No és la primera vegada, ni segurament la darrera, que Josep rep un homenatge. És una justa i natural resposta a l'altruisme quotidià i permanent de què fa gala. Jo, de broma, li dic 'sant Josep'. Perquè si haguérem de fer sants laics, exemples de civisme i de germanor, sens dubte tindria totes les butlletes per a pujar als altars.
El fet de donar un premi, abans, se'm feia ociós i balder, però ara me n'adone que alguns premis, com aquest, són ben justos. Crec, senzillament, que entre tots els seus amics l'hem fet un mica més feliç en correspondència amb l'estima que ell ha vessat sobre tots nosaltres.
He tret del meu arxiu un vell escrit que van traure en un diari de la comarca quan es va haver d'anar de Beniarjó i va culminar una fecunda etapa de la seua vida. De segur que en el futur, ell, Vicent Ferrer i d'altres esdevindran un referent que ens animarà a tots per combinar l'esperit de lluita, la saviesa i la simpatia.
Josep Tarrassó i Pellicer no podia deixar Beniarjó anònimament. No hagués estat just. Des de la humilitat i el treball constant, l’amic Josep ha estat, sense cap dubte, un dels més reeixits promotors d’una línia didàctica compromesa. Ha segellat no sols la vida d’aquest poble sinó la de tots aquells, xicons i pares, que han passat per les aules de l’Escola de Formació Professional ‘La Safor’. Més encara: aquest centre, durant molts anys, ha estat un model de gestió cooperativa; i de concreció del tan cantat i poc practicat ensenyament arrelat al medi -natural i social-.
Tot això té més mèrit, si cap, quan valorem el material humà amb el que s’ha treballat, del qual molts ensenyants fugen com de la pólvora per la seua edat i la seua situació socio-cultural. Encara l’actual centre, especialitzat en cicles formatius de grau mitjà i superior, ha estat promogut en bona mida per Josep. Però ell és una d’aquelles escadusseres persones que de debò posa els interessos col·lectius per davant dels individuals. I bona mostra d’això mateix és el fet que haja d’abandonar el vaixell que ell mateix ha construït en les seues drassanes. La Conselleria no li ha fet un lloc; perquè els nous mòduls d’ensenyament han abandonat la formació humanística.
Josep ha estat també, amb el mateix entusiasme i constància, un gran animador de la vida de Vilallonga: el seu poble. A través, sobretot, del col·lectiu ‘Baladre’, que presideix, i malgrat la indiferència municipal per la cultura, aquest grup ha aconseguit portar la torxa del bo i millor de la tradició creativa d’aquesta vall. Bresca, una renovellada revista lligada a aquest grup cultural, ens dóna a hores d’ara el to quotidià del que és el compromís social de la gent de cultura. No cal insistir més en les seues aportacions als més diversos àmbits de la vida ciutadana i particularment a l’ecopacifisme. Seria incorrecte, però, deixar d’esmentar el seu lligam organitzatiu i pensant a la Universitat d’Estiu de Gandia, a l’Escola d’Estiu Marina-Safor i al Col·lectiu de Mestres de la Safor.
Tot plegat, Josep ens ha donat i ens dóna un càlid testimoni de professionalitat i d’amistat fàcil, d’altruisme i de compromís per un poble i una societat no sempre agraïda i comprensiva amb els valors de solidaritat i compromís que ell, tan amorosament, defensa. L’homenatge que els seus companys li reten a hores d’ara és, de totes totes, ben merescut.
La foto és de la meua família; i ja de anys, com podeu veure.
