Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2010

ARXIVERS SENSE FRONTERES

Imatge
Potser sone un tant estrambòtic però eixa és la realitat: també hi ha ‘arxivers sense fronteres’. Entre altres coses perquè els documents són una creació humana i com a tal són part substancial de nosaltres mateixos, per a bé o per a mal.    Hi ha documents que són clau per fer valdre els nostres drets, per saber-ne dels nostres pares desconeguts o per denunciar un violador dels drets humans. Per això cal, també, una visió global del valor dels documents per fer valdre l’existència i els drets dels qui estan en situacions difícils i problemàtiques. Pensem, només, que a Haití no existeixen padrons de població: no saben qui són ni quants.    Fa poc van tenir lloc a Barcelona les V JORNADES D’ARXIVERS SENSE FRONTERES: Cooperar formant, formant cooperants. Aquestes van servir per aplegar membres d’aquesta ONG i  persones interessades en el tema al voltant d’una proposta de reflexió certament equilibrada: periodistes, arxivers amb experiència de cooperants, pedagogs, bibliotecaris, càrrecs u…

HELENA RODEJA

Imatge
   Helena, catalana de Figueres i gandiana militant i lluitadora, rep avui un homenatge de la mà de la Plataforma pels pobles de la Safor. Sens dubte s’ho mereix, perquè no tot el món està disposat a implicar-s’hi socialment com ella ho ha fet al llarg de la seua vida. No és de les que parla i parla o teoritza i teoritza. És de les que va als jutjats quan veu un delicte ecològic, de les que participa en plataformes, alternatives i institucionals, que busquen solucions de vida digna i agradable al bell mig del ciment i les pedreres.     Helena ens ha aportat la virtut de la constància, del seguiment, d’organitzar i coordinar petits però eficients col·lectius. I això no és gens fàcil. Front a nosaltres tenim megaorganitzacions que van al guany fàcil i ràpid sense mirar el futur de les nostres generacions i de la mare terra. I, davant d'això, és molt temptador caure en el desànim, el passotisme i la sensació d’impotència. Helena ens demostra que cal no desesperar, que hi ha escletxes …

UNA HISTÒRIA DE GANDIA

Imatge
Ja fa temps que Eladi Mainar i jo ens havíem comboiat per traduir l’antiga ‘Història de la Safor’ i fer-la arribar a un públic ‘no nostrat’, és a dir, a gent fora del nostre cercle habitual que potser estiga més acostumada a rebre informacions ‘light’ sobre la història dels pobles que visita o amb els que conviu. Amics o familiars nostres als quals podem obsequiar amb una síntesi, espere que legible.
    Allò cert és que, finalment, m’ha eixit una història més centrada en Gandia (de la Safor ja se n’estan fent altres i el panorama històric dels pobles s’ha revolucionat en uns pocs anys). Això suposa que partisc del segle XIII, amb la fundació de la ciutat, i intente acabar ja en les darreries del XX.
    Reconec que és una tasca agosarada i arriscada;  sobretot en el breu repàs del franquisme i de la transició hi ha clares insuficiències, perquè no s’ha investigat prou. Tanmateix, tot plegat, això permet trencar el gel i fer un ll…

EL MÓN I L’ARXIU DE GONÇAL CASTELLÓ

Imatge
Els arxius tenen fama de ser rics i valuosos en els fons però pobres i arqueològics en les formes i els mètodes. En realitat, els arxius històrics tenen un repte permanent per estar vius, acomplir la funció de salvaguarda de la memòria però també la d‘acompanyar persones, famílies, associacions, institucions i la societat sencera en el seu bategar; en el seu quefer i les seues quimeres i inquietuds.             No està mal, per això, que el patrimoni documental i bibliogràfic de Gonçal Castelló haja anat a parar a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia. Tant pel que són en si els documents i llibres com per allò que simbolitzen. Entre altres coses, el sentir d’un personatge que sempre va estimar i viure el seu particular lligam amb Gandia.             A hores d’ara ens podem aproximar al seu ‘món’ a través de les memòries que està a punt de presentar el CEIC Alfons el Vell. Però també, si volem aprofundir-hi, tenim el privilegi de poder consultar la seua correspondència amb personatges …

EL FINAL DE LA GUERRA A GANDIA

Imatge
Contar el que va passar allà pel març de 1939, al port de Gandia, és un vell somni d’Eladi Mainar, al qual s’han sumat una veu autoritzada de la Universitat d’Alacant (Josep Santacreu) i un dels pocs joves investigadors que avui tenen espenta (el benissenc Robert Llopis).
     La veritat és que, malgrat la cruesa del tema, la presentació va resultar molt agradable. La bonhomia de Llopis i Santacreu em va colpir. El rerefons humà i sensible que hi ha darrere de les seues investigacions, inevitablement, sura. Damunt, el presentador, Albert Girona, es va desfer en elogis cap a la tasca que fem a l’Arxiu Històric de Gandia. Li dec una paella.
     L’acte, a més  a més, no va ser solament una presentació oficial sinó que va comptar amb la participació d’un públic nombrós i còmplice. Un públic en bona part retrobat per allò de la ‘memòria històrica’ recent. N’hi havia fills de represaliats i fins i tot el pare d’un d’ells havia intentat fugir en el vaixell ‘Galatea’, malauradament sense èxit.…

SARDENYA, ROMA I GANDIA

Imatge
Potser amb motiu del recent creuer de gandians pel Mediterrani s’haja recordat un tant la nostra vessant ‘trans-mediterrània’. No està mal la idea de revistar uns territoris amb els quals hem tingut un contacte estret al llarg de segles. Això venen fent-ho des de fa anys el Xavi Pérez i l’associació Centelles Riu-sech. No debades, els Carròs, els Centelles i els mateixos Borja han tingut uns lligams molts forts amb l’illa de Sardenya, de la qual molts d’ells foren virreis. Tot i això, o per això mateix (i malgrat la mala fama actual del marxisme i de les teories de la lluita de classes), crec que cal no menysprear la visió més aviat negativa que molt possiblement tenen en aquests territoris de nosaltres.
Certament, durant un temps fórem conqueridors i explotadors en el marc d’una societat feudal i guerrera. I per molta recança, nostàlgia o orgull que ens menege, dalt o baix les coses foren així. Els Borja hi anaven, enviats pel propi monarca, per tal de dominar l’illa i extraure unes r…

TERTÚLIES

Imatge
Ahir mateix vam fer una tertúlia amb José Luís Pastor Zapata, professor i catedràtic d’institut, madrileny, que va fer la seua tesi sobre la Gandia del XV i la conformació de l’imperi borgià de la Safor. Potser ha estat en part un èxit perquè el mateix José Luís, exemple de bonhomia, té els seus amics i admiradors. Començant per Ferran Garcia Oliver i continuant per l’ubicu Santiago La Parra. A més a més, van venir bona part dels medievalistes practicants de la Safor, val a dir, Vicent Olaso i Jaume Castillo. A Frederic Aparisi li vam posar falta.
  La bona qüestió és que la cosa va anar raonablement bé. Va ser una mena d’actuació coral en la que tots ells van participar i es va establir un intercanvi de parers i de prioritats bastant contrastat i matisat. A mi em sorprenia, com li va passar al pare Batllori, que Gandia estigués contenta de passar a ser del rei a senyoriu, amb els Borja. Una mena de segona divisió. La primera estava formada per les viles i ciutats que eren ‘reials’. Ta…

VAGA PER A QUÈ?

Imatge
He sentit una i mil excuses per no fer vaga: no és el moment; necessite els diners; no vull enfrontar-me als companys i ‘jefes’; no servirà de res i ‘tutti quanti’. Jo no sé francament si aquest és o no el mitjà adient per plantar cara a uns ‘mercats’ i uns capitalistes que estan descarant-se més que mai, que ens  apreten fins límits insospitats i que fan recular la història. Davant la qual cosa nosaltres ens limitem a posar l’esquena i la butxaca i, en tot cas, fer algun comentari al bar.
Potser els alliberats dels sindicats siguen uns buròcrates que volen fugir del fang; potser els mateixos sindicats no manifesten un convenciment ni en la seua causa ni en les seues possibilitats. Però què hem de fer si no? Si cal, s’hauran d’inventar noves formes de protesta, noves alternatives a una economia inhumana ofrenada al Déu ‘competitivitat’. Però la vaga és un instrument que tenim a mà. Té un preu, és clar. És que acàs esperem que ens regalen res?

Foto: anarcoefemerides.balearweb.net

LA FIRA I EL TEMPS

Imatge
La fira roda amb el temps; i els temps ens arriben, canviats, a cada fira. Cada tio de la porra és diferent i cada fira, si bé torna cíclicament, es transforma i ens transforma.
  La fira ens connecta amb el passat, no cal dir-ho. Sembla mentida que un esdeveniment dure tant de temps, any rere any. Des de 1311, ni menys ni menys. Els orígens de la fira es retrotrauen a la mateixa conformació de la identitat urbana de Gandia que buscava configurar, ja aleshores, un radi d’influència i domini.
  Curiosament, fins i tot el mateix passat està sotmés a canvi. Fa poc ens hem adonat que realment el privilegi fundacional és de 1311 i no de 1310 per allò de les comptabilitats medievals i  l’endimionada expressió de l’Anno a Incarnatione Domini. No passa res i sí passa. El missatge de fons és que queda molt per saber i per descobrir i, de forma particular, l’edat mitjana, l’edat fosca, té molta llum encara per vessar.
  La fira va patir i va fruir cims i decadències, va canviar l’advocació de san…

ELS TRENOR, EXPOSATS

Imatge
Fa unes setmanes va caure en les meues mans, per gentilesa d’Anaclet Pons, el llibre que ha servit de catàleg de Trenor. L’exposició d’una gran família burgesa. La veritat és que m’han sorprés agradablement algunes de les seus col·laboracions. La de Mònica Bolufer serveix per endinsar-se en el particular món dels irlandesos, catòlics emigrats a Espanya al llarg de molts segles. A Gandia, a més dels Trénor, tenim el cas dels 0’Moran, d’on ve l’alcalde i potentat Moran Roda.    Josep Vicent Boira, amb la seua perspicàcia habitual, furga i trau coses no solament de la figura de l’homenatjat Tomàs Trénor (marqués del Túria i organitzador de l’Exposició Regional de 1909-1910) sinó del context polític i ideològic –protoregionalista- de la València de l’època. Especialment agradable va ser el passeig urbanístic en el que Alejandro Lillo ens acompanya a través de la València burgesa de les darreries del XIX i els inicis del XX: el carrer del Mar, la plaça de sant Doménech, l’Albereda...    Tote…

AL VOLTANT DEL TURISME

Imatge
Ara, a l’estiu, és mà de dur idees per al turisme. Tampoc no cal ser molt llestos. És suficient veure el que fan en altres llocs i funciona, si bé caldria també construir un model propi, cosa més difícil però adient; i gens impossible si lliguem amb la cultura i la història. L’altra vesprada, xerrant amb Josep i Enric Ferrer Solivares, se’ns van acudir un munt d’idees i propostes. 'Tan sols' hi cal voluntat i capacitat de coordinació per poder fer-ho. És prou veure el bus turístic de Gandia, buit, com una ànima en pena, per motivar-te.    Allò cert és que recursos en tenim. Tampoc no massa, si els comparem amb altres llocs que, de grat o a la força, han conservat la història viva (precisament, perquè no han tingut impuls de transformació, en un determinat moment). Tanmateix, el principal problema és que no els posem en valor i no els connectem els uns amb els altres per tal de crear una xarxa. D’haver-ne, n’hi ha de recursos: antiga universitat i Escola Pia, gent que ha estu…

CADELLETS

Imatge
Potser siga saludable fer una parada estiuenca. Un relax per a cervells reblanits al bell mig de la basca agostenca. Malauradament, alguns no descansen i ens l’estaquen... però deixem-ho estar, de moment.    La bona qüestió és que la nostra gosa, Lluna, ha donat a llum 8 cadellets preciosos, tots sanets i guapíssims. Mamen bé i estan greixonets. Lluna és molt complidora i menja més que una revolta de riu: falta li fa! Ja els queda poc per guanyar la independència o, millor dit, la dependència d’una ànima generosa que vullga acollir-ne algun. Sembla que aquests animals s’han fet a nosaltres, els humans. I així anem, tots plegats.    Van nàixer el dia 24 de juliol. Són com els Golden però més menuts; de grandària mitjana i d’esperit caçador. No us tempta? No dic que no donen feina, però es fan de voler, i molt!    Ací els teniu a les fotos, fetes per Núria. Si voleu veure’ls, crideu-me a casa (962871007).     Salut i bon estiu.




FRANCESC PONS I JOSEP PIERA:

Imatge
O LA TEMPESTUOSA RELACIÓ ENTRE HISTÒRIA I LITERATURA


Possiblement siga una hipèrbole, això de ‘tempestuosa relació’. La ressenya que fa Paco Pons del darrer llibre de Piera sobre Francesc de Borja (En portada de Espai del Llibre, núm 12) és d’allò més correcta i assenyada. Tanmateix, al meu entendre, posa al descobert una de les qüestions fonamentals que defineixen una difícil relació entre literats i historiadors. Escriure per plaer i vocació literària gairebé sempre va lligat a una empatia o a una passió per un tema o un personatge. Si això manca, malament va la cosa, perquè difícil serà comunicar allò que u no sent. Tanmateix, l’historiador té l’obligació professional i moral de guardar una distància, buscar una objectivitat, una causalitat dels actes i uns efectes i interrelacions socials. Això no deixa de tenir també els seus problemes perquè, evidentment, tots els subjectes som persones humanes que formem part d’una o diverses col·lectivitats... Però vaja, el tema que volia plantej…

ARENES MOVEDISSES

Imatge
El pas de l’estiueig tradicional a l’actual ha estat una imprudència col•lectiva. Si mirem amb la perspectiva dels segles, o fins i tot de decennis, podríem dir que deixar arrere les barraques i parades desmuntables per a passar a les construccions de ciment, a vora mar, ha estat una temeritat. Per què, si no, les nostres ciutats i pobles es troben a una distància prudencial de la mar, marjals i arenes al bell mig? Només els Graus es trobaven poblats precisament per això: perquè estaven un ‘grau’ per damunt del nivell de terrenys inestables, insegurs i inundables.     Ben cert és que als darrers anys hom sol construir a distàncies una miqueta més racionals, però això no evita que tinguem passejos i edificis plaçats precisament on abans hi eren les dunes que es van fer desaparéixer, com qui no fa res. Ben mirat, tenim poc dret a queixar-nos dels efectes dels oratges que desplacen les arenes d’una costa que sempre ha estat mòbil i ho és per definició. Encara ens passa poc!     Sovi…

MÉS ENLLÀ O MÉS ENÇÀ DE LA 'GRAN' CIUTAT

Imatge
GANDIA COM A MARCA CULTURAL, CÍVICA I POLÍTICA

Prompte deixarem arrere un any Borja que s'està fent una miqueta llarg. Caldrà reconéixer que, si més no, haurà servit per fer alguns experiments i de cert motor, malgrat el caràcter no massa simpàtic d'un personatge turmentat, 'masoka' avant la lettre i acompanyat d'una estètica plena de tenebres.
Però més enllà de l’anècdota circumstancial, allò important (m'ho recordava el meu mestre i amic oriolà, Jesús Millán) és que Gandia es manifesta, no d’ara sinó de fa anys, com una ciutat viva, capaç d’estructurar i fins i tot liderar propostes constructives en els més diversos àmbits: la literatura, els arxius, les edicions, el teatre... però també en la pròpia reforma de l’administració, en les noves tecnologies, en l’art i l’urbanisme, en l’associacionisme empresarial i festiu o en la vida universitària.
Afortunadament, el País Valencià no té solament unes capitals provincials. Des de la mateixa fundació del Regne de…

ESBARZERARS I TARONGERARS

Imatge
Els esbarzers o albarzers donen mores saboroses per l’estiu. Però també tenen unes punxes incòmodes i doloroses; i acaben conformant bardisses intractables i impenetrables. Són els nous amos dels ex-bancals de tarongers i la nova espècie en expansió meteòrica i imparable arreu de les nostres antigues hortes esplendoroses.
  Entre els més vells se'n lamenten, pateixen de veure la terra abandonada a la seua sort i es troben fins i tot predisposats a donar les taronges per tal de no veure-les caure de madures. Els qui anem darrere fem números i ens adonem que més val perdre que més perdre.    No cap dubte que els bancals de tarongers ja no són rendibles per als qui els té. Sí ho són en canvi per a collidors, magatzemistes i comerciants, que continuen fent negoci i donant treball.    Una vegada passada la ‘passa’ o febre dels PAIs (i encara que no fos així) no cap dubte que cal buscar altres plantejaments i futurs per a la terra, però no és gens fàcil. Hi ha símptomes i senyals que apu…

'LA PEDRA'

Imatge
En els inicis d’aquest més es va celebrar el dia internacional dels arxius i els arxivers valencians hem dedicat una jornada al dret a l’accés a la informació. No és això qualsevol cosa. Es tracta d’un dret reconegut en la Constitució i en nombroses lleis, però l’accés real, la pràctica quotidiana i algunes lleis restrictives, com ara la mateixa Llei de Procediment Administratiu, el posen cada dia en tela de juí. Una de les pedres més dures en aquesta matèria és la mateixa administració de Justícia. Al temps que es produeixen filtracions escandaloses, molts jutges fan gala d’un secretisme i una inoperància antediluvians per als papers que tenen 50, 70 i 100 anys. Al temps que abandonen els expedients per terra, s’afanyen en voler tirar allò mateix que testimonia la seua actuació i el seu esforç (perquè no genera jurisprudència). Massa contradiccions per a una pilar tan important com és la justícia. A València, els mateixos jutges tenen paralitzada las ‘seua’ pròpia Junta de Valoració …

SANT JERONI, REVISITAT

Imatge
Certament, l’edat fa veure les coses d’una altra manera. Al llarg d’anys he participat en accions, mobilitzacions i investigacions per tal de reviscolar i situar el monestir de sant Jeroni de Cotalba en el nostre espai cultural comarcal i valencià: la tesina, Barrim-Barram i el Centre Excursionista de Ròtova, la Plataforma per sant Jeroni... en els darrers anys ha estat el col·lectiu Vall de Vernissa el qui ha pres el testimoni amb força renovellada, fins al punt de produir el que em sembla la millor guia actual del monestir, inclosa en la pròpia guia de l’Ecomuseu Vall de Vernissa.     Fa uns dies em van convidar per donar un curs per a guies turístics, centrat en sant Jeroni. Feia temps que no entrava en el monestir i, malgrat que les coses van lentes i el potencial és immens, m’ha semblat que el procés de culturalització turística és imparable. En la mesura que cada vegada és més visitat i conegut no es podrà deturar una tendència a la millora. Possiblement més al ralentí que a la …

VAGA, FUNCIONARIS I CLASSE OBRERA

Imatge
Certament, la majoria sabem i patim el fet que ‘ens la estan clavant’, però no sabem ben bé d’on ens ve el pal; i menys com evitar-lo. La dictadura econòmica, de no se sap ben bé qui, s’imposa a la política i l’estat del benestar. Però el pitjor del cas és que molts cauen en la trampa de la insolidaritat. A la fi, va a resultar que la culpa de tot la tenim els funcionaris o la tenen els immigrants; mentre els veritables i immorals responsables es parapeten darrere de blindatges, anonimats i corrupteles. L’estalvi que les administracions obtindran amb la retallada de sous és realment ridícul, de riure, al costat del sobrecost malament justificat de qualsevol obreta menor. Caldria vora un segle per amortitzar els deutes de les administracions si haguérem d’atendre al retall dels sous.
Mentrestant, uns pocs decideixen allò que més ‘els’ convé i els altres paguem la factura. La ‘classe obrera’ esdevé una entelèquia que es debat entre la història i el present, entre els sindicats ‘acomoda…

ENTRE CAIMANS I PROTOCOLS

Imatge
La recent visita de l'Associació d'Arxivers al col·legi del Patriarca de València va constituir una exòtica i saborosa immersió en el passat, en l'art, en l'erudició i en els arxius miraculosament (i programadament) salvats. Tot el Col·legi transpua immortalitat i lluita contra el temps, en una particular aliança entre el poder, la teologia i els sabers acumulats i arrecerats amb pany i clau. I amb una discreta economia blindada i bunqueriana al darrere.




  Per si les parets, els animals dissecats, els quadres i els llibres no en deien prou de tot això, el rector i estudiós Miquel Navarro Sorní, amb devoció i sabiduria, ens va fer viva i present l'herència del patriarca d'Antioquia, arquebisbe de València i capità general, sant Joan de Ribera. Un personatge tan polèmic com polièdric, protagonista indiscutible de la història moderna dels valencians, beatificat el 1796 i finalment canonitzat per Joan XXIII el 1960.

  El Reial Col·legi Seminari del Corpus Christi d…

ABANDONAR L’ENSENYAMENT

Imatge
Darerrament m’ha arribat més d’una notícia de l’abandó prematur d’ensenyants vocacionals. No són d’aquelles coses que eixen en els diaris, més atents, això sí, al fracàs escolar o a algún premi ocasional. Allò cert és que més d’un professor sensible i amorós amb la seua professió i els seus sabers ha hagut de deixar l’ensenyament de forma avançada. Donaven literatura, història, francés o grec; tant s’hi val. La realitat ha estat que molts dels alumnes de la famosa ESO han estat incapaços de prendre el més mínim interés pel saber clàssic, per allò que està un poc més enllà dels seus nassos i per tantes altres coses. No hi ha dret, francament, al que està passant.    La superficialitat, l’exhibicionisme, la novetat per la novetat, el malcriament i el menyspreu de sabers i paraules acumulades al llarg de segles i segles. Vivim en una civilitització que comença a no ser tal ‘civiltà’. Les presses, la ignorància, la virtualitat  i el menyspreu per allò que s’ignora s’instal·len al capdamunt…

VALÈNCIES

Imatge
No, no parle de taronges. Sí dels sabors diversos d’una València que vaig viure, a la que he tornat intermitentment, a trossos, i que ara visc una mica més, perquè la nostra Núria està allí.
  La bona qüestió és que m’ha vingut al cor això d’escriure’n per eixa pluralitat de cares que et presenta: jornades, universitats, arxius, llibres.. però també carrers: que són i no són aquells que xafaves, vivies, contemplaves i corries quan tenies 15 i 20 anys. Perquè jo hi vaig ser, i no solament els anys d’estudiant. També alguns més, abans i després de la facultat. Vaig ser adolescent allà, i allí vaig fruir i patir aquells anys mitificats de la transició, de la por, dels càntics  i de l’esperança.   Tornar a xafar els espais transformats, molt sovint a millor, ha estat aquests dies una sensació estranya. València és bonica, si vols contemplar-la així. El Túria ha esdevingut un riu de gent, de vida, d’ombra  i de plaer.   València està ahí, sempre, per recórrer els seus carrers i celebrar  el p…

OBRES

Imatge
Les obres constitueixen ja una part substancial del nostre paisatge. Un perfil urbà en transformació constant.  Abans, i encara ara, tenien un important component teatral. La gent que té temps, com ara l’’Anita’ d’aquella pel·lícula fantàstica d’Anita no perd el tren (Rosa Maria Sardà), molt sovint es dedica a contemplar-les, i així veure com les pales i excavadores fan clots majúsculs i alcen tones i tones de pes. O com tomben i fan desaparéixer per sempre un edifici i una part dels nostres records. Les obres són com una cortina negra i polsosa que precedeix una gloriosa estrena al damunt de l’enorme escenari que és una ciutat.
Sembla increïble, però almenys a Gandia, si bé l’obra privada s’ha petrificat, l’obra pública continua amb un enrenou constant, tot removent els eixos més vitals de la nostra ciutat: el riu; el passeig.     Les excavacions de les obres també ens condueixen als túnels del temps, a extraure i reveure trossos de muralles, refugis antiaeris i altres deixes del temps…