Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2009

UN HOMENATGE ALS INÈDITS I INCONEGUTS

Imatge
Entre la santedat i la foguera; entre l'èxit i el fracàs; entre el best-seller i l'obra maleïda, hi ha un pas. Un pas certament decisiu, però una passa: la que ens porta del cim a l'avenc. I ho dic perquè repassant la biografia de Francesc de Borja s'hi veu ben bé tot això. Ell mateix va estar perseguit per la Inquisició i ell mateix va visitar Teresa d'Àvila, propera a l'heretgia i la bogeria. Ell mateix va viure una vida plena de contradiccions, de renúncies i patiments, però de molts èxits. I potser el seu major guany haja estat perdurar i ser objecte d'un continuat procés de recreació i de devoció. La darrera i llorejada biografia de Josep Piera ens acosta a la figura del duc sant amb bastants matisos i clarobscurs. Finalment, com no podia ser d'un altra manera, l’autor es lliura a l'admiració per un poderós que va renunciar al poder terrenal i va continuar exercint-lo.
Tanmateix, el primer biògraf i contemporani de Francesc de Borja, el pare Dio…

ENTRE LA CELEBRACIÓ I LA VENERACIÓ

Imatge
LA PARRA, Santiago; PIERA, Josep; COMPANY, Ximo. Francesc de Borja, sant i duc de Gandia. Alzira: Edicions Bromera, 2009.
Per molts motius, l’Ajuntament de Gandia estava interessat en encetar l’any 2010 amb una biografia assequible del seu patró. La idea no solament era bona sinó, a més a més, necessària. Calia i cal actualitzar el perfil d’una figura que ha estat més hagiografiada que no biografiada. Comptàvem i comptem amb un planter important d’intel·lectuals, raó per la qual el plantejament d’eixida era escaient: un historiador provat, un literat i un historiador de l’art: tot plegat, una visió plural i equilibrada. El resultat editorial i gràfic és magnífic. Tanmateix, el producte intel·lectual, és irregular. A grans trets, l’ historiador manté la seua dignitat com a tal. Fa una diagnosi i un dibuix acurat del context i guarda les distàncies i l’objectivitat exigibles a un científic social. L’aportació de Piera, la veritat, no ha acomplert l’expectativa que en tenia posada. Les novet…

ARXIVERS i - o - versus BIBLIOTECARIS

Imatge
Germans, cosins germans o, al capdavall, una única cosa? La veritat és que la gent ens confon. Tant s’hi val una cosa com l’altra. Al capdavall, som gestors i acompanyants/acompanyats de llibres; més vells o no tant, de tota classe i condició. Els arxivers volem diferenciar-nos dels bibliotecaris. Normal: som minoria i, al capdavall, gestionem documents produïts per administracions i organitzacions –en l’exercici de les seues funcions... i tal i tal-. També col·leccionem llibres, però normalment amb un criteri especial i no generalista.


Els bibliotecaris són conscients que més enllà (o en el mateix origen) de molts llibres, hi ha els documents. Els arxivers sabem que el llibre és un vehicle fonamental en la comunicació del saber. Tots vivim el fet que les nostres professions estan canviant substancialment amb l’era digital.


Les institucions sovint contribueixen a la confusió, ja que alguns arxivers treballen en biblioteques (n’hi ha més a la Biblioteca Valenciana que en el propi Arxiu C…

BANDOLERISME

Imatge
L'èxit del llibre La senda dels lladres, malgrat les seues limitacions historiogràfiques, és significatiu. Vol dir que encara està viva la curiositat i la memòria d'aquells bandolers que, com Camot o Miquel de Mas, van ser alguna cosa més que fugitius i delinqüents. Tanmateix, el tema és pelut. Ja fa temps que dos Joans, Joan Reglà i Joan Fuster, es van posar d'acord per analitzar-ne, respectivament, la història i la llegenda, cosa que és difícil de discernir. Al País Valencià, com en tantes altres coses, anem bastant malament, en aquesta qüestió i en moltes. No solament no se'n promou l'estudi sinó que fins i tot, de l'altre costat, tampoc ningú no s'ha preocupat d'analitzar els possibles antecedents d'una policia valenciana (en canvi, dels mossos d'esquadra, no us dic res).
El 1774, de fet, va ser creada una companyia solta de fusellers del Regne de València, encarregada de perseguir bandolers, la qual podria presentar-se ben bé com al preceden…

ALGUN DIA PUJAREM AL TREN ?

Imatge
Una vegada més ens hem mogut pel tren a Dénia. La veritat, però, és que aquest tema no solament s’eternitza, sinó que està esdevenint un símbol de les nostres impotències i de les fal·làcies polítiques. Certament, si ens serveix de consol, ‘l’eternització’ no és nova: des de 1906, que jo sàpiga, està demanant-se la via ampla a Dénia. Fins i tot quan existia el tren de via estreta (que ara no tenim res). Durant els anys 1920, en plena dictadura de Primo de Rivera, també es van mobilitzar una bona part de les forces vives al voltant d’un diputat a Madrid. Res de res! Fins i tot, segons em recordava el meu company Pep Almendros, en l’any 1952, el ministre d'obres públiques d'aleshores, el comte de Vallellano,  declarava des de Xàtiva com es podria enllaçar Castelló de la Ribera amb Carcaixent, Carcaixent amb Dénia i Dénia amb Alacant, de manera que ‘tot’ quedaria enllaçat*. Com veieu, les declaracions dels polítics són certament fantasioses, abans i ara. En el fons, em fa la feta q…