ELS ARXIUS EN LA CRUÏLLA

Potser el món es trobe en una cruïlla permanent, però aquesta nostra dels arxius té, sens dubte, un flaire i unes particularitats especials. Quan les nostres vides s’acceleren, als arxius ens sobra temps i segles; espai per a la reflexió i per al pensament, per reconstruir un passat desdibuixat i movedís, al temps que constituïm un potencial trampolí per imaginar un futur ple de saviesa acumulada.

Podríem ser presa de la literatura, però és ben cert que avui els arxius ens trobem al davant de reptes nous que ens obliguen a refer vells plantejaments. Allò que fa uns anys semblava ser entrar en la informatització de fitxes i la digitalització de documents està portant-nos molt més lluny del què pensavem en un principi. Els documents i els suports es multipliquen incontroladament davant la nostra mirada atònita, al temps que es transfiguren i prenen noves naturaleses volàtils i  gairebé immaterials. Estem (re)entrant en el món de la gestió administrativa, reconfigurant sistemes de gestió i participant de la e administració, al temps que seguim portant darrera la 'càrrega' d’un patrimoni històric.

Som uns privilegiats en la societat de la informació i del coneixement però haurem de saber administrar i fer valdre els tresors. Potser va sent indefugible una bifurcació entre els arxivers i els gestors de documents i ho haurem de viure amb naturalitat. Tanmateix, queda el repte de buscar la continuïtat i la coherència en la gestió del patrimoni documental i del saber: una utopia potser inabastable davant l’ús interessat i parcial de la informació, de forma contradictòria amb l’esperit democràtic i constitucional.

Foto extreta de

http://pares.mcu.es/ArchivoRojo/inicio.do

CELEBRACIONS I CENTENARIS: 1911-2011.

No hi ha dubte que, volens nolens, els aniversaris de fets i personatges constitueixen un dels catalitzadors de la memòria col·lectiva. Darrerament, l’expulsió dels moriscos o els 70 anys de la darrera guerra civil espanyola han estat presents i, particularment, el cicle programat pel CEIC sobre la Guerra Civil, promet. Julio Aróstegui, de fet, no ens va defraudar i va ser capaç de donar-nos aquella visió, alhora global i concreta, pròpia d’un ‘mestre’ de la història, al temps seriós i suggerent.

Tanmateix, és clar que la memòria és selectiva. Afortunadament, a més del record de personatges ultraconeguts també hi són presents les gestes o les desgràcies dels pobles: com aquelles que acabem d’esmentar, o el 25 d’abril de 1707, on ‘tots’, per a bé o per a mal, som una miqueta protagonistes.

Per això mateix volia recordar els fets de 1911 al País Valencià: ben importants, amb una gènesi equiparable a la de la setmana tràgica barcelonina (1909), però bastant menys coneguts.

Sense anar més lluny, a Gandia, el 19 i 20 de setembre d’aquell any, es va produir una de les més importants manifestacions de la ciutat contemporània, en la qual van participar més de 500 persones. Les publicacions contemporànies se’n van fer ressò, així com el número 6 de la revista Ullal i alguns articles de fa unes dècades. En aquella mobilització hi van participar moltes dones, mares i núvies dels soldats involuntàriament destinats a l’Àfrica. Es rebutjava, així, la campanya militar del Marroc i s’aprofitava l’ocasió per cremar les casetes de l’impopular impost de consums.

Era aleshores alcalde de Carcaixent una persona molt vinculada a Gandia: Víctor Arbona, qui festejava (i acabaria casant-se) amb Maria Lapeyre Sáenz de Juano. Malgrat que la seua militància era canalegista, ço és, esquerrana, en els dies 18 i 19 de setembre, anarquistes i republicans cremaren l’estació de trens, saquejaren l’administració de consums, el sindicat de regants, i finalment assaltaren l’ajuntament de Carcaixent, els documents del qual destruïren.

Arran dels esdeveniments de Gandia foren detinguts els socialistes Domingo Alegre i Rafael Huerta mentre que Josep Bernabeu i el republicà Josep Ferragut fugiren. Certament, molta gent es rebel·lava davant d’una guerra, predicada precisament per aquells que podien pagar 2000 pessetes perquè els seus fills se’n lliuraren.

Foto: F. Ballell

Anarquista detingut durant la setmana tràgica de Barcelona

http://anarcoefemerides.balearweb.net/page/8

LES COMARQUES A LA PICOTA

Darrerament, arriben vents poc favorables per a la vida de les comarques. Com en un reflux, anem tornant al provincianisme i el localisme. Allò de les comarques centrals, tan ben definides climatològicament (tots els dies ens arriben notícies del ‘norte de la provincia de Alicante y sur de la de Valencia’) sembla trobar-se en un declivi imparable, potser en part imputable a tots els que hem estat implicats en el tema, entre els quals, per a bé o per a mal, m’incloc.

Un símptoma es troba en l’actual paràlisi de la coordinadora de centres d’estudis de les Comarques Centrals. Aquesta constituïa un punt d'esperança què les comarques de la muntanya i el territori diànic podíem continuar parlant i creant un espai comú. El cas és que això, al seu torn, podria repercutir en un darrer bastió d’aquesta coordinació o intercomunicació entre diverses comarques: la revista Espai del Llibre, tan ben portada, darrerament, per Juli Capilla.

La qüestió, doncs, no és que la revista funcione mal sinó que s’acaba l’alé i l’espenta per lluitar contracorrent, per traure avant projectes des de baix cap amunt, o en horitzontal, per fer una feina extra d’ajuntar petites i esparses voluntats quan hi ha vaixells molt més llustrosos que circulen plens de potència i recursos.

En tot cas, a pesar de les nombroses dificultats que sabem que tenen, caldrà animar els centres d’estudis perquè no es desanimen. Saber-ne els uns dels altres i ajuntar-nos sempre és bonic i estimulant. En qualsevol dels casos, no cal desesperar. Si la revista mor per mort ‘natural’ potser algun dia renaixerà de les cendres o es reencarnarà en un altre projecte més encoratjador.

BROSSEGALS O VERGERS

            L’estiu és un bon moment per eixir i veure. Per veure com, dins i al voltant nostre, el binomi terra i taronja s’enfonsa i ens desvincula de les herències, de la tradició, del lligam als arbres i a la terra mullada. Cap pensar que això és passatisme, enyorança gratuïta i inútil. Cal buscar la ‘rendibilitat’ i la ‘productivitat’ a curt terme. Si fem el contrari, actuaríem d’una forma beneïda i inconscient.

És esfereïdor, tanmateix, veure els brossegals i l’abandó de la nostra horta. I desviar la nostra atenció cap a ‘terrenys’ més productius potser esdevinga, al capdavall,  un volantí perillós i suïcida.

Ja estem patint, ara mateix, el ‘curtplacisme’ en la planificació dels pobles. Davant nostre s’alcen apartaments, urbanitzacions i polígons fantasma, i al seu voltant les hortes fantasma, curulles de brossa i esbarzers. Fins i tot, aqueix ‘curtplacisme’ ha contaminat també moltes obres públiques, per allò de no perdre subvencions.

Però què volem fer amb el nostre territori; què volem fer amb la nostra ex horta i amb la nostra economia? El tall amb un passat arrelat a la terra no sols dol la memòria dels nostres ancestres, als qui cada dia oblidem amb més rapidesa. Desequilibra el nostre futur i la nostra pròpia capacitat de supervivència davant dels desastres naturals i econòmics.

Els ecomuseus i altres experiències pioneres són experiments útils per assajar una nova manera de relacionar-nos amb el nostre territori. Una altra idea és la practicada en algunes ciutats europees de promoure el lloguer d’hortetes dels seus voltants. Deixar, deliberadament, que cresquen els pins, seria una altra opció... és clar que ningú no tenim la vareta màgica. Però caldrà buscar la manera de mantenir i recrear els lligams amb la terra i alhora construir un futur més equilibrat.


Fotos extretes de

http://socialistesdelreal.blogspot.com/   i

http://es.flashup.com/

DE VASSALLS A CIUTADANS

No cap dubte que l’aristocràcia, amb els seus llums i ombres, ha estat la classe dominant durant segles. A Gandia, això ho podríem constatar, de moltes maneres i amb molts matisos. Però és cert que la centralitat ha estat en el ducat del mateix nom, creat el 1399 i finiquitat pel 1811 (per posar unes dates orientatives). Tants segles de dominació van produir una fartera considerable que es manifestà en el liberalisme revolucionari i en la seua versió radical, el republicanisme. No és gens casual que, a les darreries del XIX, es batejara el passeig central de Gandia com a passeig de les Germanies, precisament allà on els agermanats s’havien afanyat en saquejar el palau dels ducs i posar en fugida el duc Joan i el seu fill Francesc de Borja i Aragó, amb deu anyets.

Després de dos segles del final del poder senyorial i de les desamortitzacions eclesiàstiques potser estem més ‘tranquils’ en aquest sentit. Segurament, malgrat que li fem la festa a un duc sant, no és problable que el 2011 es reinstaure el ducat de Gandia i que la duquessa vinga a demanar-nos contribucions.

Tanmateix, la veritat és que em sobta l’admiració creixent que mouen els Borja com un valor en alça. Certament, el seu protagonisme històric és indubtable, remarcable i estudiable, però em pregunte si no som capaços, des del món progressista, de promoure personatges i valors propis sense haver de recórrer a la sempiterna aristocràcia i els paradigmes de santedat romana.

Imatges extretes de www.palauducal.com/ i www.lasprovincias.es/.

TRAMVIES D'ABANS I D'ARA

No deixa de ser cridaner que després del fracàs repetit de la via ampla a Dénia estem parlant ara de tramvies. De Gandia al Grau i de Gandia a Oliva. Dóna la impressió que està passant-nos quelcom semblant al que ens va ocórrer ja fa segle i mig. Aleshores, en la dècada de 1850, amb entusiasme i celeritat, es va construir el ferrocarril de via ampla de València a Madrid i de Madrid a Alacant. Les comarques centrals valencianes restàvem fora de l’invent, i per això es va fer el tramvia a Carcaixent, tot una alternativa primerenca, econòmica i secundària, per accedir al mercat nacional espanyol.

La nostra xarxa particular es completava més endavant amb el tram fins a Dénia (1884) i el tren d’Alcoi al port de Gandia (1893). A hores d’ara, des del desmantellament que va tenir lloc entre 1968 i 1974, estem desproveïts i orfes. I no serà perquè no s’ha reivindicat. Des de 1906 que estem demanant la via ampla a Dénia. Durant els anys vint, el plena dictadura de Primo de Rivera, també es va intentar des de les corts. Però alguna cosa falla. Jo crec, i és una opinió més, que allò que funciona és la relació Madrid-València i Madrid Alacant, però no hi ha triangle. Les relacions entre Alacant i València no importen gens: ni abans ni ara. I el nostre pes polític és insuficient front a dues capitals provincials i provincianistes.

DESTRUIR I CONSERVAR, A TAVERNES

Fa uns dies eixia a la llum el fet que a l’Ajuntament de Tavernes s’han escampat un seguit de contenidors per l’administració municipal per tal d’arreplegar documents que hauran de ser destruïts en raó de la confidencialitat de les dades que s’hi contenen.

La idea és bona i ja es practica en altres administracions, però tot seguit ens assalten un seguit de preguntes. La primera: no contrasta aqueix interés amb la probable desídia de l’Ajuntament de la Vall a l’hora de mantenir en condicions adients el seu preciós arxiu històric? Quins són els criteris que s’aplicaran? Certament, la conservació i destrucció de documents és un tema molt delicat que correspon gestionar a professionals dels arxius: té Tavernes arxiver/a municipal? Compleix Tavernes la llei d’arxius de 2005, de la Generalitat Valenciana, que obliga a tenir servei d’arxius els municipis de més de 10.000 habitants? Perquè, sense tenir personal especialitzat, Tavernes va abandonar el servei comarcal d’arxius de la Safor, el qual actua eficientment a la resta dels pobles de la Valldigna, - Barx, Simat i Benifairó-?

Poden haver centres de salut sense metges? o escoles sense mestres? Com és que pot haver un arxiu tan important sense arxiver/a? Quin futur podem esperar si no tractem adequadament els documents d’ara que seran la memòria escrita dels nostres descendents?

Tant de bo que aquest pla integral de protecció de dades estiga meditat i ben executat, però, existeix a Tavernes una comissió especialitzada en la selecció documental, la qual hauria d’establir quines tipologies documentals s’han de conservar i quines no, i per quant de temps? Té Tavernes un pla integral de gestió documental que defineix aquests paràmetres? Estan identificades les séries que cal de transferir a l’arxiu i les que no, de forma periòdica?

Si és així, ens felicitarem, però si no és així, pensem que caldria començar la casa pels fonaments i no pel teulat. Prendre cura del patrimoni històric documental és la primera qüestió i establir uns criteris professionals per a guardar i tirar, el corol·lari d’això mateix i el d’una gestió moderna i eficaç.

Gonçal Benavent i Jesús E. Alonso, arxivers.

Publicat a Levante de la Safor el dia 11 de juliol de 2009

Foto extreta de

www.spaincenter.org/turismo-spain/comunidad-v...

INVESTIGACIONS SENSE FUTUR

La policia “policeja”; els jesuïtes “jesuiteixen” i els militars “militaregen”. Així era i és la realitat de la història corporativa. Cada cos organitzat fa la seua pròpia historia ‘ad majorem gloriam’. I per a això no manquen recursos: revistes, homenatges, premis, sopars o el que calga. Cal cultivar l’orgull de la pertinença al cos, a la comunitat religiosa o a les pàtries locals, autonòmiques i nacionals. Tot serà benvingut en llaor i honor de la causa col·lectiva.

Com fer la historia de l’església, de l’exèrcit o de la policia amb un punt d’objectivitat i de distància? Ja n’hi ha els qui la fan des del compromís corporatiu o acadèmic amb els beneplàcits corresponents. Els altres no deixarem de ser uns curiosos impertinents i impotents.

És clar que això m’eix per una experiència personal. He provat en les meues carns com els arxivers podem intentar de fer història institucional; però aquesta acabarà reeixint si interessa a les ‘nostres’ institucions, a les que ens lloguen. No, si no és així.

Imatge extreta de

http://www.educima.com/

ESTIU I MEMÒRIA DEMOCRÀTICA

Aquest estiu, ara al juliol, hi ha dos cursos que toquen especialment el tema dels arxius: sobretot la seua relació amb la memòria perduda / recuperada de la democràcia i de la guerra civil.

Donada la poca presència pública dels arxivers i malgrat el caràcter de ‘totum revolutum’ que tenen, ens podem felicitar. Al capdavall, en bona part és cert que els arxius apleguem una enorme diversitat de materials i per això mateix hi ha una enorme pluralitat de perspectives obertes, les quals poden arribar a ser marejadores.

Allò cert és que anem a parlar-ne, sobretot, dels arxius i l’exercici de la democràcia, d’aquells espais en què la memòria subjectiva i el mètode dels historiadors xoquen. Perquè possiblement cada vegada s’imposa més la construcció d’una memòria dels qui han patit, del qui han lluitat per la democràcia: la d’uns que volen recordar i d’altres que voldrien oblidar i enterrar per sempre. Tanmateix, com planteja Ricard Vinyes, l’estat i les institucions, per damunt del record dolorós que planteja el dilema recordar-oblidar, haurien de promoure una memòria que reforcés el component ètic de la democràcia, els valors que la conformen. Crec que entre ells està el dolor dels perdedors, el silenci dels lluitadors i l’agosarament d’aquells que transgredien consignes. I la valentia d’aquells que creuen i fan real un dret a saber que deuria ser definitori d’una democràcia madura. No es tracta, ara, de cap venjança, sinó de fer justícia i d’omplir de contingut una democràcia que, si no està viva, va morint cada dia entre el secretisme i la manipulació dolosa dels fets i els documents.

Enllaços

www.arxiversvalencians.org

www.ua.es/es/estudios/seus/villena/

Foto: extreta de 'Las Provincias'. El rector de la UJI, Francesc Toledo, negocia amb el representant del ministeri de Defensa el retorn dels juis sumaríssims de la postguerra.

MEMÒRIA I FOTOGRAFIES

El passat dimarts dia 16 de juny i en el marc d’un cicle ample i ambiciós, l’Associació Fotogràfica de la Safor va plantejar un debat al voltant de la fotografia i la memòria. Francament és afalagador que els organizadors hagen comptat amb els arxius i els arxivers: primerament perquè ja sabeu el perill permanent que correm: el de ser arxivats i enterrats. En segon lloc, perquè la contaminació i el contacte sempre és saludable. Xavier Mollà i Suso Monrabal, de fet, van mostrar els seus coneixements i el seu amor cap al document fotogràfic, al capdavall, una manifestació humana més.

D’entrada, els arxivers ens dediquem a aplegar fons documentals, conservar-los i descriure’ls. Amb la qual cosa, si coincidim amb els productors de documents, en aquest cas fotografies, tenim molt que contrastar: com preservar les imatges del passat per al futur? És una inquietud compartida per molts. Com posar en valor les fotografies amb un coneixement escaient del seu contingut (persones, fets, llocs, autors, propietaris...)? Potser açò d’internet i la proliferació exponencial de la informació ens fa pensar allò de que ‘todo el monte es orégano’; que tenim dret a reproduir les coses sense saber de qui són, d’on venen i on van. Els arxivers hauríem d’aportar un punt de seriositat a aquestes coses: hi ha moltes fotografies que són reproduïdes als llibres (i no diguem a la xarxa) de les quals no se sap la propietat, ni qui les ha fetes, ni quan, ni qui apareix en la foto. És prou tenir un punt d’imaginació i posar un peu per eixir del pas. Ací en l’administració del bloc, sense anar més lluny, no trobe la forma de descriure les fotos quan les puges.

Família de Joan Baptista López i Teresa Faus (a la dreta) amb uns amics. Ròtova, cap a 1935. La màquina fotogràfica era del senyor de l'esquerre, que havia treballat al Mercantil Valenciano. Foto cedida per Rosario López Faus.

ELECCIONS I DECEPCIÓ

Realment no és la primera cita electoral en que alguns, els amics i coneguts, comentem: és açò possible? hem perdut el nord? Realment som capaços de votar aquesta gent que ens governa des del cofoisme i la prepotència? Una mescla de tristor, d’acalorat i progressiu escepticisme ens inunda per a, possiblement, concloure: açò no va amb nosaltres, al capdavall, ‘me la sua’.

Francament: la realitat electoral és, vulguem o no, una altra faceta de la vida humana en què, possiblement, els calés i les conveniències juguen per damunt d’altres consideracions. Tampoc hauríem de pensar que les esquerres tenim patent de cors, que som incorruptibles i tenim tota la raó, si bé no som compresos per les majories; i, de vegades, ni tan sols per les minories, sobretot si són superiors al 5%.

Som el que som; i som la mateixa espècie que va fer triomfar Franco, Hitler i Mussolini. No ens enganyem. Som capaços de fer grans bondats, fins i tot miracles, però també som miserables i ens venem per quatre pessetes. I, al capdavall, qui pot tirar la primera pedra per dir que és pur i incontaminat?

La bona qüestió és que tenim més i més motius per lluitar. Mai no ha estat fàcil superar les misèries materials i morals, anar més enllà de la conveniència; la creació gairebé sempre s’ha produït contracorrent i malgrat tots els malgrats. Mai no hem de desesperar, però; no haurem de tirar la tovalla. Però sí hauríem d'aprendre dels errors, de les presumpcions, de les falses seguretats i del petit castell de cristall en el què, potser, alguns vivim.

Foto extreta de 'El País'.

 

SORPRESES EN LA HISTÒRIA

 Certament,  si la vida té atractiu és en bona mida per les coses que ens corprenen i ens sorprenen. Tindria algun sentit furgar en el passat si no estiguérem receptius a la sorpresa, al canvi de perspectiva, a rectificar els apriorismes?

Malauradament, hi ha massa coses previsibles quan els aparells de propaganda es posen en marxa; però la vida, com la història, té molts amagatalls secrets, molts matisos i colors

Sempre he estat enemic de la paraula 'curiós' per a parlar d'un fet passat. Moltes coses ens resulten 'curioses' precisament perquè les veiem de lluny i en la distància: ens són estranyes, en el fons. Si estiguérem en el moment i el lloc que tocava, a ben segur que ja no ens resultarien curioses, sinó normals en aquell context.

  L’oliver Manel Arcos ha tingut la capacitat de sorprendre's i encuriosir-se per un fenomen, el bandolerisme, inveteradament arrelat a la terra i el país; i, potser també, a una espèciè humana immersa en les guerres grans i en les menudes. No és historiador, però té la paciència de l’investigador i la curiositat del professional pels orígens de la seua corda.

Sense anar més lluny, Vilallonga era un cau i bullider reconegut de bandolers, amb els quals estaven implicats molts veïns i alcaldes: Llutxent, el Xera, el Tort... Tornar a recórrer els camins del bandolerisme i les sues implicacions amb la política segurament ens ajudaria a vessar llum sobre les violències actuals. Si bé, cal reconéixer-ho, ens trobem en un país bastant pacificat.

Foto: Llicència d'armes signada pel subdelegat de policia de Dénia. 1824. Arxiu Municipal de Dénia. SP, 1/4.