dissabte, 27 d’agost de 2016

UNA RECERCA INCANSABLE DE LA VERITAT


El Impostor / Javier Cercas.
Barcelona: Penguin Random House, 2016.


Sempre és bonic que et deixen un llibre. Quan algú l’ha llegit abans, no solament et passa el volumet sinó les seues opinions i sensacions i, en aquest cas, també, uns subratllats ben significatius.

Per segona vegada en un any, he tingut el plaer de trobar un escriptor amb consciència clara de quina és la tasca d’un historiador (potser no tant, la d’un arxiver). Cercas té sens dubte l’esperit de l’investigador, del gos percaçador, l’obssessió per desentranyar i desbudellar la veritat. De separar allò cert de la palla.

Només em limitaré a copiar un parell dels seus paràgrafs, aquest primer al voltant del terme desgraciat de ‘memòria històrica’.

La memoria y la historia són, en principio, opuestas: la memoria es individual, parcial y subjetiva; en cambio la historia es colectiva y aspira a ser total y objectiva. La memoria y la historia también son complementarias: la historia dota a la memoria de un sentido; la memoria es un instrumento, un ingrediente, una parte de la historia.

És clar que el seu treball té molt de literari i de filosòfic, però també d’històric. Empra símils literaris: sobretot la contraposició de Don Quijote, el personatge, amb Alonso de Quijano, la persona real. També juga, com fa de vegades, amb un equilibri esvarós, amb el paral·lelisme entre la seua pròpia vida i la del biografiat, Enric Marco.

Però la veritat és que juga i maneja molt bé els temps narratius i el joc de la memòria. I coincideix plenament amb l’opinió i el sentiment de la majoria d’historiadors, que estimen un oxímoron allò de la ‘memòria històrica’: com mesclar l’aigua i l’oli, vaja.

A més de (o arran de l’esforç per) desentranyar la vida de Marco, hi ha un munt de reflexions al voltant de principis bàsics: com allò que deia Todorov: que comprendre el mal no significa justificar-lo sinó donar-se els mitjans per impedir el seu retorn.

També toca un tema delicat, al meu entendre, amb encert:

el gran mito del silencio de la transición es sólo eso: un mito; es decir, una mezcla de mentiras y verdades; es decir: una mentira. Si acaso, el silencio llegó más tarde, ya en los años ochenta, cuando a la derecha que procedía del franquismo y estaba en la oposición seguía sin interesarle hablar del pasado, porque sólo tenía cosas que perder haciéndolo, y a la izquierda socialista que estaba en el poder dejó de interesarle hacerlo... en cuanto a los demás, estábamos demasiado pendientes de disfrutar de nuestra limpia modernidad flamante de europeos ricos y civilizados’.


Uns bons retalls per a carnassa reflexiva i debat.

dijous, 18 d’agost de 2016

L'AUIR (IX): LES PARTS DE LA DEVESA

Una vegada més, els documents que tenien una finalitat ens poden servir, ara, per a una altra de ben distinta.


L'octubre de 1865, l'administrador dels interessos del duc de Gandia (aleshores Mariano Téllez de Girón, 'el manirroto'), Manuel Velázquez, feia un detallat informe sobre l'estat de la qüestió de la devesa de Gandia amb el cap posat en com posar-la en valor per a la seua venda. El que queda d'ella (la major part es troba ubanitzada) és el que ara hom sol nomenar platja de l'Auir. Velázquez descrivia, dalt o baix, allò que ara pertany a Rústicas SA.

Paga la pena transcriure el document. És ben explícit i no té pèrdua.
Després de fer una descripció general, que ja vam copiar en una entrada anterior, es posava a classificar les tres parts en què considerava dividida la devesa.


Clase Primera. A la primera lo que es arena [para] movible, y que a la acción e ímpetu de los vientos forma grandes promontorios, y que solo por aprovecharse de las arenas para la nivelación de las marjales imediatas podrían ofrecerse 6000 reales vellón perteneciendo a esta clase sobre 900 hanegadas aproximadamente.

Clase Segunda. A la segunda lo que es terreno pantanoso porque estando en el fondo o centro es en donde se reúnen las aguas de las lluvias y desbordes del mar; que solo pueden producir lo que ordinariamente se observa, herbaje para pasto de ganados y brozas, en una cabida también aproximada de 1050 hanegadas, siendo su valor el de 38.000 reales.

Clase Tercera. A la tercera de una cabida de 650 hanegadas aproximadamente y que compone el resto de la finca, lo que es tierra de buena calidad, porque aunque contiene algo de arena, se le observa estar mezclada con arcillas de buena clase, que hacen compacto y unido el terreno, y que puede por lo mismo destinarse a toda clase de cultivo regulando el valor de este terreno en 76.000 reales vellón, que reunidas las tres sumas ofrecen un capital para su enagenación de 120.000 reales vellón.

Font: Archivo Histórico Nacional, Osuna, 1269 (4)

Imatges: Perspectives actuals de la devesa, sens dubte ben diferents de la què es descriu al document. Àlex Oltra i saforinformatiu.es

diumenge, 31 de juliol de 2016

ECOLOGIA I HISTÒRIA (PENSANT EN LES MARJALS)


Certament, aquest és un tema tan apassionant com problemàtic. Què hem fet els humans, des de fa mil·lennis, sinó incidir sobre el nostre medi natural? Aprofitar-nos-en i crear les teories necessàries per justificar-ho.

A l’altre costat de la balança, cal dir que hi ha un munt de treballs sobre la natura, de caire biològic, geològic o directament ecològic, que poc solen tenir en compte la persona humana com a factor de canvi.

Caldria ací, potser, buscar un millor equilibri. La geologia, la geografia, les ciències naturals i la història social no sempre han coincidit en ajuntar o coordinar els seus esforços. En llegir-se mútuament. Normalment, espais com ara les nostres marjals i albuferes han estat estudiats des de perspectives i tècniques especialitzades o parcials. Això no vol dir, ni molt menys, que el determinisme geogràfic i biològic no haja jugat un paper important en les teories i les explicacions històriques. És clar que sí. Tot i això, com diu Martínez Alier, la introducció de l’ecologia dins l’explicació de la història humana, en lloc de ‘naturalitzar’ la història, el que fa és ‘historitzar’ l’ecologia. Les relacions entre les societats humanes i la natura no s’entenen si no comprenem la història dels humans i els sues conflictes.

Potser ve al cas un cita de l’inefable i provocador Joan Fuster.

La fauna de l’Albufera ha tingut més sort que els pescadors

i els pagesos de la rodalia. La fauna i la flora i tot allò que

el senyor Pardo abraçava en la llatinada De rebus hidrobiologicis...

En realitat, sabem més coses del plàncton,

dels artròpodes i de les palmípedes del llac

que no pas dels homes i les dones que hi han viscut i viuen’









Joan Fuster (1970):
L’Albufera de València.
Alzira. Bromera, 1993, p. 105


Marenys i marjals no s’entenen (fins i tot en la seua evidència física) si no analitzem les actuacions antròpiques. Abans i també després d’aqueixa revolució o invasió turística i urbanística que ha ocupat uns espais abans fangosos, desèrtics, insegurs i, en tot cas, precàriament hortícoles. Especialment, en aquest darrer cas, afectant les restingues arenoses o deveses.

La geologia dels darrers mil·lennis ha jugat el seu paper, però no cap dubte que els homes hem tocat i manipulat aquest espai tant com hem pogut i sabut. Des de l’antiguitat i, particularment, des de l’edat mitjana, diverses civilitzacions han mirat d’ocupar o aprofitar els espais pantanosos que restaven entre la restinga arenosa o devesa i les hortes irrigades pels rius.

Il·lustrats, progressistes i regeneracionistes tributaren els majors elogis a les empreses colonitzadores de marjals i albuferes: com ara la de Belluga, al sud valencià, descrita i admirada, entre altres, per Josep Cavanilles, Pasqual Madoz, Joaquim Costa o Rafael Altamira. La consideració de les zones humides com a terrenys insalubres i improductius, que havien de ser terraplenats, és ben viva fins la segona meitat del segle XX. Aleshores comença a obrir-se camí una nova valoració, concretada l’any 1971 en el conveni de Ramsar. De fet, si més no des del segle XVII, la colmatació d’espais humits ha estat, sobretot, per causa humana, més que no per dipòsits al·luvials, eòlics, marins o orgànics. La Llei espanyola d’Aigües de 1985, també, tot i que no excloïa la transformació de zones humides, contemplava aquestes com a àrees funcionals i per protegir.


Al capdavall, doncs, és l’element humà el que ha determinat i determina que les etapes de regressió i desaparició tinguen lloc en una escala o una altra de temps. És l’ésser humà el que accelera el procés evolutiu, reduint de forma considerable el cicle vital d’aquests espais. D’aquí la necessitat que la natura i la formació social que incideix sobre ella siguen estudiats conjuntament.

Imatges; sites.google.com i desmotivaciones.es.
Albufera: objetivocomunitat.lasprovincias.es

dijous, 21 de juliol de 2016

UNIVERSITAT D'ESTIU 2016: MEMÒRIA I DESMEMÒRIA

Arran de la publicació de


Universitat d’Estiu de Gandia:
més de tres dècades de coneixement, ciutadania i territori.
València: Universitat, 2016.



Cloenda de la I Universitat d'Estiu de Gandia
Grau de Gandia. Col·legi Joan XXIII
D'esquerra a dreta:
Pepa Frau Ribes, Joan Romero, Cebrià Ciscar, Salvador Moragues i Isabel Morant.
Autor: ZUBILLAGA, Francisco
Data: 01/09/1984



Partim de la base de la bona intenció del promotor d’aquest llibre i darrer director de la UEG, Josep Montesinos. Un director amable, gran coordinador i concitador de consensos. També partim, però, del que considerem un esperit autocrític que ha caracteritzat i hauria de seguir donant segell a la UEG. Està bé cultivar l’autoestima a través de llibres com aquest però és fàcil derivar, gairebé sense adonar-se'n, cap al narcissisme acrític.

D’entrada, cal dir que els actuals esquemes acadèmics de la Universitat de València no serveixen per analitzar o contar el que van ser les primeres edicions d’aquesta iniciativa universitària. De fet, en les quatre primeres edicions no hi havia directors ni rectors responsables per la senzilla raó que la iniciativa era municipal, això sí, amb la connivència de la intel·liguèntsia comarcal. Tot venia de l’acabat de formar Departament de Cultura de l’Ajuntament de Gandia, quan Pepa Frau era regidora de cultura i Àlvar Garcia el seu director. 

La Universitat de València era objecte d’invitacions i de festeig per part dels responsables locals de la seua organització. Però aquesta no va decidir implicar-se amb plenitud i legalitat fins la seua cinquena edició (no la quarta, com apareix al llibre). Això va ser sens dubte un èxit perquè el primer equip organitzador ens l’havíem jugat una vegada sí i l’altra també. I quan a la tercera edició s’havia consolidat un model d’èxit vam optar per canviar-lo radicalment i iniciar un proposta interdisciplinar al voltant d’un tema central, unificador i motivador que va ser, aleshores, “El futur a debat”: va ser el model que, amb diverses variants, arriba fins a l’avui. Però aleshores eixa aposta va suposar una disminució radical de l’alumnat que es va veure compensada, això sí, per la massiva participació en els debats nocturns al pati d’armes del Palau Ducal; amb la comunitat jesuïta discretament retirada pel Pare Moragues per tal de no escoltar les arengues anticlericals de Josep Vicent Marqués o Lluís Vicent Aracil, tots dos antics alumnes dels jesuïtes de València.

L’actual rector de la Universitat pensa i diu que la Universitat de València va organitzar la UEG des del seus inicis, però no és cert. Queda un buit en les estadístiques de directors acadèmics que no saben ben bé com omplir perquè no s’han parat a reflexionar o preguntar per allò que realment estava passant i obvien el que no controlen. Potser algun dia es reescriurà la història d’acord amb els criteris del rector i del famós “1984” de George Orwell.

Si la UEG ha donat passos de gegant i s’ha consolidat no és per una altra raó que per l’esforç dels seus successius equips responsables i dels representants polítics i acadèmics que han cremat en diverses etapes les seues energies per tal de poder propulsar l’equip successor que, al seu torn, impulsarà i donarà les seues energies perquè siguen aprofitades pels qui vindran darrere. Com un coet cap a l’espai infinit.


En tot cas, el que pot resultar més productiu, a hores d’ara, és plantejar de bell nou la vella utopia (realitzable) d’aquelles primeres edicions. Aleshores es va ‘inventar’ la UEG amb uns objectius no localistes. Amb la intenció de portar (i contrastar) grans pensadors de talla internacional com van ser Theodore Roszak o Joseph Pelton. A hores d’ara la Universitat de València no s’hauria de limitar a passejar el seu digníssim professorat per l’estiu de Gandia. Hauria de pensar, més aviat, en com obrir-se al món. I fer-ho, i escenificar-ho, a Gandia. Joan Romero, el darrer conferenciant inaugural, participant també de la primera edició, ens ha donat una bona lliçó, pensant a escala global quan els grans poders actuen a aquest nivell. Podria fer-ho, també, la futura UEG, integrada ara en el Centre Internacional de Gandia. En tot cas, sort i els millors desitjos per als nous responsables.

diumenge, 17 de juliol de 2016

EL MISTERI DEL TÍTOL DE CIUTAT DE GANDIA

Al llarg de dècades, fins i tot segles, els orígens del títol de ciutat per a Gandia
 han estat, com ara mateix, envoltats de misteri i foscor.

Cal dir que abans del segle XIX, a l'Antic Règim, el títol de ciutat era objecte d'un privilegi reial. No totes les poblacions tenien un mateix estatus (ara sí, a partir del constitucionalisme de Cadis). Ser vila o ciutat significava tenir un consell municipal amb personalitat jurídica, cosa de la que mancaven els llocs o pobles.

Al llarg de molt de temps, la tasca dels arxivers, historiadors i cronistes locals consistia essencialment en exalçar les glòries de la pàtria municipal, de manera que, si ens trobàvem en una 'ciutat' calia aclarir des de quan, com i perquè hom disposava de semblant honor i privilegi. Quina no seria la frustració de Pascual Sanz, d'Andrés Martí o de Jesús Giner  i tants d'altres en no poder traure aigua clara del tema?

Resultat d'imatges de ciutat de gandia
D'entrada, hi ha una qüestió que sembla bastant evident: Gandia tenia l'aspiració de passar de vila a ciutat, si més no, des del segle XVI. Una altra cosa és com i quan ho aconseguiria. En tot cas, la qüestió 'eternament pendent' és localitzar el privilegi en qüestió. Que jo sàpiga, ningú no l'ha vist. O, almenys, ningú ho ha fet públic. El més que s'ha arribat és a localitzar una regesta arxivística i un testimoni notarial certament ambigu. La regesta diu, literalment,

Un testimonio del privilegio del señor Felipe Quarto por el qual se dio el título de ciudad a la que antes era villa de Gandía, expedido en Madrid a 6 de Abril de 1631, que se halla en el Archivo del Palacio de aquella ciudad, librado por Vizente Oliver de la misma.

Aquesta notícia va ser localitzada per Vicent Pellicer Rocher als microfilms que hi ha a l'Arxiu Històric de Gandia, els quals reprodueixen documentació de l'Arxiu Ducal. Però, de moment, ací s'acaba tot. El document no hi és a l'expedient. Només hi és la regesta i un testimoni.[1]

Segons Perales i altres autors, el 24 de desembre de 1555 una carta  de l'infanta na Joana, princesa de Portugal, s'adreçava als 'Amados y fieles de Su Magestad Jurados de la ciudad de Gandía'.[2] Aquesta i algunes altres lletres de les autoritats reials i del mateix duc foren prou motiu perquè els consellers empraren, ben aviat, el títol de ciutat.[3] Uns anys després, els mateixos jurats iniciaven un procés amb aportació de testimonis per tal de consolidar el fet de nomenar-se ciutat, intent en el qual van fracassar. Fa la impressió que la vila es va precipitar en voler nomenar-se ciutat i les autoritats monàrquiques li feren un correctiu considerable. En tot cas, la qualitat urbana de Gandia estava prou clara: era un nucli no massa gran però farcit de cavallers, ciutadans, escrivans i artesans. I amb la cort dels Borja.

Si més no, com hem vist, tenim la data de 1631 com a indicativa. Tanmateix, no seria fins 1642 quan el canvi de denominació es veuria reflectit a les actes del consell.[4]

Molt més endavant, en línia amb altres concessions semblants, com les fetes a Oliva el 1915 i a Tavernes el 1916, Alfons XIII ratificaria el títol de ciutat en atención a que la importante población de Gandía viene ostentantdo desde el siglo XVII el título de Ciudad, que por sus méritos alcanzó, sin que aparezca en sus archivos la Real Concesión que le originó y teniendo además en cuenta su importancia agrícola, industrial y comercial y su constante adhesión a la Corona, vengo en confirmarla como testimonio de mi Real Aprecio, su título de Ciudad (Dado en Palacio a 24 de mayo de 1904) (Gazeta del 25)[5]. El reconeixement real arriba precisament quan això, jurídicament, ja no significava cap cosa més enllà de la nostàlgia i del cultiu de l'ego local.


Ara sí, des de l'any 2010, amb la promulgació de la Llei 5/2010, de 28 de maig, de la Generalitat Valenciana,[6] disposem d'un nou estatus legal amb l'aplicació per a Gandia del Règim d'Organització dels Municipis de Gran Població.

Tot plegat, allò que sembla evident és, per un costat, el caire urbà de la formació social gandiana, des de ben antic, i per l'altre, la voluntat dels òrgans de govern de la ciutat per certificar i assolir el títol i la condició legal de 'ciutat'. Allò que continua restant en la foscor és l'existència veritable del tan rebregat privilegi.



[1] Archivo Histórico Nacional, Sección Nobleza (Toledo), Osuna, c. 531, doc. 16. Oliver era escrivà públic a Gandia i es referia al Palau Ducal de Gandia. El 10 de desembre de 1646 es presentava a l'arxiu del palau i allí va requerir la presència de Felip Pi, capiscol de la Col·legial i encarregat dels llibres i papers del palau. Li va demanar que li exhibís l'esmentat privilegi o gràcia, 'el qual en continente me exhibió un Real Privilegio de naturaleza en los Reynos de Castilla dado por el Señor Rey Don Phelipe Quarto en la villa de Madrid en seys de Abril del año mil seiscientos treynta y uno, firmado por su Magestad y sellado con el sello real de sus armas y refrehendado por Don Gabriel de Ocaña y Alarcón su secretario; por el que consta haver consedido su Magestad el dicho real Privilegio de naturaleza a Don Gaspar de Borja que nasió en la ciudad de Gandía, según assí se lee y expresa en el citado Real Privilegio, el que debolví a dicho archivero a que me remito'.
[2] Aquesta carta consta a la catalogació de l'Arxiu Municipal de 1792. AHG, G-256.
[3] En l'Arxiu Ducal (AHN, Sección Nobleza, Osuna, 549, 29) (Microfilm en AHG, FC-240) hi ha, de 1569, un expedient amb el 'Autos sobre titularse ciudad de Gandía', amb 54 fulls en quart. S'hi tracta del 'Proceso seguido por los jurados de la villa de Gandía contra los procuradores fiscales de su Majestad, sobre que en el año de 1569 se in(ti)tuló ciudad en virtud de quatro cartas reales en cuyo sobre escrito se la dava este título, que sus copias van aquí insertas. Hízose cargo a los procuradores, bayle, justicia y jurados, por el procurador fiscal de Su Majestad de la Real Audiencia de Valencia, quien proveyó no se nombrase Ciudad, mandando se presentasen, como lo hicieron, a exponer su derecho en dicha Audiencia. No hay sentencia. Relator Lizenciado Christoval Roig. Escribano Gerónimo Gatrelles.' No obstant això, els consellers gandians de 1569 no van voler fer-se càrrec de les nombroses despeses que tot això significava pels viatges i accions a l'Audiència i tribunals de València. El novembre de 1569, els jurats de l'any anterior havien estat citats 'a causa que han intentat de fer y feren a la present vila de Gandia ciutat' però haurien ells mateixos de fer-se'n càrrec. Potser els nous consellers eren conscients que la causa es podria perdre i per això 'aquells [jurats] se faran e se defensen a ses despeses'. AHG, AB-20, f. 9.
[4] El Archivo, 26-08-1886.
[5] https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE//1904/146/A00741-00741.pdf
[6] http://www.docv.gva.es/datos/2010/06/03/pdf/2010_6178.pdf

Imatges: gravat de Palomino en El Atlante Español (1790). Galeria daurada del Palau Ducal. www.carloscampos-arquitectura.com

dilluns, 6 de juny de 2016

RELATS DELS ORÍGENS DEL PAÍS VALENCIÀ

Valencians sense ADN: 
relats dels orígens / 
Ferran Garcia-Oliver.
València: Tres i quatre, 2016.




N’hi ha que voldrien 
que la història
 fóra d’una altra manera.
Però la  història no es fa
 al gust del consumidor
 sinó impulsada per un conjunt
 de forces que depassen 
la voluntat de cadascú de nosaltres 
(p. 176)



Potser els valencians tenim les nostres febleses. Qui ho dubta? Però no deixa de ser cert que tenim un bon gavell de relats al voltant dels nostres orígens i, concretament el de Ferran Garcia Oliver, és una d’aquelles ‘històries’ de les que dona gust disposar.

No cap dubte que són molts anys els que Ferran porta capbussat en la història medieval valenciana. Gairebé ha conviscut a la mateixa cambra amb mercaders, jueus, sarraïns, pirates, notaris, lletraferits, poetes, nobles aventurers i un amplíssim gavell de personatges i famílies que poblaren el país valencià en els seus primers segles d’existència com a regne cristià.

Al llarg del llibre plana el neguit de l’autor per l’èxit de narracions ‘històriques’ descaradament manipulades des de la construcció d’un discurs nacionalista espanyol. Un discurs que, front a la seua inconsistència acadèmica, és bizantinament present en la batalla social i política.

En qualsevol dels casos, i aquest n’és un, pel to d’assaig, no cap dubte que rascar en els orígens d’un poble o nació és sempre un tema tan apassionant –i decisiu- com controvertit.

La història és bàsicament això mateix: una recerca dels orígens, de trencaments i de causalitats en un marc col·lectiu. Per això mateix, al nostre País, els medievalistes es troben en una situació privilegiada per emprendre tasques d’aquesta mena.

No vaig a fer ara un repàs per uns capítols plens d’erudició i matisos. Sí he de dir que he fruit molt amb un recull tan selecte de testimonis i sabers que van des de la prehistòria fins el neolític i l’arribada del ibers, força venerats, els romans, i finament els moros. Ja arribats a l’edat mitjana, l’obra destil·la, però, la diversitat d’aquella societat medieval, amb ‘sang’ esclava, jueva i de procedències d’allò més coloristes.

El to inicial és una mica saberut, amb judicis encertats però potser un tant immisericordes: com ara el que li dedica a Nicolau Primitiu, autor de Los Ibero Sicanos, obra que només pot eixir d’unes mans i un desvarieig antropològicament valencians.

Els títols dels capítols són certament intel·ligents, sintètics i expressius: com allò del ‘miratge de l’estabilitat’: una estabilitat delerada per la majoria de societats que tant sovint es veu truncada per un atzar imprevist o pel daltabaix guerrer d’un equilibri sempre fràgil.

Crida l’atenció (i a mi m’agrada particularment) el detallat repàs d’una immensa plèiade d’erudits que han pensat el país: des de Beuter, Viciana o Perales fins a Emili Gómez Nadal, Mateu i Llopis o el mateix Joan Fuster.

Potser un dels punts centrals del llibre siga el detallat resseguiment d’un particularisme valencià en relació a Catalunya: sobretot després d’uns segles en què es parlava de la nació catalana com un conjunt: sobretot de cara a l’exterior. Tanmateix, si bé aquest programa diferenciador partia d’unes elits de la capital, crec que es podria parlar d’una tendència fins a cert punt ‘natural’, tenint en compte el punt de partença i l’espenta (si es vol ‘criolla’) de la València del segle XV. O també sabent que qualsevol programa de caire nacional o diferenciador, com també moltes altres iniciatives socials o ideològiques, poden partir i parteixen ben sovint d’unes elits dirigents.

Com ben bé afirma el mateix Ferran, els mecanismes parlamentaris influeixen bona cosa a l'hora de pensar un territori com un ens polític singular. Les unitats administratives, tard o d’hora, generen significat (i si no, mireu què va passar amb les nostres províncies). Seria il·lusori, em sembla, pensar que després de la creació d’un regne amb els seus furs i les seues institucions pròpies no es generara un sentiment d’identitat i un procés de diferenciació.

D’altra banda, també em sembla 'curiós' i alhora significatiu, que en els nostres dies, després de polèmiques inacabables i a través de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, hàgem arribat a una conclusió bastant semblant –salvant les distàncies- a la què ja es practicava a l’edat mitjana: que valencià i català són sinònims, lingüísticament parlant.

Evidentment, un dels altres motius nodals del llibre estarà en el recanvi humà de la conquesta, el qual faria impossible la continuïtat genealògica amb els anteriors pobladors del territori.

Alguns punts discutibles podrien raure en la problemàtica identificació del rei de la corona amb l’”estat” (sic). Sobretot pel marc feudal en què fem aquesta afirmació. En ell és sabut que hi ha una dicotomia bastant evident entre el rei i els senyors, per una banda, i, precisament, els seus respectius ‘estats’ (en l’accepció de territoris i senyorius com a unitats polítiques i jurisdiccionals).

D’altra banda, la utilització de termes contemporanis en un determinat context històric xerrica un poc en alguna ocasió. Així passa, al meu veure, si Països Catalans i Corona d’Aragó els emprem com a termes gairebé sinònims.

En tot cas, sembla deduir-se pel discurs del llibre que el País Valencià seria una nació ambígua, la qual cosa és certa en la mida que bascula entre un projecte nacional espanyol i un altre català sense que tinga suficient potència o impuls per crear-ne un de propi.

Cal reconéixer que no és gens fàcil navegar per un camí ple de pedres i de paranys, com és el de tractar de caracteritzar els inicis d'una identitat col·lectiva, sempre escàpola. Al capdavall, però, ens trobem davant d’un molt bon llibre i amb una pedrera excel·lent per reflexionar sobre els orígens del nostre país així com les seues tensions o integracions en el marc catalanòfil i/o espanyol.

Una excursió necessària i saludable. Instructiva per la varietat i multiplicitat de testimonis portats a col·lació i per l’erudició gens gratuïta que s’empra.

Mapa de la conformació del Regne de València: blogs.sapiens.cat.

dissabte, 21 de maig de 2016

ORWELL, LA GUERRA I LES GUERRES

Homenaje a Cataluña / George Orwell.
Barcelona: Virus Editorial, 2008. 
Primera edició original en anglés, 1938.




No sé si us passa, també, però quan llisc qualsevol llibre sempre tinc la temptació de congelar, de retindre, de gravar i recordar algunes de les paraules que, penses, contenen saviesa, et diuen alguna cosa nova o et diuen ben dit allò que intueixes.

És el cas d’aquest homenatge a Catalunya: una versió colpidora i sincera d’allò que Orwell va viure en la seua estada a Espanya entre desembre de 1936 i juny de 1937. Fonamentalment a Barcelona, al front d'Osca i, també, als enfrontaments de maig de 1937 a la capital catalana.

Ací van algunes d’aquelles coses que m’han cridat l’atenció:

Quan torna al front després dels fets de maig (les lluites internes entre anarquistes i forces governamentals controlades pels comunistes) recorda les paraules d’un corresponsal a qui va veure a la seua arribada a Barcelona i l'afirmació del qual li va disgustar fondament: aquesta guerra, com qualsevulla altra, és un frau. D’entrada no ho volia creure, però amb el temps li va semblar en bona mida certa: “Es sabido que toda guerra sufre una especie de degradación progresiva a medida que pasan los meses, porque cosas tales como la libertad individual y una prensa veraz no son compatibles con la eficacia militar.” (p. 159)

No deixava de ser visionària la seua idea que s’acabaria imposant alguna mena de feixisme a Espanya, si bé seria més "humà" i menys eficient que en les variants alemanya i italiana.

I, cap al final, ens diu... ‘Esta guerra, en la que desempeñé un papel tan ineficaz, me ha dejado recuerdos en su mayoría funestos, pero aún así no hubiera querido perdérmela’... ‘el saldo no es necesariamente desilusión y cinismo. Por curioso que parezca, toda esta experiencia no ha socavado mi fe en la decencia de los seres humanos, sino, que, por el contrario, la ha fortalecido’. Un capteniment remarcable, després d'haver vist i viscut el que que havia vist i viscut.

Amb tot, no deixa de reconéixer la seua subjectivitat: ‘cuidado con mi parcialidad, mis errores factuales y la deformación que inevitablemente produce el que yo sólo haya podido ver una parte de los hechos. Pero cuidado también con lo mismo al leer qualquier otro llibro acerca de este período’.

Encara rebla el clau en relació a les cròniques de guerra: ‘uno de los rasgos más repugnantes de la guerra es que toda la propaganda bélica, todos los gritos y las mentiras y el odio provienen... como de costumbre, de gente que no luchaba y que, en muchos casos, había huído para no hacerlo. Uno de los efectos más tristes de esta guerra ha sido el enseñarme que la prensa de izquierda es tan espuria y deshonesta como la de derecha’ (llevat del cas honrós del Manchester Guardian(p. 236)

Qué estarà passant ara, realment, en Síria, més enllà i més ençà de les notícies propagandístiques?

Retrat: gantillano.blogspot.com

dimecres, 18 de maig de 2016

MIRADES A LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA

[en el seu moment "ruptura versus continuisme"]

Finalment vam tenir presentació a València, al centre cultural de la Nau, de 'lo llibre'  La transició democràtica, mirades i testimonis.


En aquesta ocasió no ho vam fer de la ma del moviment 15 M, motor-generador de l'obra, sinó d'un conseller de la Generalitat Valenciana que, fa dos anys, a Gandia, predicava les bondats -o inevitabilitats- de la transició davant dels joves cadells que entraven en l'escena pública.

Certament, el més remarcable va ser la pròpia intervenció d'Alcaraz, gat vell i experimentat en aquestes arts. Malgrat que coneixia alguns dels seus escrits no em va deixar de sorprendre amb una síntesis que resumia els trets 'transicionals' en quatre punts:

1.- La restauració monàrquica com a gran paradoxa, indefugible, de l'arribada de la democràcia.
2.- El canvi cultural, en un sentit ample i divers.

3.- La constitució d'uns poders territorials
[el quart no el recorde ara]

Alcaraz va construir un discurs molt realista, molt proper a la realitat d'aquell moment, poc pretenciós en la forma i amb la valoració d'un saldo positiu que després seria objecte de debat i rebat. El blaverisme (inexistent a Alacant, on sí hi havia el cantonalisme) seria interpretat com un intent reeixit per trencar aliances al si de l'esquerra valenciana, les quals podrien haver estat cimentades pel fusterianisme. [Jo veig en el blaverisme, també, un component important de protonacionalisme, primitiu, de dretes].

Alcaraz va fer un prec bastant sentit per renunciar a la nostàlgia, per no creure, ara, que aquell temps fou millor que no el present.

Però aleshores se'ns ve al cap allò que hi va plantejar Ferran Garcia Oliver per provocar el debat: no ens faria aqueix plantejament (i tot el discurs, coherent amb l'actual responsabilitat de l'esquerre en el poder autonòmic) esdevenir presoners del fatalisme?

Alcaraz acabaria reclamant un reforma urgent de la constitució per frenar el neocentralisme i va proposar una reformulació de la identitat dels valencians de cara al futur (tot partint d'un empat dreta-esquerra en la batalla pels símbols i la llengua). No és un mal punt de partença, però caldria perfilar millor aqueixes línies de futur.

Pel camí, tocaria temes tan peluts i significatius com ara el debat intern del PCE arran de la caiguda d'Allende o l'existència de partits regionalistes dins de l'extinta UCD.

MÉS COSES

Algunes observacions finals arran d'alguns temes interessants que van aflorar:

[em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li sobre el paper que podien o haurien de jugar les comarques centrals valencianes entre Alacant i València]

- Res més lluny de la realitat que Alcaraz haja estat el 'Julio Verne' de l'independentisme, la qual cosa li volia atribuir el diari ABC pel seu estudi pioner sobre qüestió nacional i autonomia valenciana, de 1985.

- Què farà Alcaraz al bell mig del laberint burocràtico-administratiu que és la Generalitat Valenciana?

Els millos desitjos perquè la seua saviesa acumulada li siga útil per engreixar, ajustar i renovar la maquinària burocràtica amb una feliç enginyeria político-funcionarial.

Del seu costat, Vicent Àlvarez destapava l'existència de documents al voltant de l'estratègia del PSOE per desbancar el PCE com a partit hegemònic. I reclamava, també, un estudi detallat de com es van desmuntar els aparells repressius del franquisme.

Tot plegat, un debat força intens i productiu.

Fotos: Valeriano Martín. 
Hi apareixen, d'esquerra a dreta, Antoni Signes, coordinador del cicle, Vicent Cremades, coordinador del llibre, Manuel Alcaraz, Conseller de Transparència, i Jesús Alonso.

dimecres, 11 de maig de 2016

TRANSICIONS I DESENCANTAMENTS

Alguns recordem (i d’altres n’haureu sentit parlar) el cabàs d’il·lusions transformadores que vivíem els joves dels anys 1970. Molts ens vam ecabotinar en transformar la tristor i la por del franquisme en unes altres pràctiques culturals, socials i polítiques més vives, obertes, solidàries i arrelades al País Valencià.

Tanmateix, ben prompte, a penes encetada la jove democràcia batejada amb la constitució de 1978, també es parlava i es vivia, i molt, de desencís, de decepció, de politització de curta volada i de manca de mires col·lectives. Això va tenir encara un tint especial al País Valencià, on la batalla identitària de banderes, himnes i llengües va exhaurir inútilment un munt d’energies i va buidar d’espenta l’estatut d’autonomia de 1982. Potser ara, quan es recorda la transició, no es té en compte massa eixa doble o triple vessant: lluita-consens-desil·lusió.

Aquests darrers anys, amb la crisi encetada el 2007 i els moviments socials al voltant del 15-M de 2011, han aparegut en escena noves embranzides il·lusionants, noves-velles formes de lluita i de fer política que semblaven trencar i superar el cansat i corrupte sistema de poder consolidat al voltant de la monarquia constitucional.

Una part d’aqueixa espenta ha estat lligada o, si més no, relacionada, amb l’enlairament polític de Compromís, la força pròpia més treballada i organitzada, i també amb els ‘Podemos’ locals, autonòmics i estatals.

Tanmateix, a hores d’ara, després d’unes eleccions generals inútils i de gairebé un any de tímid govern autonòmic portem un camí certament problemàtic i desencantador. Una Europa en desintegració que ens flagel·la; una dreta que sí sembla saber el que vol i una esquerra esquerdada entre un PSOE que parla però no sap què es el federalisme; que ha perdut moltíssima credibilitat, mancat d’alternatives il·lusionants, i una ‘esquerra alternativa’ (deixem-ho així) amb no pocs d’atavismes, amb subdivisions subdividides i limitacions fàctiques per desenvolupar el seu programari.

Un cop instal·lats al govern autonòmic, com combinarem la sinceritat i la il·lusió? Com farem per aprofitar els aparells de l’administració pública per millorar les coses i no per ofegar-nos en un maremàgnum legalista i funcionarial altament inoperant i frustrant? Com farem per refer el país i la societat?

Com deia l’amic Bob Dylan, my friends, la resposta està en el vent.

En tot cas, els qui vulgueu i podeu, ens ajuntarem el dia 17 de maig a València, al Centre Cultural la Nau, per discutir de tot açò i d’altres temes ‘colaterals’ amb l’amic Manuel Alcaraz, actual conseller de Transparència i antic conferenciant per als moviments socials. Presentarem a la capital del Regne el llibre 'La transició democràtica: mirades i testimonis', el qual teniu ací dibuixat en la mateixa web o url.

Imatge de manifestació amb quatribarrades: diarigran.cat
Manuel Alcaraz: youtube.com

dimarts, 26 d’abril de 2016

UN 25 D'ABRIL SENSE POLÍTICS

Durant aquests dies és ben segur que no faltaran les cròniques (amigues i contràries) per a una manifestació i una concentració, a la plaça de bous de València, que, després de dues dècades de poder 'popular', era recuperada per a la reivindicació nacional valenciana.

En bona mida es tractava de celebrar la tornada a espais simbòlics i l'eixida a la llum d'un nacionalisme fusterià que s'havia vist sotmés a la marginalitat i l'ostracisme.



Tanmateix, semblava haver un pacte implícit: "nosaltres" (en aquest cas, la Diputació Provincial, propietària de la plaça, i els governants actuals) us deixem la plaça i els carrers: feu festa i toqueu totes les músiques. Però no ens demaneu que ens retratem amb "vosaltres". 

Però, qui és eix "vosaltres". No erem, acàs, tots uns?

Sembla evident que els representants públics no han volgut ser tatxats de catalanistes i em sembla també palés que l'ostentació de participants independentistes i catalans havia de ser objecte de manipulacions. 

No crec que siga pas qüestionable el fet que ens ajuntem valencians, illencs i catalans. Tenim tot el dret a fer-ho quan ho creguem oportú. Sobretot pel fet de compartir una llengua i un grapat de trets culturals.

Però sí em sembla bastant evident que els plantejaments fusterians de miratge catalanesc no poden ser populars al País Valencià. No poden ser votats per una majoria ni generar consens social. Per moltes voltes que li ha pegat al tema i malgrat la constància amb que ha treballat l'Eliseu Climent, no ha aconseguit més que consolidar, això sí, una minoria transversal, per a la qual els seus nords són els Països Catalans i tv3.

Tanmateix, i supose que no sóc l'únic que ho pensa, ja és temps de deixar de considerar Fuster com un guia polític. Ell no ho va pretendre. O, almenys, no es considerava 'polític' ni tampoc, crec, tractava de fixar dogmes (ell, tan heterodox i crític). Allò que sí feia, i molt bé, era punxar per a la reflexió i practicar una ironia que a mi em diverteix molt.

Potser ja va arribant l'hora que els valencians -i particularment l'esquerra valenciana- busquem el nostre propi camí sense fotocopiar ningú o ser subalterns de res. Crec, francament, que no n'hi ha una altra. I a la mateixa plaça de bous, em sembla, n'erem un grapat els que ho entenem així.

Fotos: Muixeranga de la Safor, a la manifestació del 25 d'abril a València, i panoràmica nocturna de la Plaça de Bous en l'Homenatge a València.

diumenge, 24 d’abril de 2016

JULIÁN CASANOVA, LA MEMÒRIA DE LES GUERRES I ELS ARXIUS

Julián Casanova és paradigma d'historiador compromés cívicament i amb projecció social; però que estima la seua professió i creu en ella, sense deixar-se véncer per les temptacions mediàtiques de glòria a curt terme.

Em va agradar, certament, la seua intervenció a la Nau de la Universitat de València, precisament quan es presentava l'Aula d'història i memòria democràtica d'aquesta universitat, amb alguns suports institucionals.

(Val a dir, entre parèntesi, que aquest nom sí és escaient, i no el de 'memòria històrica', un oxímoron o contradicció 'in terminis': història no es pas igual o assimilable a memòria)

La visió que ens va aportar de la guerra civil espanyola en el context europeu va ser certament profitosa i obridora de mires amples. Fins i tot, amb els matisos que calga, "novedosa".

La narració i la referència a la repressió després de la segona guerra mundial, la reinvenció de la història a l'est europeu, el silenci de l'Holocaust a Israel o l'oblit dels terrors a l'Europa dels anys 1950 ens va donar una certa idea de les dimensions que pot abastar el que podríem nomenar els canvis de paradigma en l'orientació i la reorientació del record: en la política de la memòria. I ens relativitzava el drama del nostre 'desastre nacional', la contemplació exclusiva del qual ens pot ofegar i desorientar.

Un altre plantejament que em va agradar especialment -no podia ser d'una altra manera- va ser la seua referència als arxius com a "llocs" i punts claus en la recuperació de la memòria democràtica (junt als museus i el món educatiu). Precisament en uns temps en què els llocs i els temps es desdibuixen al bell mig dels nous ritmes i 'no llocs' digitals, la referència resultava reconfortant i significativa.

Els arxius històrics són centres d'informació més o menys útil per a investigadors i públic en general. Però també són espais carregats d'un simbolisme i d'un significat social i polític. 'Salamanca' i els papers continguts a l'ara nomenat 'Centre Documental de la Memòria Històrica' van associats indefugiblement a la guerra civil espanyola i el franquisme; els arxius històrics locals estem identificats amb cada poble o ciutat i el seu tarannà col·lectiu; els arxius fotogràfics, així mateix, ens estan destapant i ventilant molts indrets i personatges de la memòria sentimental i de la història...

Enllaç al vídeo

Si volem cultivar la memòria democràtica, posar en valor o exposar els esforços de la transició a la democràcia de 1978, o les penes de la guerra i la postguerra, no solament hauríem de comptar amb els arxius com a font d'informació, que també, és clar (i això donaria per a un altre discurs), sinó com a espais físics xafables, practicables, identificables, amb potencial didàctic i de projecció ciutadana. Les xarxes d'arxius i d'arxivers existents, institucionals o associatives, poden ser ben bé un terreny de cultiu adobat i assaonat.


Retrat de Julián Casanova: politica.elpais.com
Els papers de Salamanca a la Safor: anys de recerca a l'abast de tots.
https://vimeo.com/68687879