dissabte, 17 de setembre de 2016

LA MEMÒRIA COM A CAMP DE BATALLA

Arran de La Transició franquista. Un exercici d’apropiació de la història / Marta Rovira Martínez. Barcelona: Pòrtic, 2014


No és aquest un llibre pamfletari, ni justificador o partidista. És un assaig ben fonamentat sobre com s’ha anat construint una memòria dominant de la transició arran d’uns pocs llibres de memòries i algun documental d’èxit televisiu, presentat per Victòria Prego. Rovira, pertanyent a una generació que no la va viure, pretén comprendre la transició sense apriorismes o prejudicis.

Ja sabem com uns pocs personatges aconseguiren erigir-se en narradors, protagonistes i factòtums d’una transició reeixida a la democràcia des del franquisme. Mentre que les lluites locals i diàries o el canvi cultural i de consciència que experimentàvem molts restava en un plànol ben poc visible. Com alguns coneixeu, en aquest mateix bloc hem parlat d’altres visions. 

Rovira té el mèrit de posar en evidència el gran oblit que s’ha fet de tot el període franquista. La memòria de la transició només selecciona aquells reformistes del règim que van convergir, en certs moments, amb la política de reconciliació de Santiago Carrillo. Però al preu de deixar aparcats els ‘problemàtics’ períodes anteriors.

És evident que hi ha historiadors que s’han esforçat per estudiar el segle XX i particularment la República, la Guerra Civil i el Franquisme, però Rovira juga amb el que denomina memòria ‘oficial’ de la transició, la que és abusiva i ofega altres possibles relats.

Els mitjans de comunicació són els que llancen i projecten memòries col·lectives i un conjunt d’il·lusions biogràfiques: un gavell de relats personals que esdevenen memòria predominant. Les memòries que són analitzades i resseguides al llibre són, especialment, les de Manuel Fraga, Santiago Carrillo, Rodolfo Martín Villa, Gregorio Peces Barba i Herrero de Miñón.

Front als indubtables aspectes positius, no deixa de ser indicatiu que l’amnistia, que sol donar-se a un règim polític anterior ( al’Europa de l’Est o a Iberoamèrica) es donés ací als mateixos lluitadors contra Franco, tot restant implícit el perdó dels franquistes. Igualment significatiu és el fet que el record de la Guerra servisca per a motivar el ‘nunca más’ (al mateix cor de la reconciliació) però sense entrar en més detalls.

El famós documental conduït per Prego no era una exposició de diverses visions sobre la transició o del seu context històric sinó un relat coherent de la mateixa protagonitzat per uns pocs actors: el rei, Fernández Miranda, Suàrez, Gonzàlez i Carrillo.

Afortunadament, com l’autora remarca en la recta final, hi ha altres visions crítiques les quals, no obstant, difícilment arribaran a ser tan hegemòniques com aquella que compartien dretes i sinistres. Són aquestes noves memòries les que hi ha darrere d’un impuls reformador al qual s’oposen moltes forces de l’arc parlamentari.

El que em sembla indiscutible és que allò que en l’ambient d’incertesa dels anys 1970 podia ser acceptable avui ja no ho és. La normalitat democràtica requereix una memòria democràtica i plural que cultive i estiga al nivell d’una democràcia viva i presentable.

No hem d’oblidar que la construcció de memòria és un projecte polític de primer ordre. I que el franquisme, sobretot a nivell local nostre, està per destapar. Caldria treure lliçons de l’abús de la memòria (personal) que identifica Rovira i de la necessitat de construir una nova història de qualitat.



L'abraç, de Joan Genovés: www.lavanguardia.com
Manifestació per l'autonomia, a València, cap a 1977: www.racocatala.cat

dissabte, 10 de setembre de 2016

MÉS CRUELTAT. MÉS GUERRA.

Del patriotisme

A propòsit de
Suchet en España. Guerra y sociedad en las tierras del sur valenciano (1812-1814) / Rafael Zurita Aldeguer.
Madrid: Ministerio de Defensa, 2015.

Ja fa unes dècades que la història militar no és la mateixa que era. Zurita, professor d’història contemporània a la Universitat d’Alacant, és conscient d’això  i fa una detallada introducció per donar compte que afers com ara els desertors, la societat civil, els soldats de peu i les lleves formen una part indestriable de la història de les guerres (a més, o més enllà, de les batalles i estratègies). A la fi, una de les conclusions importants d'aquesta mateixa obra és que una de les dialèctiques més definitòria del conflicte és la problemàtica relació ‘exactiva’ entre els exèrcits i una població arruïnada per haver de mantenir-los, als uns i els altres. Propis i oficialment enemics.

Si bé el to del llibre és políticament correcte (cal tenir en compte per qui està publicat), les fonts, els arxius i la correspondència dels mateixos generals parlen per si mateixes. No cal insistir-hi en la problemàtica relació entre els pobles i els exèrcits.

El mateix general Mahy, derrotat per Suchet el gener de 1812, criticava la Junta de Defensa del Regne de València: Recargan así a los pueblos, lo que produce el odio a todo lo militar; pero ninguno, sino el Militar, se bate cuerpo a cuerpo con los enemigos... L’ambient de derrota quan Suchet ocupava València era compartit pel corregidor De la Cruz, qui reconeixia que gairebé ningú no pensava en resistir: no hay que esperar nada de paisanos, milicias ni guerrillas, pues están todos acobardados y no puedo sacar partido de ellos. La lluita contra la desmoralització era més dura, segons Mahy, que la mateixa que es sostenia contra els francesos.

Així, si globalment s’han fet un munt d’aportacions en la línia d’aprofundir en el binomi guerra-societat, també les coses han canviat des de la visió d’una guerra napoleònica on els patriotes espanyols expulsaven els invasors des d’un heroisme nacional. Malgrat la radicalització inherent a les guerres, els matisos per introduir són moltíssims si observem la realitat des de més prop: des de la història local.

Les guerres napoleòniques s’aproximaren molt, d’altra banda, a una guerra europea i a una guerra ‘total’, la qual va motivar el general prusià Carl Von Clausewitz per escriure el seu clàssic ‘De la Guerra’ (Vom Kriege).

Cal tenir en compte la relativament bona recepció dels francesos a Alzira, València o Dénia, si bé les exaccions eren intenses i contínues: sempre les exaccions: de palla, animals, blats, galetes o farratge (el País Valencià, una vegada i una altra, sembla un etern rebost de les hispànies). I habitatges. Tot això faria perillar aliances més o menys convinencioses, fins al punt que alguns es resistiren a ocupar el càrrec d’alcaldes (cas d’Antoni Moran a Gandia), entre altres coses perquè sabien que podien ser utilitzats com a hostatges per cobrar els bagatges i contribucions.

La repressió de Suchet amb l’ocupació de València va ser intensa però selectiva: va manar afusellar 600 ‘assassins de francesos’. Suchet es va aliar amb les oligarquies i va renunciar als canvis revolucionaris. De fet, el mateix arquebisbe Joaquim Company seria acusat d’afrancesat, si bé Zurita el qualifica més aviat de col·laboracionista. En tot cas, es va lliurar de qualsevol procés. Ja s’havia mort "a temps", en la primavera de 1813.


Les Guerrilles – ‘bandes’ per als francesos- serien formades en bona part (paradoxalment) per desertors de l’exèrcit. Com a forma de combatre-les Suchet empraria columnes mòbils, tot seguint la línia dels fusellers contra el bandolerisme.

Tot plegat, aquest és un gran llibre. Per les fonts i la bibliografia que utilitza, riques i diverses, i també per la metodologia i els recursos didàctics que empra (biografies, quadres, mapes, dibuixos...). Com passa sovint, però, l'obra passarà desapercebuda per a molts. El seu grau de documentació i exhaustivitat, també és cert, arriba a acovardir; i tampoc no es planteja volantins o propostes teòriques més enllà de l'aportació aclaparadora de dades i coneixences consolidades.

Imatge de la primera batalla de Castalla: Jean Charles Langlois. Llenç al Palau de  Versalles.
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Jean-Charles_Langlois_-_Combat_de_Castalla_le_21_juillet_1812.jpg
Rafael Zurita: web.ua.es

dimecres, 31 d’agost de 2016

LA GUERRA CRUEL QUE RETORNA: ELS MIQUELETS

A propòsit de

Aportacions a la Guerra de Successió / Josep Sanchis Costa. Oliva: Ajuntament, 2016.

Especialment dedicat a l'amic Vicent Mahiques Roig.


L’objectiu d’aquest llibre és, bàsicament, donar a conéixer un conjunt de documents ben valuosos al voltant d’una guerra important per a Europa i viscuda de forma intensa i dramàtica a les nostres terres on va esdevenir, gairebé, una guerra civil.


Els documents formen part, sobretot, de la correspondència que el duc de Gandia mantenia amb alguns dels seus representants i administradors, així com amb justícies i nobles implicats en els governs locals. Recordem, per si de cas, que el duc de Gandia era també comte d’Oliva i exercia com a senyor de Pego i les seues valls, el marquesat de Llombai, Castelló de Rugat, Orba i molts altres llocs del País Valencià.

Sobre la Guerra de Successió s’ha escrit bastant, tant a nivell general com espanyol i en el marc dels països de la Corona d’Aragó. Tanmateix, aquesta mena de documents vessen una llum intensa i especial sobre com s’organitza i es viu la guerra entre les gents d’un país. Ja no es tracta de batalletes contades des de l’estratègia i el punt de mira militar o militarista (que també) sinó de la incardinació de la violència guerrera en les famílies, els pobles i les milícies locals o els cossos irregulars (miquelets), que en aquest cas es trobaven fortament implicats en el conflicte.


La utilització per part del poder monàrquic o central de la tradició que conformava cossos armats locals (milícies) era una vella aspiració de la qual participava, evidentment, Felip V (p. 54).



Tot i això, arribats al 1705, sabem que, malgrat les guarnicions presents a Gandia i Oliva, s’acostava una ‘infame borrasca d’infidelitat contra la monarquia de Felip V’ (p. 84). I el dolor general.


Una menció especial mereixen els ‘miquelets’ o ‘micalets’, ço és, els soldats que no estaven enquadrats a l’exèrcit monàrquic com tampoc en les milícies municipals o nobiliàries. Aquests miquelets, fills i coneixedors del terreny (en certa mida assimilables als fusellers -‘fusileros’- o els mossos d’esquadra) podien ser utilitzats, o servir, una causa o una altra. De fet, Juan Antonio Molina, en una carta al duc d’octubre de 1705, fa esment de ‘nuestros migueletes’ (els qui lluiten per la causa de Felip V) (pp. 95 i 160)

La correspondència palesa l’espectacular deserció dels vassalls del duc i del rei cap a la causa austriacista. Segons Francisco Figueres, ‘vasallos más rebeldes que los de Vuestra Excelencia no se conocen... cuantas maldades puede imaginar contra el rey i V. E. las hallará en sus estados’ (p. 117).

De fet, les llistes de desafectes són ben llargues. A Gandia hi ha el canonge Quincoses, Pasqual Culla, Josep Culla, Mateu de Roda i una llarga relació de famílies i càrrecs distingits. ‘En Oliva, la maior parte de los vecinos se an ausentado, y los soldados las casas de los ausentes las an saqueado... de las casas prinsipales que se an ausentado dicen son la de Pasqual Mayans y Luis Mayans’

Ja sabem del canvi de tornes a partir del 25 d’abril de 1707, amb la pèrdua de la batalla d’Almansa per les tropes aliades d’anglesos i portuguesos. Tot i això, l’austriacisme no es va donar per vençut tan fàcilment. Durant un grapat d’anys, els miquelets maulets estarien ben vius i crearien un veritable problema d’ordre públic en certa mida assimilable amb les tàctiques de ‘guerrilla’. Sobretot entre 1707 i 1710. Sembla que a la meitat de 1710 anava imposant-se un cert control i pacificació (p. 174). Tot i això, en el mateix 1710 hom parlava d’algaravies o aldarulls on participaven quadrilles de fins 200 membres.

Un niu particularment intens i constant seria l’establert al Coll del Llautó (entre la Vall d’Albaida i la Safor). A més a més, ‘ todos los lugares así de la guerta de Gandía, como Gallinera, Ebo, Villalonga, Palma, Ador, Valle de Albaida, estan tan diferentes a lo que antes estavan, desde que los migaletes acometen las maldades... y los de Ebo, más malos que todos’.

Per contrarestar, sembla, es crearien cossos d'elit, els quals podrien constituir un antecedent dels cossos policials que es crearien a finals del XVIII i han estat estudiats per Palop Ramos. Entre nosaltres, particularment, els ‘Fusileros del Reyno de Valencia’.

La veritat és que hi ha tot un bosc de personatges i assumptes que se’ns presenten en aquest paisatge de guerra:

- L’oportunisme polític del municipi gandià, que volia fer-se fort demostrant la seua fidelitat (?) front al cas paradigmàticament rebel de Xàtiva, fins aleshores la segona ciutat del Regne i tan exemplarment castigada (p. 182).


- Els desertors

- L’inici d’estirps com la dels Moran, encetada per l’irlandés Patrici Moran, comandant de les tropes borbòniques.

- L’inefable, cruel i odiat cavaller D’Asfeld... ‘que sin hazer diferencia ni usar de la prudencia y atención que se merecen aquellos buenos vasallos, les trata con el rigor y insolencia que aún el malvado Basset no se atrevió’ (fins al punt de galtejar un servidor del duc).

- Destacaments militars: 112 cavalls dragons a Gandia, 36 voluntaris de Xàbia. Dos-cents dragons mes als pobles veïns. Cinc companyies gandianes comandades per membres de les famílies ciutadanes com els Avargues, Ruiz, Ducos, Lest o Cebrià. Un amplíssim desplegament militar per fer front als miquelets.

- L'ocupació de les torres de guaita, entre elles les del Grau i Piles. Falses alarmes...

El llibre és, sobretot, el que hem dit al principi: un recull, parcial, de documents, d’altra banda disponibles a internet a través del portal d’arxius de l’estat espanyol (PARES). No cal buscar-li més voltes perquè de redacció fluïda, de narració o de teories i conclusions en trobarem poc. Tampoc no serà fàcil seguir-hi un ordre cronològic o temàtic.

Algunes de les preguntes que caldria fer-se arran d’aquesta mena d’informació:

Quina és la relació del món dels miquelets amb la tradició del bandolerisme, tan particularment intensa a les comarques centrals valencianes, especialment a les muntanyes de la Marina i de l’Alcoià?

Seran aquesta mena de miquelets el material humà en brut per al muntatge posterior de cossos policials com ara els ‘Fusileros del Reino de Valencia’?

Evidentment, els interrogants plantejats per aquestes fonts no s’exhaureixen pas ací. Hi ha molt per explorar arran d’un fenomen tan persistent i cruel com és la guerra o, potser també, al voltant dels processos de pacificació de les societats.



Imatges:

- Le Maréchal Bidal d'Asfeld (collection privée). 'El roïnaso de la pel·lícula'. www.diesbach.com

- Castell de Xàtiva: vgarciamas.blogspot.com

Sobre la Guerra de Successió a Gandia:
http://imabgandia.es/images/public/upload/textos-interes/vndqty55etww4v55hm1oxz2520110325120353.pdf

dissabte, 27 d’agost de 2016

UNA RECERCA INCANSABLE DE LA VERITAT


El Impostor / Javier Cercas.
Barcelona: Penguin Random House, 2016.


Sempre és bonic que et deixen un llibre. Quan algú l’ha llegit abans, no solament et passa el volumet sinó les seues opinions i sensacions i, en aquest cas, també, uns subratllats ben significatius.

Per segona vegada en un any, he tingut el plaer de trobar un escriptor amb consciència clara de quina és la tasca d’un historiador (potser no tant, la d’un arxiver). Cercas té sens dubte l’esperit de l’investigador, del gos percaçador, l’obssessió per desentranyar i desbudellar la veritat. De separar allò cert de la palla.

Només em limitaré a copiar un parell dels seus paràgrafs, aquest primer al voltant del terme desgraciat de ‘memòria històrica’.

La memoria y la historia són, en principio, opuestas: la memoria es individual, parcial y subjetiva; en cambio la historia es colectiva y aspira a ser total y objectiva. La memoria y la historia también son complementarias: la historia dota a la memoria de un sentido; la memoria es un instrumento, un ingrediente, una parte de la historia.

És clar que el seu treball té molt de literari i de filosòfic, però també d’històric. Empra símils literaris: sobretot la contraposició de Don Quijote, el personatge, amb Alonso de Quijano, la persona real. També juga, com fa de vegades, amb un equilibri esvarós, amb el paral·lelisme entre la seua pròpia vida i la del biografiat, Enric Marco.

Però la veritat és que juga i maneja molt bé els temps narratius i el joc de la memòria. I coincideix plenament amb l’opinió i el sentiment de la majoria d’historiadors, que estimen un oxímoron allò de la ‘memòria històrica’: com mesclar l’aigua i l’oli, vaja.

A més de (o arran de l’esforç per) desentranyar la vida de Marco, hi ha un munt de reflexions al voltant de principis bàsics: com allò que deia Todorov: que comprendre el mal no significa justificar-lo sinó donar-se els mitjans per impedir el seu retorn.

També toca un tema delicat, al meu entendre, amb encert:

el gran mito del silencio de la transición es sólo eso: un mito; es decir, una mezcla de mentiras y verdades; es decir: una mentira. Si acaso, el silencio llegó más tarde, ya en los años ochenta, cuando a la derecha que procedía del franquismo y estaba en la oposición seguía sin interesarle hablar del pasado, porque sólo tenía cosas que perder haciéndolo, y a la izquierda socialista que estaba en el poder dejó de interesarle hacerlo... en cuanto a los demás, estábamos demasiado pendientes de disfrutar de nuestra limpia modernidad flamante de europeos ricos y civilizados’.


Uns bons retalls per a carnassa reflexiva i debat.

dijous, 18 d’agost de 2016

L'AUIR (IX): LES PARTS DE LA DEVESA

Una vegada més, els documents que tenien una finalitat ens poden servir, ara, per a una altra de ben distinta.


L'octubre de 1865, l'administrador dels interessos del duc de Gandia (aleshores Mariano Téllez de Girón, 'el manirroto'), Manuel Velázquez, feia un detallat informe sobre l'estat de la qüestió de la devesa de Gandia amb el cap posat en com posar-la en valor per a la seua venda. El que queda d'ella (la major part es troba ubanitzada) és el que ara hom sol nomenar platja de l'Auir. Velázquez descrivia, dalt o baix, allò que ara pertany a Rústicas SA.

Paga la pena transcriure el document. És ben explícit i no té pèrdua.
Després de fer una descripció general, que ja vam copiar en una entrada anterior, es posava a classificar les tres parts en què considerava dividida la devesa.


Clase Primera. A la primera lo que es arena [para] movible, y que a la acción e ímpetu de los vientos forma grandes promontorios, y que solo por aprovecharse de las arenas para la nivelación de las marjales imediatas podrían ofrecerse 6000 reales vellón perteneciendo a esta clase sobre 900 hanegadas aproximadamente.

Clase Segunda. A la segunda lo que es terreno pantanoso porque estando en el fondo o centro es en donde se reúnen las aguas de las lluvias y desbordes del mar; que solo pueden producir lo que ordinariamente se observa, herbaje para pasto de ganados y brozas, en una cabida también aproximada de 1050 hanegadas, siendo su valor el de 38.000 reales.

Clase Tercera. A la tercera de una cabida de 650 hanegadas aproximadamente y que compone el resto de la finca, lo que es tierra de buena calidad, porque aunque contiene algo de arena, se le observa estar mezclada con arcillas de buena clase, que hacen compacto y unido el terreno, y que puede por lo mismo destinarse a toda clase de cultivo regulando el valor de este terreno en 76.000 reales vellón, que reunidas las tres sumas ofrecen un capital para su enagenación de 120.000 reales vellón.

Font: Archivo Histórico Nacional, Osuna, 1269 (4)

Imatges: Perspectives actuals de la devesa, sens dubte ben diferents de la què es descriu al document. Àlex Oltra i saforinformatiu.es

diumenge, 31 de juliol de 2016

ECOLOGIA I HISTÒRIA (PENSANT EN LES MARJALS)


Certament, aquest és un tema tan apassionant com problemàtic. Què hem fet els humans, des de fa mil·lennis, sinó incidir sobre el nostre medi natural? Aprofitar-nos-en i crear les teories necessàries per justificar-ho.

A l’altre costat de la balança, cal dir que hi ha un munt de treballs sobre la natura, de caire biològic, geològic o directament ecològic, que poc solen tenir en compte la persona humana com a factor de canvi.

Caldria ací, potser, buscar un millor equilibri. La geologia, la geografia, les ciències naturals i la història social no sempre han coincidit en ajuntar o coordinar els seus esforços. En llegir-se mútuament. Normalment, espais com ara les nostres marjals i albuferes han estat estudiats des de perspectives i tècniques especialitzades o parcials. Això no vol dir, ni molt menys, que el determinisme geogràfic i biològic no haja jugat un paper important en les teories i les explicacions històriques. És clar que sí. Tot i això, com diu Martínez Alier, la introducció de l’ecologia dins l’explicació de la història humana, en lloc de ‘naturalitzar’ la història, el que fa és ‘historitzar’ l’ecologia. Les relacions entre les societats humanes i la natura no s’entenen si no comprenem la història dels humans i els sues conflictes.

Potser ve al cas un cita de l’inefable i provocador Joan Fuster.

La fauna de l’Albufera ha tingut més sort que els pescadors

i els pagesos de la rodalia. La fauna i la flora i tot allò que

el senyor Pardo abraçava en la llatinada De rebus hidrobiologicis...

En realitat, sabem més coses del plàncton,

dels artròpodes i de les palmípedes del llac

que no pas dels homes i les dones que hi han viscut i viuen’









Joan Fuster (1970):
L’Albufera de València.
Alzira. Bromera, 1993, p. 105


Marenys i marjals no s’entenen (fins i tot en la seua evidència física) si no analitzem les actuacions antròpiques. Abans i també després d’aqueixa revolució o invasió turística i urbanística que ha ocupat uns espais abans fangosos, desèrtics, insegurs i, en tot cas, precàriament hortícoles. Especialment, en aquest darrer cas, afectant les restingues arenoses o deveses.

La geologia dels darrers mil·lennis ha jugat el seu paper, però no cap dubte que els homes hem tocat i manipulat aquest espai tant com hem pogut i sabut. Des de l’antiguitat i, particularment, des de l’edat mitjana, diverses civilitzacions han mirat d’ocupar o aprofitar els espais pantanosos que restaven entre la restinga arenosa o devesa i les hortes irrigades pels rius.

Il·lustrats, progressistes i regeneracionistes tributaren els majors elogis a les empreses colonitzadores de marjals i albuferes: com ara la de Belluga, al sud valencià, descrita i admirada, entre altres, per Josep Cavanilles, Pasqual Madoz, Joaquim Costa o Rafael Altamira. La consideració de les zones humides com a terrenys insalubres i improductius, que havien de ser terraplenats, és ben viva fins la segona meitat del segle XX. Aleshores comença a obrir-se camí una nova valoració, concretada l’any 1971 en el conveni de Ramsar. De fet, si més no des del segle XVII, la colmatació d’espais humits ha estat, sobretot, per causa humana, més que no per dipòsits al·luvials, eòlics, marins o orgànics. La Llei espanyola d’Aigües de 1985, també, tot i que no excloïa la transformació de zones humides, contemplava aquestes com a àrees funcionals i per protegir.


Al capdavall, doncs, és l’element humà el que ha determinat i determina que les etapes de regressió i desaparició tinguen lloc en una escala o una altra de temps. És l’ésser humà el que accelera el procés evolutiu, reduint de forma considerable el cicle vital d’aquests espais. D’aquí la necessitat que la natura i la formació social que incideix sobre ella siguen estudiats conjuntament.

Imatges; sites.google.com i desmotivaciones.es.
Albufera: objetivocomunitat.lasprovincias.es

dijous, 21 de juliol de 2016

UNIVERSITAT D'ESTIU 2016: MEMÒRIA I DESMEMÒRIA

Arran de la publicació de


Universitat d’Estiu de Gandia:
més de tres dècades de coneixement, ciutadania i territori.
València: Universitat, 2016.



Cloenda de la I Universitat d'Estiu de Gandia
Grau de Gandia. Col·legi Joan XXIII
D'esquerra a dreta:
Pepa Frau Ribes, Joan Romero, Cebrià Ciscar, Salvador Moragues i Isabel Morant.
Autor: ZUBILLAGA, Francisco
Data: 01/09/1984



Partim de la base de la bona intenció del promotor d’aquest llibre i darrer director de la UEG, Josep Montesinos. Un director amable, gran coordinador i concitador de consensos. També partim, però, del que considerem un esperit autocrític que ha caracteritzat i hauria de seguir donant segell a la UEG. Està bé cultivar l’autoestima a través de llibres com aquest però és fàcil derivar, gairebé sense adonar-se'n, cap al narcissisme acrític.

D’entrada, cal dir que els actuals esquemes acadèmics de la Universitat de València no serveixen per analitzar o contar el que van ser les primeres edicions d’aquesta iniciativa universitària. De fet, en les quatre primeres edicions no hi havia directors ni rectors responsables per la senzilla raó que la iniciativa era municipal, això sí, amb la connivència de la intel·liguèntsia comarcal. Tot venia de l’acabat de formar Departament de Cultura de l’Ajuntament de Gandia, quan Pepa Frau era regidora de cultura i Àlvar Garcia el seu director. 

La Universitat de València era objecte d’invitacions i de festeig per part dels responsables locals de la seua organització. Però aquesta no va decidir implicar-se amb plenitud i legalitat fins la seua cinquena edició (no la quarta, com apareix al llibre). Això va ser sens dubte un èxit perquè el primer equip organitzador ens l’havíem jugat una vegada sí i l’altra també. I quan a la tercera edició s’havia consolidat un model d’èxit vam optar per canviar-lo radicalment i iniciar un proposta interdisciplinar al voltant d’un tema central, unificador i motivador que va ser, aleshores, “El futur a debat”: va ser el model que, amb diverses variants, arriba fins a l’avui. Però aleshores eixa aposta va suposar una disminució radical de l’alumnat que es va veure compensada, això sí, per la massiva participació en els debats nocturns al pati d’armes del Palau Ducal; amb la comunitat jesuïta discretament retirada pel Pare Moragues per tal de no escoltar les arengues anticlericals de Josep Vicent Marqués o Lluís Vicent Aracil, tots dos antics alumnes dels jesuïtes de València.

L’actual rector de la Universitat pensa i diu que la Universitat de València va organitzar la UEG des del seus inicis, però no és cert. Queda un buit en les estadístiques de directors acadèmics que no saben ben bé com omplir perquè no s’han parat a reflexionar o preguntar per allò que realment estava passant i obvien el que no controlen. Potser algun dia es reescriurà la història d’acord amb els criteris del rector i del famós “1984” de George Orwell.

Si la UEG ha donat passos de gegant i s’ha consolidat no és per una altra raó que per l’esforç dels seus successius equips responsables i dels representants polítics i acadèmics que han cremat en diverses etapes les seues energies per tal de poder propulsar l’equip successor que, al seu torn, impulsarà i donarà les seues energies perquè siguen aprofitades pels qui vindran darrere. Com un coet cap a l’espai infinit.


En tot cas, el que pot resultar més productiu, a hores d’ara, és plantejar de bell nou la vella utopia (realitzable) d’aquelles primeres edicions. Aleshores es va ‘inventar’ la UEG amb uns objectius no localistes. Amb la intenció de portar (i contrastar) grans pensadors de talla internacional com van ser Theodore Roszak o Joseph Pelton. A hores d’ara la Universitat de València no s’hauria de limitar a passejar el seu digníssim professorat per l’estiu de Gandia. Hauria de pensar, més aviat, en com obrir-se al món. I fer-ho, i escenificar-ho, a Gandia. Joan Romero, el darrer conferenciant inaugural, participant també de la primera edició, ens ha donat una bona lliçó, pensant a escala global quan els grans poders actuen a aquest nivell. Podria fer-ho, també, la futura UEG, integrada ara en el Centre Internacional de Gandia. En tot cas, sort i els millors desitjos per als nous responsables.

diumenge, 17 de juliol de 2016

EL MISTERI DEL TÍTOL DE CIUTAT DE GANDIA

Al llarg de dècades, fins i tot segles, els orígens del títol de ciutat per a Gandia
 han estat, com ara mateix, envoltats de misteri i foscor.

Cal dir que abans del segle XIX, a l'Antic Règim, el títol de ciutat era objecte d'un privilegi reial. No totes les poblacions tenien un mateix estatus (ara sí, a partir del constitucionalisme de Cadis). Ser vila o ciutat significava tenir un consell municipal amb personalitat jurídica, cosa de la que mancaven els llocs o pobles.

Al llarg de molt de temps, la tasca dels arxivers, historiadors i cronistes locals consistia essencialment en exalçar les glòries de la pàtria municipal, de manera que, si ens trobàvem en una 'ciutat' calia aclarir des de quan, com i perquè hom disposava de semblant honor i privilegi. Quina no seria la frustració de Pascual Sanz, d'Andrés Martí o de Jesús Giner  i tants d'altres en no poder traure aigua clara del tema?

Resultat d'imatges de ciutat de gandia
D'entrada, hi ha una qüestió que sembla bastant evident: Gandia tenia l'aspiració de passar de vila a ciutat, si més no, des del segle XVI. Una altra cosa és com i quan ho aconseguiria. En tot cas, la qüestió 'eternament pendent' és localitzar el privilegi en qüestió. Que jo sàpiga, ningú no l'ha vist. O, almenys, ningú ho ha fet públic. El més que s'ha arribat és a localitzar una regesta arxivística i un testimoni notarial certament ambigu. La regesta diu, literalment,

Un testimonio del privilegio del señor Felipe Quarto por el qual se dio el título de ciudad a la que antes era villa de Gandía, expedido en Madrid a 6 de Abril de 1631, que se halla en el Archivo del Palacio de aquella ciudad, librado por Vizente Oliver de la misma.

Aquesta notícia va ser localitzada per Vicent Pellicer Rocher als microfilms que hi ha a l'Arxiu Històric de Gandia, els quals reprodueixen documentació de l'Arxiu Ducal. Però, de moment, ací s'acaba tot. El document no hi és a l'expedient. Només hi és la regesta i un testimoni.[1]

Segons Perales i altres autors, el 24 de desembre de 1555 una carta  de l'infanta na Joana, princesa de Portugal, s'adreçava als 'Amados y fieles de Su Magestad Jurados de la ciudad de Gandía'.[2] Aquesta i algunes altres lletres de les autoritats reials i del mateix duc foren prou motiu perquè els consellers empraren, ben aviat, el títol de ciutat.[3] Uns anys després, els mateixos jurats iniciaven un procés amb aportació de testimonis per tal de consolidar el fet de nomenar-se ciutat, intent en el qual van fracassar. Fa la impressió que la vila es va precipitar en voler nomenar-se ciutat i les autoritats monàrquiques li feren un correctiu considerable. En tot cas, la qualitat urbana de Gandia estava prou clara: era un nucli no massa gran però farcit de cavallers, ciutadans, escrivans i artesans. I amb la cort dels Borja.

Si més no, com hem vist, tenim la data de 1631 com a indicativa. Tanmateix, no seria fins 1642 quan el canvi de denominació es veuria reflectit a les actes del consell.[4]

Molt més endavant, en línia amb altres concessions semblants, com les fetes a Oliva el 1915 i a Tavernes el 1916, Alfons XIII ratificaria el títol de ciutat en atención a que la importante población de Gandía viene ostentantdo desde el siglo XVII el título de Ciudad, que por sus méritos alcanzó, sin que aparezca en sus archivos la Real Concesión que le originó y teniendo además en cuenta su importancia agrícola, industrial y comercial y su constante adhesión a la Corona, vengo en confirmarla como testimonio de mi Real Aprecio, su título de Ciudad (Dado en Palacio a 24 de mayo de 1904) (Gazeta del 25)[5]. El reconeixement real arriba precisament quan això, jurídicament, ja no significava cap cosa més enllà de la nostàlgia i del cultiu de l'ego local.


Ara sí, des de l'any 2010, amb la promulgació de la Llei 5/2010, de 28 de maig, de la Generalitat Valenciana,[6] disposem d'un nou estatus legal amb l'aplicació per a Gandia del Règim d'Organització dels Municipis de Gran Població.

Tot plegat, allò que sembla evident és, per un costat, el caire urbà de la formació social gandiana, des de ben antic, i per l'altre, la voluntat dels òrgans de govern de la ciutat per certificar i assolir el títol i la condició legal de 'ciutat'. Allò que continua restant en la foscor és l'existència veritable del tan rebregat privilegi.



[1] Archivo Histórico Nacional, Sección Nobleza (Toledo), Osuna, c. 531, doc. 16. Oliver era escrivà públic a Gandia i es referia al Palau Ducal de Gandia. El 10 de desembre de 1646 es presentava a l'arxiu del palau i allí va requerir la presència de Felip Pi, capiscol de la Col·legial i encarregat dels llibres i papers del palau. Li va demanar que li exhibís l'esmentat privilegi o gràcia, 'el qual en continente me exhibió un Real Privilegio de naturaleza en los Reynos de Castilla dado por el Señor Rey Don Phelipe Quarto en la villa de Madrid en seys de Abril del año mil seiscientos treynta y uno, firmado por su Magestad y sellado con el sello real de sus armas y refrehendado por Don Gabriel de Ocaña y Alarcón su secretario; por el que consta haver consedido su Magestad el dicho real Privilegio de naturaleza a Don Gaspar de Borja que nasió en la ciudad de Gandía, según assí se lee y expresa en el citado Real Privilegio, el que debolví a dicho archivero a que me remito'.
[2] Aquesta carta consta a la catalogació de l'Arxiu Municipal de 1792. AHG, G-256.
[3] En l'Arxiu Ducal (AHN, Sección Nobleza, Osuna, 549, 29) (Microfilm en AHG, FC-240) hi ha, de 1569, un expedient amb el 'Autos sobre titularse ciudad de Gandía', amb 54 fulls en quart. S'hi tracta del 'Proceso seguido por los jurados de la villa de Gandía contra los procuradores fiscales de su Majestad, sobre que en el año de 1569 se in(ti)tuló ciudad en virtud de quatro cartas reales en cuyo sobre escrito se la dava este título, que sus copias van aquí insertas. Hízose cargo a los procuradores, bayle, justicia y jurados, por el procurador fiscal de Su Majestad de la Real Audiencia de Valencia, quien proveyó no se nombrase Ciudad, mandando se presentasen, como lo hicieron, a exponer su derecho en dicha Audiencia. No hay sentencia. Relator Lizenciado Christoval Roig. Escribano Gerónimo Gatrelles.' No obstant això, els consellers gandians de 1569 no van voler fer-se càrrec de les nombroses despeses que tot això significava pels viatges i accions a l'Audiència i tribunals de València. El novembre de 1569, els jurats de l'any anterior havien estat citats 'a causa que han intentat de fer y feren a la present vila de Gandia ciutat' però haurien ells mateixos de fer-se'n càrrec. Potser els nous consellers eren conscients que la causa es podria perdre i per això 'aquells [jurats] se faran e se defensen a ses despeses'. AHG, AB-20, f. 9.
[4] El Archivo, 26-08-1886.
[5] https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE//1904/146/A00741-00741.pdf
[6] http://www.docv.gva.es/datos/2010/06/03/pdf/2010_6178.pdf

Imatges: gravat de Palomino en El Atlante Español (1790). Galeria daurada del Palau Ducal. www.carloscampos-arquitectura.com

dilluns, 6 de juny de 2016

RELATS DELS ORÍGENS DEL PAÍS VALENCIÀ

Valencians sense ADN: 
relats dels orígens / 
Ferran Garcia-Oliver.
València: Tres i quatre, 2016.




N’hi ha que voldrien 
que la història
 fóra d’una altra manera.
Però la  història no es fa
 al gust del consumidor
 sinó impulsada per un conjunt
 de forces que depassen 
la voluntat de cadascú de nosaltres 
(p. 176)



Potser els valencians tenim les nostres febleses. Qui ho dubta? Però no deixa de ser cert que tenim un bon gavell de relats al voltant dels nostres orígens i, concretament el de Ferran Garcia Oliver, és una d’aquelles ‘històries’ de les que dona gust disposar.

No cap dubte que són molts anys els que Ferran porta capbussat en la història medieval valenciana. Gairebé ha conviscut a la mateixa cambra amb mercaders, jueus, sarraïns, pirates, notaris, lletraferits, poetes, nobles aventurers i un amplíssim gavell de personatges i famílies que poblaren el país valencià en els seus primers segles d’existència com a regne cristià.

Al llarg del llibre plana el neguit de l’autor per l’èxit de narracions ‘històriques’ descaradament manipulades des de la construcció d’un discurs nacionalista espanyol. Un discurs que, front a la seua inconsistència acadèmica, és bizantinament present en la batalla social i política.

En qualsevol dels casos, i aquest n’és un, pel to d’assaig, no cap dubte que rascar en els orígens d’un poble o nació és sempre un tema tan apassionant –i decisiu- com controvertit.

La història és bàsicament això mateix: una recerca dels orígens, de trencaments i de causalitats en un marc col·lectiu. Per això mateix, al nostre País, els medievalistes es troben en una situació privilegiada per emprendre tasques d’aquesta mena.

No vaig a fer ara un repàs per uns capítols plens d’erudició i matisos. Sí he de dir que he fruit molt amb un recull tan selecte de testimonis i sabers que van des de la prehistòria fins el neolític i l’arribada del ibers, força venerats, els romans, i finament els moros. Ja arribats a l’edat mitjana, l’obra destil·la, però, la diversitat d’aquella societat medieval, amb ‘sang’ esclava, jueva i de procedències d’allò més coloristes.

El to inicial és una mica saberut, amb judicis encertats però potser un tant immisericordes: com ara el que li dedica a Nicolau Primitiu, autor de Los Ibero Sicanos, obra que només pot eixir d’unes mans i un desvarieig antropològicament valencians.

Els títols dels capítols són certament intel·ligents, sintètics i expressius: com allò del ‘miratge de l’estabilitat’: una estabilitat delerada per la majoria de societats que tant sovint es veu truncada per un atzar imprevist o pel daltabaix guerrer d’un equilibri sempre fràgil.

Crida l’atenció (i a mi m’agrada particularment) el detallat repàs d’una immensa plèiade d’erudits que han pensat el país: des de Beuter, Viciana o Perales fins a Emili Gómez Nadal, Mateu i Llopis o el mateix Joan Fuster.

Potser un dels punts centrals del llibre siga el detallat resseguiment d’un particularisme valencià en relació a Catalunya: sobretot després d’uns segles en què es parlava de la nació catalana com un conjunt: sobretot de cara a l’exterior. Tanmateix, si bé aquest programa diferenciador partia d’unes elits de la capital, crec que es podria parlar d’una tendència fins a cert punt ‘natural’, tenint en compte el punt de partença i l’espenta (si es vol ‘criolla’) de la València del segle XV. O també sabent que qualsevol programa de caire nacional o diferenciador, com també moltes altres iniciatives socials o ideològiques, poden partir i parteixen ben sovint d’unes elits dirigents.

Com ben bé afirma el mateix Ferran, els mecanismes parlamentaris influeixen bona cosa a l'hora de pensar un territori com un ens polític singular. Les unitats administratives, tard o d’hora, generen significat (i si no, mireu què va passar amb les nostres províncies). Seria il·lusori, em sembla, pensar que després de la creació d’un regne amb els seus furs i les seues institucions pròpies no es generara un sentiment d’identitat i un procés de diferenciació.

D’altra banda, també em sembla 'curiós' i alhora significatiu, que en els nostres dies, després de polèmiques inacabables i a través de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, hàgem arribat a una conclusió bastant semblant –salvant les distàncies- a la què ja es practicava a l’edat mitjana: que valencià i català són sinònims, lingüísticament parlant.

Evidentment, un dels altres motius nodals del llibre estarà en el recanvi humà de la conquesta, el qual faria impossible la continuïtat genealògica amb els anteriors pobladors del territori.

Alguns punts discutibles podrien raure en la problemàtica identificació del rei de la corona amb l’”estat” (sic). Sobretot pel marc feudal en què fem aquesta afirmació. En ell és sabut que hi ha una dicotomia bastant evident entre el rei i els senyors, per una banda, i, precisament, els seus respectius ‘estats’ (en l’accepció de territoris i senyorius com a unitats polítiques i jurisdiccionals).

D’altra banda, la utilització de termes contemporanis en un determinat context històric xerrica un poc en alguna ocasió. Així passa, al meu veure, si Països Catalans i Corona d’Aragó els emprem com a termes gairebé sinònims.

En tot cas, sembla deduir-se pel discurs del llibre que el País Valencià seria una nació ambígua, la qual cosa és certa en la mida que bascula entre un projecte nacional espanyol i un altre català sense que tinga suficient potència o impuls per crear-ne un de propi.

Cal reconéixer que no és gens fàcil navegar per un camí ple de pedres i de paranys, com és el de tractar de caracteritzar els inicis d'una identitat col·lectiva, sempre escàpola. Al capdavall, però, ens trobem davant d’un molt bon llibre i amb una pedrera excel·lent per reflexionar sobre els orígens del nostre país així com les seues tensions o integracions en el marc catalanòfil i/o espanyol.

Una excursió necessària i saludable. Instructiva per la varietat i multiplicitat de testimonis portats a col·lació i per l’erudició gens gratuïta que s’empra.

Mapa de la conformació del Regne de València: blogs.sapiens.cat.