Jesús Eduard Alonso

Visions de l'avui pel tamís del temps. Avatars d'una professió antiga que busca ser útil en el futur.

divendres 18 de desembre de 2009

ARXIVERS i - o - versus BIBLIOTECARIS








Germans, cosins germans o, al capdavall, una única cosa? La veritat és que la gent ens confon. Tant s’hi val una cosa com l’altra. Al capdavall, som gestors i acompanyants/acompanyats de llibres; més vells o no tant, de tota classe i condició. Els arxivers volem diferenciar-nos dels bibliotecaris. Normal: som minoria i, al capdavall, gestionem documents produïts per administracions i organitzacions –en l’exercici de les seues funcions... i tal i tal-. També col·leccionem llibres, però normalment amb un criteri especial i no generalista.


Els bibliotecaris són conscients que més enllà (o en el mateix origen) de molts llibres, hi ha els documents. Els arxivers sabem que el llibre és un vehicle fonamental en la comunicació del saber. Tots vivim el fet que les nostres professions estan canviant substancialment amb l’era digital.


Les institucions sovint contribueixen a la confusió, ja que alguns arxivers treballen en biblioteques (n’hi ha més a la Biblioteca Valenciana que en el propi Arxiu Central-Històric de la Generalitat) i els llocs de treball sovint no estan ben definits.


Al capdavall, però, més enllà de polèmiques associatives, identitàries i col·legials, hem de conviure, ens hem de coordinar i sovint travestir. Al nostre IMAB de Gandia estem junts –però no rebolicats-. Ens haurem de ‘fer’, si més no, per necessitat (tant de bo que amb passió). Això sí, els administratius ja han alçat el vol amb tot això de la e-administració i els SGD (sic). Si en el fons, és que hi ha camp i oportunitats per a tots.


Bon Nadal


Fotos: Gisela Sendra i AHG productions.
Lloc: Tano Resort. Data: 23-12-2006
AHG, CA-2839

dissabte 12 de desembre de 2009

BANDOLERISME






L'èxit del llibre La senda dels lladres, malgrat les seues limitacions historiogràfiques, és significatiu. Vol dir que encara està viva la curiositat i la memòria d'aquells bandolers que, com Camot o Miquel de Mas, van ser alguna cosa més que fugitius i delinqüents. Tanmateix, el tema és pelut. Ja fa temps que dos Joans, Joan Reglà i Joan Fuster, es van posar d'acord per analitzar-ne, respectivament, la història i la llegenda, cosa que és difícil de discernir. Al País Valencià, com en tantes altres coses, anem bastant malament, en aquesta qüestió i en moltes. No solament no se'n promou l'estudi sinó que fins i tot, de l'altre costat, tampoc ningú no s'ha preocupat d'analitzar els possibles antecedents d'una policia valenciana (en canvi, dels mossos d'esquadra, no us dic res).


El 1774, de fet, va ser creada una companyia solta de fusellers del Regne de València, encarregada de perseguir bandolers, la qual podria presentar-se ben bé com al precedent més directe d'un cos armat policial valencià. Tanmateix, ningú dels responsables polítics no se n'ha preocupat. Molt possiblement, ni tan sols s'han ocupat en desenvolupar un cos policial propi i actual, cosa que en teoria permet l'estatut.


Tornant als bandolers i al País Valencià, cal dir, almenys, que hi ha la petita joia d'un article fet per Ernest Martínez Ferrando, escriptor i antic director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Amb mestria i en unes poques línies, és capaç de plantejar com els bandolers eren volguts en la mida que les autoritats constituïdes eren odiades; i com, també, els roders podien posar-se al servei d'una causa o de la contrària, segons les seues pròpies conveniències i les dels qui els llogaven.


Imatge extreta de





divendres 4 de desembre de 2009

Algun dia pujarem al tren?



Una vegada més ens hem mogut pel tren a Dénia. La veritat, però, és que aquest tema no solament s’eternitza, sinó que està esdevenint un símbol de les nostres impotències i de les fal·làcies polítiques.
Certament, si ens serveix de consol, ‘l’eternització’ no és nova: des de 1906, que jo sàpiga, està demanant-se la via ampla a Dénia. Fins i tot quan existia el tren de via estreta (que ara no tenim res). Durant els anys 1920, en plena dictadura de Primo de Rivera, també es van mobilitzar una bona part de les forces vives al voltant d’un diputat a Madrid. Res de res! Fins i tot, segons em recordava el meu company Pep Almendros, en l’any 1952, el ministre d'obres públiques d'aleshores, el comte de Vallellano,  declarava des de Xàtiva com es podria enllaçar Castelló de la Ribera amb Carcaixent, Carcaixent amb Dénia i Dénia amb Alacant, de manera que ‘tot’ quedaria enllaçat*. Com veieu, les declaracions dels polítics són certament fantasioses, abans i ara.
En el fons, em fa la feta que nosaltres sempre hem vist i patit la manca de 'comunicació' entre Alacant i València. Una qüestió que no solament ens afecta als habitants de la Safor i la Marina sinó que toca la secular indiferència entre la capital del País Valencià i el sud-est alacantí-murcià. El problema és que les comarques centrals, amb les nostres valls i muntanyes,  existim a nivell quotidià i de veïnatge, de llengua i de cultura. Però, ara com ara, estem condemnats a ser identificats com el sud de la província de València i ‘la muntanya’ d’Alacant.

  
*Segons 'La Vanguardia Española", en el dia 18 de gener de 1952
- Foto: Col·lecció Lombard. AHCG, CA-396/13. Cap a 1890.
Pont del tren a Dénia sobre el Serpis. Fixeu-vos en que el pont de la carretera d'Alacant encara estava en construcció.

diumenge 22 de novembre de 2009

JOSEP TARRASSÓ I EL 'CIRC DE LA SAFOR'



No és la primera vegada, ni segurament la darrera, que Josep rep un homenatge. És una justa i natural resposta a l'altruisme quotidià i permanent de què fa gala. Jo, de broma, li dic 'sant Josep'. Perquè si haguérem de fer sants laics, exemples de civisme i de germanor, sens dubte tindria totes les butlletes per a pujar als altars.
El fet de donar un premi, abans, se'm feia ociós i balder, però ara me n'adone que alguns premis, com aquest, són ben justos. Crec, senzillament, que entre tots els seus amics l'hem fet un mica més feliç en correspondència amb l'estima que ell ha vessat sobre tots nosaltres.
He tret del meu arxiu un vell escrit que van traure en un diari de la comarca quan es va haver d'anar de Beniarjó i va culminar una fecunda etapa de la seua vida. De segur que en el futur, ell, Vicent Ferrer i d'altres esdevindran un referent que ens animarà a tots per combinar l'esperit de lluita, la saviesa i la simpatia. 


Josep Tarrassó i Pellicer no podia deixar Beniarjó anònimament. No hagués estat just. Des de la humilitat i el treball constant, l’amic Josep ha estat, sense cap dubte, un dels més reeixits promotors d’una línia didàctica compromesa. Ha segellat no sols la vida d’aquest poble sinó la de tots aquells, xicons i pares, que han passat per les aules de l’Escola de Formació Professional ‘La Safor’. Més encara: aquest centre, durant molts anys, ha estat un model de gestió cooperativa; i de concreció del tan cantat i poc practicat ensenyament arrelat al medi -natural i social-.

Tot això té més mèrit, si cap, quan valorem el material humà amb el que s’ha treballat, del qual molts ensenyants fugen com de la pólvora per la seua edat i la seua situació socio-cultural. Encara l’actual centre, especialitzat en cicles formatius de grau mitjà i superior, ha estat promogut en bona mida per Josep. Però ell és una d’aquelles escadusseres persones que de debò posa els interessos col·lectius per davant dels individuals. I bona mostra d’això mateix és el fet que haja d’abandonar el vaixell que ell mateix ha construït en les seues drassanes. La Conselleria no li ha fet un lloc; perquè els nous mòduls d’ensenyament han abandonat la formació humanística.

Josep ha estat també, amb el mateix entusiasme i constància, un gran animador de la vida de Vilallonga: el seu poble. A través, sobretot, del col·lectiu ‘Baladre’, que presideix, i malgrat la indiferència municipal per la cultura, aquest grup ha aconseguit portar la torxa del bo i millor de la tradició creativa d’aquesta vall. Bresca, una renovellada revista lligada a aquest grup cultural, ens dóna a hores d’ara el to quotidià del que és el compromís social de la gent de cultura. No cal insistir més en les seues aportacions als més diversos àmbits de la vida ciutadana i particularment a l’ecopacifisme. Seria incorrecte, però, deixar d’esmentar el seu lligam organitzatiu i pensant a la Universitat d’Estiu de Gandia, a l’Escola d’Estiu Marina-Safor i al Col·lectiu de Mestres de la Safor.

Tot plegat, Josep ens ha donat i ens dóna un càlid testimoni de professionalitat i d’amistat fàcil, d’altruisme i de compromís per un poble i una societat no sempre agraïda i comprensiva amb els valors de solidaritat i compromís que ell, tan amorosament, defensa. L’homenatge que els seus companys li reten a hores d’ara és, de totes totes, ben merescut.

La foto és de la meua família; i ja de anys, com podeu veure.



dissabte 7 de novembre de 2009


ELS ARXIUS EN LA CRUÏLLA

Potser el món es trobe en una cruïlla permanent, però aquesta nostra dels arxius té, sens dubte, un flaire i unes particularitats especials. Quan les nostres vides s’acceleren, als arxius ens sobra temps i segles; espai per a la reflexió i per al pensament, per reconstruir un passat desdibuixat i movedís, al temps que constituïm un potencial trampolí per imaginar un futur ple de saviesa acumulada.
Podríem ser presa de la literatura, però és ben cert que avui els arxius ens trobem al davant de reptes nous que ens obliguen a refer vells plantejaments. Allò que fa uns anys semblava ser entrar en la informatització de fitxes i la digitalització de documents està portant-nos molt més lluny del què pensavem en un principi. Els documents i els suports es multipliquen incontroladament davant la nostra mirada atònita, al temps que es transfiguren i prenen noves naturaleses volàtils i  gairebé immaterials. Estem (re)entrant en el món de la gestió administrativa, reconfigurant sistemes de gestió i participant de la e administració, al temps que seguim portant darrera la 'càrrega' d’un patrimoni històric.
Som uns privilegiats en la societat de la informació i del coneixement però haurem de saber administrar i fer valdre els tresors. Potser va sent indefugible una bifurcació entre els arxivers i els gestors de documents i ho haurem de viure amb naturalitat. Tanmateix, queda el repte de buscar la continuïtat i la coherència en la gestió del patrimoni documental i del saber: una utopia potser inabastable davant l’ús interessat i parcial de la informació, de forma contradictòria amb l’esperit democràtic i constitucional.
Foto extreta de

dilluns 19 d’octubre de 2009

CELEBRACIONS I CENTENARIS: 1911-2011.




No hi ha dubte que, volens nolens, els aniversaris de fets i personatges constitueixen un dels catalitzadors de la memòria col·lectiva. Darrerament, l’expulsió dels moriscos o els 70 anys de la darrera guerra civil espanyola han estat presents i, particularment, el cicle programat pel CEIC sobre la Guerra Civil, promet. Julio Aróstegui, de fet, no ens va defraudar i va ser capaç de donar-nos aquella visió, alhora global i concreta, pròpia d’un ‘mestre’ de la història, al temps seriós i suggerent.
Tanmateix, és clar que la memòria és selectiva. Afortunadament, a més del record de personatges ultraconeguts també hi són presents les gestes o les desgràcies dels pobles: com aquelles que acabem d’esmentar, o el 25 d’abril de 1707, on ‘tots’, per a bé o per a mal, som una miqueta protagonistes.
Per això mateix volia recordar els fets de 1911 al País Valencià: ben importants, amb una gènesi equiparable a la de la setmana tràgica barcelonina (1909), però bastant menys coneguts.
Sense anar més lluny, a Gandia, el 19 i 20 de setembre d’aquell any, es va produir una de les més importants manifestacions de la ciutat contemporània, en la qual van participar més de 500 persones. Les publicacions contemporànies se’n van fer ressò, així com el número 6 de la revista Ullal i alguns articles de fa unes dècades. En aquella mobilització hi van participar moltes dones, mares i núvies dels soldats involuntàriament destinats a l’Àfrica. Es rebutjava, així, la campanya militar del Marroc i s’aprofitava l’ocasió per cremar les casetes de l’impopular impost de consums.
Era aleshores alcalde de Carcaixent una persona molt vinculada a Gandia: Víctor Arbona, qui festejava (i acabaria casant-se) amb Maria Lapeyre Sáenz de Juano. Malgrat que la seua militància era canalegista, ço és, esquerrana, en els dies 18 i 19 de setembre, anarquistes i republicans cremaren l’estació de trens, saquejaren l’administració de consums, el sindicat de regants, i finalment assaltaren l’ajuntament de Carcaixent, els documents del qual destruïren.
Arran dels esdeveniments de Gandia foren detinguts els socialistes Domingo Alegre i Rafael Huerta mentre que Josep Bernabeu i el republicà Josep Ferragut fugiren. Certament, molta gent es rebel·lava davant d’una guerra, predicada precisament per aquells que podien pagar 2000 pessetes perquè els seus fills se’n lliuraren.

Foto: F. Ballell
Anarquista detingut durant la setmana tràgica de Barcelona

dissabte 3 d’octubre de 2009

LES COMARQUES A LA PICOTA



Darrerament, arriben vents poc favorables per a la vida de les comarques. Com en un reflux, anem tornant al provincianisme i el localisme. Allò de les comarques centrals, tan ben definides climatològicament (tots els dies ens arriben notícies del ‘norte de la provincia de Alicante y sur de la de Valencia’) sembla trobar-se en un declivi imparable, potser en part imputable a tots els que hem estat implicats en el tema, entre els quals, per a bé o per a mal, m’incloc.

Un símptoma es troba en l’actual paràlisi de la coordinadora de centres d’estudis de les Comarques Centrals. Aquesta constituïa un punt d'esperança què les comarques de la muntanya i el territori diànic podíem continuar parlant i creant un espai comú. El cas és que això, al seu torn, podria repercutir en un darrer bastió d’aquesta coordinació o intercomunicació entre diverses comarques: la revista Espai del Llibre, tan ben portada, darrerament, per Juli Capilla.

La qüestió, doncs, no és que la revista funcione mal sinó que s’acaba l’alé i l’espenta per lluitar contracorrent, per traure avant projectes des de baix cap amunt, o en horitzontal, per fer una feina extra d’ajuntar petites i esparses voluntats quan hi ha vaixells molt més llustrosos que circulen plens de potència i recursos.

En tot cas, a pesar de les nombroses dificultats que sabem que tenen, caldrà animar els centres d’estudis perquè no es desanimen. Saber-ne els uns dels altres i ajuntar-nos sempre és bonic i estimulant. En qualsevol dels casos, no cal desesperar. Si la revista mor per mort ‘natural’ potser algun dia renaixerà de les cendres o es reencarnarà en un altre projecte més encoratjador.

diumenge 6 de setembre de 2009

BROSSEGALS O VERGERS


            L’estiu és un bon moment per eixir i veure. Per veure com, dins i al voltant nostre, el binomi terra i taronja s’enfonsa i ens desvincula de les herències, de la tradició, del lligam als arbres i a la terra mullada. Cap pensar que això és passatisme, enyorança gratuïta i inútil. Cal buscar la ‘rendibilitat’ i la ‘productivitat’ a curt terme. Si fem el contrari, actuaríem d’una forma beneïda i inconscient.
És esfereïdor, tanmateix, veure els brossegals i l’abandó de la nostra horta. I desviar la nostra atenció cap a ‘terrenys’ més productius potser esdevinga, al capdavall,  un volantí perillós i suïcida.
Ja estem patint, ara mateix, el ‘curtplacisme’ en la planificació dels pobles. Davant nostre s’alcen apartaments, urbanitzacions i polígons fantasma, i al seu voltant les hortes fantasma, curulles de brossa i esbarzers. Fins i tot, aqueix ‘curtplacisme’ ha contaminat també moltes obres públiques, per allò de no perdre subvencions.
Però què volem fer amb el nostre territori; què volem fer amb la nostra ex horta i amb la nostra economia? El tall amb un passat arrelat a la terra no sols dol la memòria dels nostres ancestres, als qui cada dia oblidem amb més rapidesa. Desequilibra el nostre futur i la nostra pròpia capacitat de supervivència davant dels desastres naturals i econòmics.
Els ecomuseus i altres experiències pioneres són experiments útils per assajar una nova manera de relacionar-nos amb el nostre territori. Una altra idea és la practicada en algunes ciutats europees de promoure el lloguer d’hortetes dels seus voltants. Deixar, deliberadament, que cresquen els pins, seria una altra opció... és clar que ningú no tenim la vareta màgica. Però caldrà buscar la manera de mantenir i recrear els lligams amb la terra i alhora construir un futur més equilibrat.


Fotos extretes de

divendres 21 d’agost de 2009

DE VASSALLS A CIUTADANS






No cap dubte que l’aristocràcia, amb els seus llums i ombres, ha estat la classe dominant durant segles. A Gandia, això ho podríem constatar, de moltes maneres i amb molts matisos. Però és cert que la centralitat ha estat en el ducat del mateix nom, creat el 1399 i finiquitat pel 1811 (per posar unes dates orientatives). Tants segles de dominació van produir una fartera considerable que es manifestà en el liberalisme revolucionari i en la seua versió radical, el republicanisme. No és gens casual que, a les darreries del XIX, es batejara el passeig central de Gandia com a passeig de les Germanies, precisament allà on els agermanats s’havien afanyat en saquejar el palau dels ducs i posar en fugida el duc Joan i el seu fill Francesc de Borja i Aragó, amb deu anyets.

Després de dos segles del final del poder senyorial i de les desamortitzacions eclesiàstiques potser estem més ‘tranquils’ en aquest sentit. Segurament, malgrat que li fem la festa a un duc sant, no és problable que el 2011 es reinstaure el ducat de Gandia i que la duquessa vinga a demanar-nos contribucions.

Tanmateix, la veritat és que em sobta l’admiració creixent que mouen els Borja com un valor en alça. Certament, el seu protagonisme històric és indubtable, remarcable i estudiable, però em pregunte si no som capaços, des del món progressista, de promoure personatges i valors propis sense haver de recórrer a la sempiterna aristocràcia i els paradigmes de santedat romana.


Imatges extretes de www.palauducal.com/ i www.lasprovincias.es/.



diumenge 2 d’agost de 2009

TRAMVIES D'ABANS I D'ARA







No deixa de ser cridaner que després del fracàs repetit de la via ampla a Dénia estem parlant ara de tramvies. De Gandia al Grau i de Gandia a Oliva. Dóna la impressió que està passant-nos quelcom semblant al que ens va ocórrer ja fa segle i mig. Aleshores, en la dècada de 1850, amb entusiasme i celeritat, es va construir el ferrocarril de via ampla de València a Madrid i de Madrid a Alacant. Les comarques centrals valencianes restàvem fora de l’invent, i per això es va fer el tramvia a Carcaixent, tot una alternativa primerenca, econòmica i secundària, per accedir al mercat nacional espanyol.


La nostra xarxa particular es completava més endavant amb el tram fins a Dénia (1884) i el tren d’Alcoi al port de Gandia (1893). A hores d’ara, des del desmantellament que va tenir lloc entre 1968 i 1974, estem desproveïts i orfes. I no serà perquè no s’ha reivindicat. Des de 1906 que estem demanant la via ampla a Dénia. Durant els anys vint, el plena dictadura de Primo de Rivera, també es va intentar des de les corts. Però alguna cosa falla. Jo crec, i és una opinió més, que allò que funciona és la relació Madrid-València i Madrid Alacant, però no hi ha triangle. Les relacions entre Alacant i València no importen gens: ni abans ni ara. I el nostre pes polític és insuficient front a dues capitals provincials i provincianistes.

dissabte 18 de juliol de 2009

DESTRUIR I CONSERVAR, A TAVERNES

Fa uns dies eixia a la llum el fet que a l’Ajuntament de Tavernes s’han escampat un seguit de contenidors per l’administració municipal per tal d’arreplegar documents que hauran de ser destruïts en raó de la confidencialitat de les dades que s’hi contenen.

La idea és bona i ja es practica en altres administracions, però tot seguit ens assalten un seguit de preguntes. La primera: no contrasta aqueix interés amb la probable desídia de l’Ajuntament de la Vall a l’hora de mantenir en condicions adients el seu preciós arxiu històric? Quins són els criteris que s’aplicaran? Certament, la conservació i destrucció de documents és un tema molt delicat que correspon gestionar a professionals dels arxius: té Tavernes arxiver/a municipal? Compleix Tavernes la llei d’arxius de 2005, de la Generalitat Valenciana, que obliga a tenir servei d’arxius els municipis de més de 10.000 habitants? Perquè, sense tenir personal especialitzat, Tavernes va abandonar el servei comarcal d’arxius de la Safor, el qual actua eficientment a la resta dels pobles de la Valldigna, - Barx, Simat i Benifairó-?

Poden haver centres de salut sense metges? o escoles sense mestres? Com és que pot haver un arxiu tan important sense arxiver/a? Quin futur podem esperar si no tractem adequadament els documents d’ara que seran la memòria escrita dels nostres descendents?

Tant de bo que aquest pla integral de protecció de dades estiga meditat i ben executat, però, existeix a Tavernes una comissió especialitzada en la selecció documental, la qual hauria d’establir quines tipologies documentals s’han de conservar i quines no, i per quant de temps? Té Tavernes un pla integral de gestió documental que defineix aquests paràmetres? Estan identificades les séries que cal de transferir a l’arxiu i les que no, de forma periòdica?

Si és així, ens felicitarem, però si no és així, pensem que caldria començar la casa pels fonaments i no pel teulat. Prendre cura del patrimoni històric documental és la primera qüestió i establir uns criteris professionals per a guardar i tirar, el corol·lari d’això mateix i el d’una gestió moderna i eficaç.

Gonçal Benavent i Jesús E. Alonso, arxivers.

Publicat a Levante de la Safor el dia 11 de juliol de 2009

Foto extreta de

www.spaincenter.org/turismo-spain/comunidad-v...

dimarts 7 de juliol de 2009

INVESTIGACIONS SENSE FUTUR




La policia “policeja”; els jesuïtes “jesuiteixen” i els militars “militaregen”. Així era i és la realitat de la història corporativa. Cada cos organitzat fa la seua pròpia historia ‘ad majorem gloriam’. I per a això no manquen recursos: revistes, homenatges, premis, sopars o el que calga. Cal cultivar l’orgull de la pertinença al cos, a la comunitat religiosa o a les pàtries locals, autonòmiques i nacionals. Tot serà benvingut en llaor i honor de la causa col·lectiva.

Com fer la historia de l’església, de l’exèrcit o de la policia amb un punt d’objectivitat i de distància? Ja n’hi ha els qui la fan des del compromís corporatiu o acadèmic amb els beneplàcits corresponents. Els altres no deixarem de ser uns curiosos impertinents i impotents.

És clar que això m’eix per una experiència personal. He provat en les meues carns com els arxivers podem intentar de fer història institucional; però aquesta acabarà reeixint si interessa a les ‘nostres’ institucions, a les que ens lloguen. No, si no és així.

Imatge extreta de

http://www.educima.com/