BANDOLERISME




L'èxit del llibre La senda dels lladres, malgrat les seues limitacions historiogràfiques, és significatiu. Vol dir que encara està viva la curiositat i la memòria d'aquells bandolers que, com Camot o Miquel de Mas, van ser alguna cosa més que fugitius i delinqüents. Tanmateix, el tema és pelut. Ja fa temps que dos Joans, Joan Reglà i Joan Fuster, es van posar d'acord per analitzar-ne, respectivament, la història i la llegenda, cosa que és difícil de discernir. Al País Valencià, com en tantes altres coses, anem bastant malament, en aquesta qüestió i en moltes. No solament no se'n promou l'estudi sinó que fins i tot, de l'altre costat, tampoc ningú no s'ha preocupat d'analitzar els possibles antecedents d'una policia valenciana (en canvi, dels mossos d'esquadra, no us dic res).

El 1774, de fet, va ser creada una companyia solta de fusellers del Regne de València, encarregada de perseguir bandolers, la qual podria presentar-se ben bé com al precedent més directe d'un cos armat policial valencià. Tanmateix, ningú dels responsables polítics no se n'ha preocupat. Molt possiblement, ni tan sols s'han ocupat en desenvolupar un cos policial propi i actual, cosa que en teoria permet l'estatut.

Tornant als bandolers i al País Valencià, cal dir, almenys, que hi ha la petita joia d'un article fet per Ernest Martínez Ferrando, escriptor i antic director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Amb mestria i en unes poques línies, és capaç de plantejar com els bandolers eren volguts en la mida que les autoritats constituïdes eren odiades; i com, també, els roders podien posar-se al servei d'una causa o de la contrària, segons les seues pròpies conveniències i les dels qui els llogaven.

Imatge extreta de





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD