Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2009

UN HOMENATGE ALS INÈDITS I INCONEGUTS

Imatge
Entre la santedat i la foguera; entre l'èxit i el fracàs; entre el best-seller i l'obra maleïda, hi ha un pas. Un pas certament decisiu, però una passa: la que ens porta del cim a l'avenc. I ho dic perquè repassant la biografia de Francesc de Borja s'hi veu ben bé tot això. Ell mateix va estar perseguit per la Inquisició i ell mateix va visitar Teresa d'Àvila, propera a l'heretgia i la bogeria. Ell mateix va viure una vida plena de contradiccions, de renúncies i patiments, però de molts èxits. I potser el seu major guany haja estat perdurar i ser objecte d'un continuat procés de recreació i de devoció. La darrera i llorejada biografia de Josep Piera ens acosta a la figura del duc sant amb bastants matisos i clarobscurs. Finalment, com no podia ser d'un altra manera, l’autor es lliura a l'admiració per un poderós que va renunciar al poder terrenal i va continuar exercint-lo.
Tanmateix, el primer biògraf i contemporani de Francesc de Borja, el pare Dio…

ENTRE LA CELEBRACIÓ I LA VENERACIÓ

Imatge
LA PARRA, Santiago; PIERA, Josep; COMPANY, Ximo. Francesc de Borja, sant i duc de Gandia. Alzira: Edicions Bromera, 2009.
Per molts motius, l’Ajuntament de Gandia estava interessat en encetar l’any 2010 amb una biografia assequible del seu patró. La idea no solament era bona sinó, a més a més, necessària. Calia i cal actualitzar el perfil d’una figura que ha estat més hagiografiada que no biografiada. Comptàvem i comptem amb un planter important d’intel·lectuals, raó per la qual el plantejament d’eixida era escaient: un historiador provat, un literat i un historiador de l’art: tot plegat, una visió plural i equilibrada. El resultat editorial i gràfic és magnífic. Tanmateix, el producte intel·lectual, és irregular. A grans trets, l’ historiador manté la seua dignitat com a tal. Fa una diagnosi i un dibuix acurat del context i guarda les distàncies i l’objectivitat exigibles a un científic social. L’aportació de Piera, la veritat, no ha acomplert l’expectativa que en tenia posada. Les novet…

ARXIVERS i - o - versus BIBLIOTECARIS

Imatge
Germans, cosins germans o, al capdavall, una única cosa? La veritat és que la gent ens confon. Tant s’hi val una cosa com l’altra. Al capdavall, som gestors i acompanyants/acompanyats de llibres; més vells o no tant, de tota classe i condició. Els arxivers volem diferenciar-nos dels bibliotecaris. Normal: som minoria i, al capdavall, gestionem documents produïts per administracions i organitzacions –en l’exercici de les seues funcions... i tal i tal-. També col·leccionem llibres, però normalment amb un criteri especial i no generalista.


Els bibliotecaris són conscients que més enllà (o en el mateix origen) de molts llibres, hi ha els documents. Els arxivers sabem que el llibre és un vehicle fonamental en la comunicació del saber. Tots vivim el fet que les nostres professions estan canviant substancialment amb l’era digital.


Les institucions sovint contribueixen a la confusió, ja que alguns arxivers treballen en biblioteques (n’hi ha més a la Biblioteca Valenciana que en el propi Arxiu C…

BANDOLERISME

Imatge
L'èxit del llibre La senda dels lladres, malgrat les seues limitacions historiogràfiques, és significatiu. Vol dir que encara està viva la curiositat i la memòria d'aquells bandolers que, com Camot o Miquel de Mas, van ser alguna cosa més que fugitius i delinqüents. Tanmateix, el tema és pelut. Ja fa temps que dos Joans, Joan Reglà i Joan Fuster, es van posar d'acord per analitzar-ne, respectivament, la història i la llegenda, cosa que és difícil de discernir. Al País Valencià, com en tantes altres coses, anem bastant malament, en aquesta qüestió i en moltes. No solament no se'n promou l'estudi sinó que fins i tot, de l'altre costat, tampoc ningú no s'ha preocupat d'analitzar els possibles antecedents d'una policia valenciana (en canvi, dels mossos d'esquadra, no us dic res).
El 1774, de fet, va ser creada una companyia solta de fusellers del Regne de València, encarregada de perseguir bandolers, la qual podria presentar-se ben bé com al preceden…

ALGUN DIA PUJAREM AL TREN ?

Imatge
Una vegada més ens hem mogut pel tren a Dénia. La veritat, però, és que aquest tema no solament s’eternitza, sinó que està esdevenint un símbol de les nostres impotències i de les fal·làcies polítiques. Certament, si ens serveix de consol, ‘l’eternització’ no és nova: des de 1906, que jo sàpiga, està demanant-se la via ampla a Dénia. Fins i tot quan existia el tren de via estreta (que ara no tenim res). Durant els anys 1920, en plena dictadura de Primo de Rivera, també es van mobilitzar una bona part de les forces vives al voltant d’un diputat a Madrid. Res de res! Fins i tot, segons em recordava el meu company Pep Almendros, en l’any 1952, el ministre d'obres públiques d'aleshores, el comte de Vallellano,  declarava des de Xàtiva com es podria enllaçar Castelló de la Ribera amb Carcaixent, Carcaixent amb Dénia i Dénia amb Alacant, de manera que ‘tot’ quedaria enllaçat*. Com veieu, les declaracions dels polítics són certament fantasioses, abans i ara. En el fons, em fa la feta q…

JOSEP TARRASSÓ I EL 'CIRC DE LA SAFOR'

Imatge
No és la primera vegada, ni segurament la darrera, que Josep rep un homenatge. És una justa i natural resposta a l'altruisme quotidià i permanent de què fa gala. Jo, de broma, li dic 'sant Josep'. Perquè si haguérem de fer sants laics, exemples de civisme i de germanor, sens dubte tindria totes les butlletes per a pujar als altars.
El fet de donar un premi, abans, se'm feia ociós i balder, però ara me n'adone que alguns premis, com aquest, són ben justos. Crec, senzillament, que entre tots els seus amics l'hem fet un mica més feliç en correspondència amb l'estima que ell ha vessat sobre tots nosaltres. He tret del meu arxiu un vell escrit que van traure en un diari de la comarca quan es va haver d'anar de Beniarjó i va culminar una fecunda etapa de la seua vida. De segur que en el futur, ell, Vicent Ferrer i d'altres esdevindran un referent que ens animarà a tots per combinar l'esperit de lluita, la saviesa i la simpatia. 

Josep Tarrassó i Pellicer…
Imatge
ELS ARXIUS EN LA CRUÏLLA
Potser el món es trobe en una cruïlla permanent, però aquesta nostra dels arxius té, sens dubte, un flaire i unes particularitats especials. Quan les nostres vides s’acceleren, als arxius ens sobra temps i segles; espai per a la reflexió i per al pensament, per reconstruir un passat desdibuixat i movedís, al temps que constituïm un potencial trampolí per imaginar un futur ple de saviesa acumulada. Podríem ser presa de la literatura, però és ben cert que avui els arxius ens trobem al davant de reptes nous que ens obliguen a refer vells plantejaments. Allò que fa uns anys semblava ser entrar en la informatització de fitxes i la digitalització de documents està portant-nos molt més lluny del què pensavem en un principi. Els documents i els suports es multipliquen incontroladament davant la nostra mirada atònita, al temps que es transfiguren i prenen noves naturaleses volàtils i  gairebé immaterials. Estem (re)entrant en el món de la gestió administrativa, reconfigu…

CELEBRACIONS I CENTENARIS: 1911-2011.

Imatge
No hi ha dubte que, volens nolens, els aniversaris de fets i personatges constitueixen un dels catalitzadors de la memòria col·lectiva. Darrerament, l’expulsió dels moriscos o els 70 anys de la darrera guerra civil espanyola han estat presents i, particularment, el cicle programat pel CEIC sobre la Guerra Civil, promet. Julio Aróstegui, de fet, no ens va defraudar i va ser capaç de donar-nos aquella visió, alhora global i concreta, pròpia d’un ‘mestre’ de la història, al temps seriós i suggerent.
Tanmateix, és clar que la memòria és selectiva. Afortunadament, a més del record de personatges ultraconeguts també hi són presents les gestes o les desgràcies dels pobles: com aquelles que acabem d’esmentar, o el 25 d’abril de 1707, on ‘tots’, per a bé o per a mal, som una miqueta protagonistes.
Per això mateix volia recordar els fets de 1911 al País Valencià: ben importants, amb una gènesi equiparable a la de la setmana tràgica barcelonina (1909), però bastant menys coneguts.
Sense anar més ll…

LES COMARQUES A LA PICOTA

Imatge
Darrerament, arriben vents poc favorables per a la vida de les comarques. Com en un reflux, anem tornant al provincianisme i el localisme. Allò de les comarques centrals, tan ben definides climatològicament (tots els dies ens arriben notícies del ‘norte de la provincia de Alicante y sur de la de Valencia’) sembla trobar-se en un declivi imparable, potser en part imputable a tots els que hem estat implicats en el tema, entre els quals, per a bé o per a mal, m’incloc.
Un símptoma es troba en l’actual paràlisi de la coordinadora de centres d’estudis de les Comarques Centrals. Aquesta constituïa un punt d'esperança què les comarques de la muntanya i el territori diànic podíem continuar parlant i creant un espai comú. El cas és que això, al seu torn, podria repercutir en un darrer bastió d’aquesta coordinació o intercomunicació entre diverses comarques: la revista Espai del Llibre, tan ben portada, darrerament, per Juli Capilla. La qüestió, doncs, no és que la revista funcione mal sinó q…

BROSSEGALS O VERGERS

Imatge
L’estiu és un bon moment per eixir i veure. Per veure com, dins i al voltant nostre, el binomi terra i taronja s’enfonsa i ens desvincula de les herències, de la tradició, del lligam als arbres i a la terra mullada. Cap pensar que això és passatisme, enyorança gratuïta i inútil. Cal buscar la ‘rendibilitat’ i la ‘productivitat’ a curt terme. Si fem el contrari, actuaríem d’una forma beneïda i inconscient. És esfereïdor, tanmateix, veure els brossegals i l’abandó de la nostra horta. I desviar la nostra atenció cap a ‘terrenys’ més productius potser esdevinga, al capdavall,  un volantí perillós i suïcida. Ja estem patint, ara mateix, el ‘curtplacisme’ en la planificació dels pobles. Davant nostre s’alcen apartaments, urbanitzacions i polígons fantasma, i al seu voltant les hortes fantasma, curulles de brossa i esbarzers. Fins i tot, aqueix ‘curtplacisme’ ha contaminat també moltes obres públiques, per allò de no perdre subvencions. Però què volem fer amb el nostre territori; qu…

DE VASSALLS A CIUTADANS

Imatge
No cap dubte que l’aristocràcia, amb els seus llums i ombres, ha estat la classe dominant durant segles. A Gandia, això ho podríem constatar, de moltes maneres i amb molts matisos. Però és cert que la centralitat ha estat en el ducat del mateix nom, creat el 1399 i finiquitat pel 1811 (per posar unes dates orientatives). Tants segles de dominació van produir una fartera considerable que es manifestà en el liberalisme revolucionari i en la seua versió radical, el republicanisme. No és gens casual que, a les darreries del XIX, es batejara el passeig central de Gandia com a passeig de les Germanies, precisament allà on els agermanats s’havien afanyat en saquejar el palau dels ducs i posar en fugida el duc Joan i el seu fillFrancesc de Borja i Aragó, amb deu anyets. Després de dos segles del final del poder senyorial i de les desamortitzacions eclesiàstiques potser estem més ‘tranquils’ en aquest sentit. Segurament, malgrat que li fem la festa a un duc sant, no és problable que el 2011 es …

TRAMVIES D'ABANS I D'ARA

Imatge
No deixa de ser cridaner que després del fracàs repetit de la via ampla a Dénia estem parlant ara de tramvies. De Gandia al Grau i de Gandia a Oliva. Dóna la impressió que està passant-nos quelcom semblant al que ens va ocórrer ja fa segle i mig. Aleshores, en la dècada de 1850, amb entusiasme i celeritat, es va construir el ferrocarril de via ampla de València a Madrid i de Madrid a Alacant. Les comarques centrals valencianes restàvem fora de l’invent, i per això es va fer el tramvia a Carcaixent, tot una alternativa primerenca, econòmica i secundària, per accedir al mercat nacional espanyol.

La nostra xarxa particular es completava més endavant amb el tram fins a Dénia (1884) i el tren d’Alcoi al port de Gandia (1893). A hores d’ara, des del desmantellament que va tenir lloc entre 1968 i 1974, estem desproveïts i orfes. I no serà perquè no s’ha reivindicat. Des de 1906 que estem demanant la via ampla a Dénia. Durant els anys vint, el plena dictadura de Primo de Rivera, també es va in…

DESTRUIR I CONSERVAR, A TAVERNES

Imatge
Fa uns dies eixia a la llum el fet que a l’Ajuntament de Tavernes s’han escampat un seguit de contenidors per l’administració municipal per tal d’arreplegar documents que hauran de ser destruïts en raó de la confidencialitat de les dades que s’hi contenen.

La idea és bona i ja es practica en altres administracions, però tot seguit ens assalten un seguit de preguntes. La primera: no contrasta aqueix interés amb la probable desídia de l’Ajuntament de la Vall a l’hora de mantenir en condicions adients el seu preciós arxiu històric? Quins són els criteris que s’aplicaran? Certament, la conservació i destrucció de documents és un tema molt delicat que correspon gestionar a professionals dels arxius: té Tavernes arxiver/a municipal? Compleix Tavernes la llei d’arxius de 2005, de la Generalitat Valenciana, que obliga a tenir servei d’arxius els municipis de més de 10.000 habitants? Perquè, sense tenir personal especialitzat, Tavernes va abandonar el servei comarcal d’arxius de la Safor, el qu…

INVESTIGACIONS SENSE FUTUR

Imatge
La policia “policeja”; els jesuïtes “jesuiteixen” i els militars “militaregen”. Així era i és la realitat de la història corporativa. Cada cos organitzat fa la seua pròpia historia ‘ad majorem gloriam’. I per a això no manquen recursos: revistes, homenatges, premis, sopars o el que calga. Cal cultivar l’orgull de la pertinença al cos, a la comunitat religiosa o a les pàtries locals, autonòmiques i nacionals. Tot serà benvingut en llaor i honor de la causa col·lectiva.
Com fer la historia de l’església, de l’exèrcit o de la policia amb un punt d’objectivitat i de distància? Ja n’hi ha els qui la fan des del compromís corporatiu o acadèmic amb els beneplàcits corresponents. Els altres no deixarem de ser uns curiosos impertinents i impotents.
És clar que això m’eix per una experiència personal. He provat en les meues carns com els arxivers podem intentar de fer història institucional; però aquesta acabarà reeixint si interessa a les ‘nostres’ institucions, a les que ens lloguen. No, si …

ESTIU I MEMÒRIA DEMOCRÀTICA

Imatge
Aquest estiu, ara al juliol, hi ha dos cursos que toquen especialment el tema dels arxius: sobretotla seua relació amb la memòria perduda / recuperada de la democràcia i de la guerra civil.
Donada la poca presència pública dels arxivers i malgrat el caràcter de ‘totum revolutum’ que tenen, ens podem felicitar. Al capdavall, en bona part és cert que els arxius apleguem una enorme diversitat de materials i per això mateix hi ha una enorme pluralitat de perspectives obertes, les quals poden arribar a ser marejadores.
Allò cert és que anem a parlar-ne, sobretot, dels arxius i l’exercici de la democràcia, d’aquells espais en què la memòria subjectiva i el mètode dels historiadors xoquen. Perquè possiblement cada vegada s’imposa més la construcció d’una memòria dels qui han patit, del qui han lluitat per la democràcia: la d’uns que volen recordar i d’altres que voldrien oblidar i enterrar per sempre. Tanmateix, com planteja Ricard Vinyes, l’estat i les institucions, per damunt del record dolo…

MEMÒRIA I FOTOGRAFIES

Imatge
El passat dimarts dia 16 de juny i en el marc d’un cicle ample i ambiciós, l’Associació Fotogràfica de la Safor va plantejar un debat al voltant de la fotografia i la memòria. Francament és afalagador que els organizadors hagen comptat amb els arxius i els arxivers: primerament perquè ja sabeu el perill permanent que correm: el de ser arxivats i enterrats. En segon lloc, perquè la contaminació i el contacte sempre és saludable. Xavier Mollà i Suso Monrabal, de fet, van mostrar els seus coneixements i el seu amor cap al document fotogràfic, al capdavall, una manifestació humana més.

D’entrada, els arxivers ens dediquem a aplegar fons documentals, conservar-los i descriure’ls. Amb la qual cosa, si coincidim amb els productors de documents, en aquest cas fotografies, tenim molt que contrastar: com preservar les imatges del passat per al futur? És una inquietud compartida per molts. Com posar en valor les fotografies amb un coneixement escaient del seu contingut (persones,…

ELECCIONS I DECEPCIÓ

Imatge
Realment no és la primera cita electoral en que alguns, els amics i coneguts, comentem: és açò possible? hem perdut el nord? Realment som capaços de votar aquesta gent que ens governa des del cofoisme i la prepotència? Una mescla de tristor, d’acalorat i progressiu escepticisme ens inunda per a, possiblement, concloure: açò no va amb nosaltres, al capdavall, ‘me la sua’.
Francament: la realitat electoral és, vulguem o no, una altra faceta de la vida humana en què, possiblement, els calés i les conveniències juguen per damunt d’altres consideracions. Tampoc hauríem de pensar que les esquerres tenim patent de cors, que som incorruptibles i tenim tota la raó, si bé no som compresos per les majories; i, de vegades, ni tan sols per les minories, sobretot si són superiors al 5%.
Som el que som; i som la mateixa espècie que va fer triomfar Franco, Hitler i Mussolini. No ens enganyem. Som capaços de fer grans bondats, fins i tot miracles, però també som miserables i ens venem per quatre pessete…

SORPRESES EN LA HISTÒRIA

Imatge
Certament,  si la vida té atractiu és en bona mida per les coses que ens corprenen i ens sorprenen. Tindria algun sentit furgar en el passat si no estiguérem receptius a la sorpresa, al canvi de perspectiva, a rectificar els apriorismes?
Malauradament, hi ha massa coses previsibles quan els aparells de propaganda es posen en marxa; però la vida, com la història, té molts amagatalls secrets, molts matisos i colors. Sempre he estat enemic de la paraula 'curiós' per a parlar d'un fet passat. Moltes coses ens resulten 'curioses' precisament perquè les veiem de lluny i en la distància: ens són estranyes, en el fons. Si estiguérem en el moment i el lloc que tocava, a ben segur que ja no ens resultarien curioses, sinó normals en aquell context. L’oliver Manel Arcos ha tingut la capacitat de sorprendre's i encuriosir-se per un fenomen, el bandolerisme, inveteradament arrelat a la terra i el país; i, potser també, a una espèciè humana immersa en les guerres grans i en l…
ELS DOCUMENTS DE LA INJUSTÍCIA
            Durant els darrers mesos, diaris i televisions s’han fartat d’oferir imatges amb muntanyes de papers acumulats als jutjats, de vegades per terra, en cotxeres o en wàters, els quals venien a mostrar la feina acumulada. Però també altres coses que no es diuen ni es comenten.
            La primera observació que cal fer és que els jutges fan justícia i els metges prenen cura dels malalts. Per la mateixa regla de tres, els arxius haurien de trobar-se al càrrec d’arxivers. Però això no és així, de manera que jutges i metges es veuen entrampats no ja per la seua gestió diària, que també, sinó per la inoperància a l’hora de gestionar l’enorme patrimoni informatiu acumulat.
            Però el problema no acaba ací. Mentre la història avança i hom suposa que la democràcia madura amb l’accés als papers de la guerra i la postguerra, els jutjats no solament es resisteixen a les noves tecnologies sinó que abusen de les sues prerrogatives legals per impedir…

ELS BORJA, LA DISSENCIÓ I EL CONSENS

Imatge
Cada vegada més, sembla, els Borja i Gandia formen una unitat de destí en l’univers. Certament, els Borja, que tant van fer per transcendir-se podran estar ben desvanits. L’explosiva mescla entre llegenda negra i pecats, i la santedat de sant Francesc, que ningú no discuteix, han projectat la família més enllà, potser, del que ells mateixos albiraven. Certament, si preparem una commemoració per al V Centenari de la naixença de Francesc de Borja, poden eixir d’ací coses positives. Potser, sobretot, una humanització del sant, ara biografiat per no eclesiàstics, i una suma de forces ciutadanes per projectar la ciutat més enllà de si mateixa. Tanmateix, opinem, això no hauria de ser tap per a enfocaments diversos i crítics, els quals formen part de la lògica vida cultural i de la vivacitat d’una ciutat i d’una societat. Si Gandia ha avançat, culturalment parlant, és perquè, almenys fins ara, no s’ha fet una política excessivament dirigista-eixugadora de cervells. Crec que tots erraríem si p…

La trobada pel valencià o aprendre de les escoles

Imatge
Normalment, adjudiquem a les escoles el paper de formar persones i professionals. Fins i tot imaginem, esperem i pretenem que l’ésser humà capaç de construir una societat millor (aquella que som incapaços de fer els qui tenim responsabilitats) haurà d’eixir dels forns del món educatiu. A mi em fa la feta que hauria de ser al revés. Les escoles, moltes, ensenyen en valencià, inculquen valors cooperatius i eduquen per la pau. Som la resta de la societat la que ens encarreguem de fer pols aquesta mena de capteniments i valors. I si no, digueu-me qui celebra el dia de la pau, fora de les escoles. O qui parla en valencià des dels llocs de direcció d’empresa, política o comunicativa.
Som la majoria els qui hauríem d’aprendre, per exemple, de les trobades de les escoles pel valencià: si un hi va, veurà capacitat d’organització, moviment de xiquets, pares i iaios, esperit constructiu, jocs, solidaritat i voluntarisme. A Daimús, sense anar més lluny, fa uns dies va tenir lloc la presentació d…