Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2010

VIATGES I FUGIDES

Imatge
Fa unes setmanes Conxin i jo, amb els amics Ximo i Vicenta, vam anar a fer ‘el triangle Dalí’, un dels viatges que organitza Xavier Pérez, el creador i factotum d’Iniciatives Culturals. Certament, va ser un viatge còmode i agradable. Els paisatges de l’Empordà, la companyia, tot era familiar i conegut. I cal reconéixer que el Dalí sabia el que feia. Va optar pels poderosos del seu moment i li van eixir les coses bé. Potser una visió diferent tindran Joan Miró o Joan Gris, segurament artistes més grans que no ell. Allò cert és que ha deixat una herència faraònica i els llocs triats, certament, són bonics i originals. Els menjars i les pel·lícules farien la resta de l’itinerari. Amb tot, em sembla que està bé practicar i conéixer altres formes de viatjar. Perquè si t’ho organitzen tot i et ‘guien’ va bé; sobretot quan tens certa edat. Però el viatge també és aventura, no? Coneixença imprevista, immersió. Solitud o amor enamorat. En tot cas, viatjar és sempre sotjar nous horitzons, encara …

EL PARE VICENT FAUS (València, 1937-2010)

Imatge
Fa una estona que m’ho acaba de dir Josep Torres, el jove i sensible porter de l’Escola Pia. El pare Vicent ha faltat, aquest matí, atropellat. Tot just ahir, com cada dissabte, havia baixat a Gandia, a la seua estimada ermita de santa Anna. Sembla que estava delicat, però no esperava ningú que la seua mort fora accidentada.
  Aquests dies, de segur, molta gent el recordarà. Perquè el Pare Faus és d’aquelles persones que no deixen indiferents. Tenia caràcter i decisió; tenia les idees clares i així les comunicava. No era blanet sinó més aviat geniüt i decidit.
  Era, com altres escolapis, d’una saviesa discreta i feinejava sense fer escarafalls. Alguna vegada el pare Enric m’ha ensenyat l’arxiu-biblioteca que hi ha a santa Anna. Bona part d’ella és cosa del seu esforç i la seua constància.
  Jo no el vaig tenir de profe, de menut, quan anava a l’Escola Pia. Ell hi va arribar pel 1972 i el coneixia a través d’amics que continuaven allí fent el batxiller (li deien ‘el Sapo’). L’escoltava…

UN LLIBRE PER A SIMAT

Imatge
-
Antoni CALZADO ALDARIA. Simat: cent anys d’història. 1900-2000. Simat de la Valldigna: Ajuntament, 2010.
-Ahir em van convidar a participar en la presentació d’un llibre de Toni Calzado. Toni és de Bolaños de Calatrava i viu a la Pobla del Duc. Ha viscut també prop de Gandia, però ‘lo seu’ és la Pobla i la Vall d’Albaida; i la Guerra Civil. La viu i de cop en quan  la reviu; de vegades, em conta, somia que l’han guanyada els rojos.
  Eladi, l’alcalde, va organitzar el seu darrer sarau com a tal, en línea amb el seu activisme activista. Allò cert és que hi va acudir molta gent major que, potser, espera veure’s retratada al llibre. Persones que potser han estat protagonistes de la historia que s’hi conta. Perquè, als pobles, tots són protagonistes. Tots en saben de tots i actuen cada dia: ningú no és anònim. A més a més, sembla, quan ens fem majors, mirem el passat: indefugiblement.
  Se’n parla d’història local, però potser aquest no siga un terme afortunat. La veritat és que la confluèn…

LA CASA MUSEU DE PEPITO, D’ELENETA FIDEL

Imatge
Josep López Morant, ‘Pepito l’obrer’,  és un militant de la memòria que ha construït el seu arxiu-museu particular. I no en qualsevol lloc. Precisament, a casa d’Eleneta, sa mare, a Ròtova, que per a molts, i per a mi en particular, té una enorme significació. Els meus fills, Ausiàs i Núria, anaven a veure-la de menuts i fruien de contemplar els pollets,  les gallinetes i els conills que criava al seu corral: com abans, com ‘sempre’. Sabia oferir-los allò que tenia i a mi em corprenia eixa barreja de fragilitat i de fortalesa que surava en ella. Perquè Eleneta, tot el poble ho sap, era per damunt de tot, una  bona persona: ajudadora, predisposada. Però no d’aquelles que són una miqueta bledes, no. Era una persona íntegra i conscient del que feia, amorosa de la seua simplicitat i senzillesa a l’hora de viure i de conviure. No necessitava televisió, ni de la majoria de les modernitats, que no li feien. Sens dubte, Pepito ha fet tot un homenatge als seus avantpassats, sobretot al seu sego…