Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2011

CONCERT DE NADAL

Imatge
Ara sí, va de Nadal. Perquè, certament, sense la calor, l'amor, la companyia, la innocència i tantes altres virtuts i sensacions malament podríem sobreviure. 
 Al Real de Gandia he viscut el meu concert de Nadal d'enguany: veus infantils, nadales, felicitacions, obsequis... tot el tòpic que es vullga però oxígen, al capdavall, per continuar vivint, confiant, fruint.
 A més a més, els músics (i la meua Núria en particular) es mereixen una felicitació especial per encantar-nos i regalar-nos amb els sons, els ritmes i les lletres que ens acompanyen i entendreixen les nostres vides.
   Fantasies animades, polques d'Strauss o fins i tot un evocador 'New York, New York' són un dolç imprescindible, que potser puga fartar alguns però que a mi, petit i insignificant humà, em permet seguir somiant i confiant, malgrat tot.
Us deixe dues versions de la 'Marxa Radetzky', de Johan Strauss Bon Nadal i una abraçada !
http://www.memorizada.com/2008/01/01/bienvenido-2008-marcha-ra…

QUÈ FAIG PARLANT DE POLICIES PER NADAL?

Imatge
Ben sé que els temes policíacs, des de la història i els blocs, són poc populars. Sóc un tant incorregible. A més a més, a la policia, certament, no li sol fer massa gràcia que gent aliena a la professió esbrine i furgue en el seu passat. Un passat on les traïcions i les misèries solen ser extremadament extremes. Un passat en el que són abundants els arxius desapareguts.
   Benito Pérez Galdós i Pío Baroja escriviren sobre la primera policia instal·lada per Ferran VII el 1824. Una policia lliurada en cos i ànima a la recerca i captura dels liberals que havien estat foragitats del poder per l’exèrcit francés capitanejat per duc d’Angulema -els cent mil fills de sant Lluis-. Una policia que estava lluny de ser allò que solen explicar els manuals en que s’eduquen els estudiants joves que volen accedir als cossos de seguretat: una mena de salvaguarda dels drets dels ciutadans.    Galdós dedicava al cap de la policia frases tan il·lustratives com ‘Un hombre alto, seco, moreno, de ojos muy s…

UNA PETITA GRAN REVISTA

Imatge
A penes fa pocs dies que circula, en la seua primera versió, en pdf, el número 14 d’ESPAI DEL LLIBRE (publicacions de les Comarques Centrals Valencianes). Es tracta d’una publicació menuda, humil, però molt ben portada pel Juli Capilla, que en els darrers números li ha donat periodicitat, vitalitat i qualitat. Allò cert és que la revista ha eixit en bona part pel voluntarisme de Juli i els redactors, la major part d’ells vinculats a la XIEC (Xarxa d’Instituts d’Estudis de les Comarques Centrals), que és l’entitat editora. Aquest número fa un repàs força complet per moltes de les vessants de la creació en les nostres comarques: territori, toponímia, històries locals i de l’educació,  rius i flora, guerra civil, emigració a Orà, bandolerisme, biografies, memòries... No falten rutes al voltant del riu Xaló i de la Vall de Gallinera, així com una proposta de paisatge cultural (els Alforins) en les planes centrals. Fins i tot, hi ha una ressenya d’un llibre meu, en la qual s’hi manifesta, se…

UNA VISITA-DEBAT, I UNA FLAMA ENCESA

Imatge
Aquest matí s’ha produït la visita programada pel 15 M de la Safor al Centre d’Interpretació de la Marjal de Gandia-Xeresa-Xeraco o marjal de Bairén. Associat a aquest centre hi havia el SEHUMED o Centre Espanyol de Zones Humides, en procés de desaparició. Una peça més que es deixa morir per tal de ser bons xics davant dels mercats immisericordes.    El guia, Fran, ha estat modèlic. Preparat, didàctic i amb un capteniment obert a les nombroses i compromeses preguntes que se li han formulat. Es veu, com deien ahir el Xavi Sarrià i Rafa Xambó, que una de les possibilitats obertes per als moviments socials és  accedir i guanyar complicitats entre les persones que estan treballant en mitjans de comunicació o gestionant centres públics. Entre el professorat, per exemple, hi ha una gran pluralitat ideològica i molts sabers, els quals haurien de connectar amb l’ànsia de coneixement i de transformació dels nous moviments cívics.   Tot plegat, ha estat una experiència ben agradosa que, supose, h…

POLICIA, HISTÒRIA I PRESENT

Imatge
La policia és un concepte i un fet ple de contradiccions. Per als il·lustrats, venia a ser una mena de cura i atenció de la cosa pública. D'ací ve la pràctica decimonònica de la 'policia urbana' (actual urbanisme) i la policia rural.

  D'altra banda, la implantació d'un cos de policia va sentar molt mal a l'Església de l'Antic Règim i l'exèrcit perquè els restava poder i competències en l'àmbit de la informació i la repressió. Alguns diuen que la implantació de la guàrdia civil a Espanya va evitar la implantació de xarxes mafioses i d'un estat paral·lel arran de les xarxes caciquils. Era 'bona', doncs, la policia, de bon antuvi?

 Amb el temps, el concepte i la vivència de la policia ha anat derivant cap a la repressió des de l'estat (i ara, també, des d'algunes autonomies); també han evolucionat en positiu en els darrers decennis de democràcia, fins al punt que la creació de places de policia són de les menys qüestionades en el t…

DE FOTOS I D'HISTÒRIA DE LA MÚSICA

Imatge
Certament, el Josep Antoni Alberola, de Llevant Ensemble, en sap molt de música. Si més no, pel que he vist,  sap molt de l'evolució de les arts musicals i del seu context social i polític. L'altre dia, sense anar més lluny, em va donar tota una lliçó sobre l'evolució dels músics a nivell local. Ell ho ha estudiat en detall a la Xàtiva del segle XVII. Però el que m'admira és la facilitat i encert amb què connecta amb els corrents ideològics i polítics.
  Així, sobre l'origen de les bandes de música, no és prou dir que venen de les bandes militars. Caldria entrar, com fa ell, en la crisi de l'antic règim i el declivi dels músics que depenien dels consells municipals, bàsicament trompetes i ministrers. També cal associar l'origen de les bandes amb els moviments revolucionaris liberals. Així, no resulta estrany que a Gandia, el 1869 (després de la revolució Gloriosa de setembre de 1868) siga el primer any en què la ciutat subvenciona una banda i així també resu…

REIVINDICACIÓ DE LA CULTURA (EN TEMPS DE CRISI)

Imatge
Cultura és creació, invenció, agosarament, goig. Compartir, mamprendre, mostrar, fer crítica constructiva. Anàlisi, esmicolament, minuciositat i rigor. Poesia i fàbula. No ens cal, tot això, en temps de crisi? En un temps en què el nostre model de societat i de vida se’ns cau a terra, el pitjor que podríem fer és rendir-nos, restar perplexos, inactius i a l’atzar d’uns vents econòmics i financers desfermats sense control i sense mida. Haurem d’esperar que la solució ens vinga de fora? 
Sense eixir del clos, com aquell qui diu, en uns pocs dies he tingut el plaer de viatjar per molts temps i espais. He revisitat els moviments socials al llarg de la història, he vist l’evolució de la fauna, a la comarca, als darrers decennis, de la ma de Jesús Vilaplana; he contemplat el lliurament d’uns premis digníssims en el nostra panorama literari, concedits a uns autors que de segur acabaran sent emblemàtics: el xativí Xavier Aliaga i Laia Noguera, catalana de Calella. Encara encara, he pogut acab…

VISIBILITAT I INVISIBILITAT VALENCIANA

Imatge
Sembla que la perplexitat i el desconcert són estats d’ànim prou estesos que haurem de superar. O emigrar. Tanmateix, estava clar que el socialisme es troba en hores baixes. Hi ha, però, com sempre, rajos d’esperança, si bé més febles del que molts voldríem. Per una anàlisi de les eleccions, em quede amb l’agudesa i la sensibilitat de l’amic Xavier Aliaga. Afortunadament (i, malauradament, a les costes del socialisme temperat), el pluralisme polític valencià trau el cap d’una manera múltiple. Per un costat sura el nacionalisme progressista de Compromís, però per l’altre hi ha la versió esquerrana de tradició més obrerista. A ambdues alternatives, de forma potser sorprenent, els senta millor la independència mútua que no el "totum revolutum" i la malfiança. Les sumes polítiques no són mai matemàtiques. 
   Però encara hi ha la sorpresa relativa del partit de Rosa Díez. Relativa perquè si es tracta de ser centralistes i espanyolistes, els valencians ho som a bastament. El més c…

LA HISTÒRIA AMAGADA

Imatge
La gran temptació, en acostar-se a la història, és manipular-la i capgirar-la a gust del consumidor. Els poderosos ens han construït una història plena de fills il·lustres i de grans batalles. Una història indefugiblement conduïda per unes elits que s'eleven per sobre de les masses. Els nacionalismes ens han parlat del milenarisme de nacions que són ben joves. Potser seria també temptador afirmar que els del 15 M ja hi eren presents a les Germanies.
   Confie, tanmateix, que no siga balder acostar-se a la història per conéixer, per explorar, per aprendre dels errors, per experimentar, això sí, que hi ha molta gent que ha lluitat, a través dels segles, per una humanitat i una societat millors. Persones anònimes, inconegudes i callades o silenciades. Que potser han comés errors; però a les quals ens acostem, recuperant anhels i memòries. Des de la humilitat, des del reconeixement i l'admiració, des de la complicitat dels hereus. També des de l'esperit crític, si cal, i des …

NINGÚ NO PLORA PER LES GARROFES

Imatge
Sembla mentida que, en temps de crisi, les garrofes estiguen per terra. Ningú no les plega. Ni tan sols el vell i resistent llaurador jubilat que, cansat i desenganyat, les deixa allà, al bell mig del camí, o a l’ombra del mateix garrofer, adobant, això sí, una terra que acull la pluja tardoral.
  Què més puc dir? En sé ben poc: però quan vaig per la muntanya i pels camins del secà, veig i xafe, meravellat i impotent, unes garrofes precioses i alimentícies que ningú no arreplega. Jo també tinc tres garrofers, al Borró, a Ròtova, i abans un pastor em demanava permís per plegar-les. Ja fa anys que no és així i es perden, irremeiablement. El comerciant de pinsos que n’hi havia a Palma ja no en compra. S’ha fartat del monopoli d’unes poques companyies. El comerciant de Dénia a qui les he portades, en dues ocasions, ‘encara no tenia preu’. Què en farem de les garrofes?

PER NO FRENAR... !

Imatge
A propòsit del llibre Noves glòries a Espanya: anticatalanisme i identitat valenciana / Vicent Flor. Catarroja: Afers, 2011.
  Francament va ser agradable. Un debat, al Casal Jaume I, amb públic i amb animació; amb ganes de reflexionar i intercanviar experiències i savieses. Amb capteniments oberts per fer autocrítica, si cal; però també amb esperança en el futur, en un esdevenidor més digne per als valencians.

 Aqueixa, si més no, va ser la meua percepció, és clar que subjectiva, de la presentació que l’altre dia es va fer del títol que encapçala aquest text.  L’autor no em va decebre, francament. Amb el ‘morbo’ afegit d’haver estat blaver en la seua joventut, Vicent va ser en tot moment sincer, clar, seriós en els seus anàlisis i plantejaments. Ens va ajudar a tots a entendre, valorar i sospesar amb més justesa el nostre regionalisme banal i populista que, al capdavall, no és cap excepció escandalosa i única, com podríem haver pensat. Però sí és un plantejament identitari senzill, d…

PENSAR LA COMARCA

Imatge
A les vistes què la subjectivitat del post anterior podia ser 'prescindible' us pose un tema més actual: l'aparició de laLa revista de la Safor, Núm. 3 (2011), dirigida per Enric Ferrer Solivares i editada pel CEIC Alfons el Vell.


Ací sí hi ha matèria: no precisament per al relax, sinó més aviat per al pensament i l'acció. No per a l'actuació sense reflexió (que sembla que és el que s'ha fet, de forma predominant, durant una dècada llarga). La Safor, de fet, és un laboratori excel·lent perquè tenim sentiments d’estima, gent i ments proactives. Un bona colla de caps pensants, d'aquells que en podríem dir 'privilegiats', s’han aplegat en aquest número d’una revista que busca rascar en el passat per aconseguir noves i amples perspectives per al futur (més o menys, 'sic').   És evident que estem en una cruïlla que pot esdevenir un carreró sense eixida o bé, pel contrari, una oportunitat per dissenyar un futur -de la nostra realitat urbana i comarc…

RACONS

Imatge
Potser aquest no serà un 'post' massa llegit. No vaig a parlar d'actualitat; ni de temes morbosos o polèmics. Tan sols de racons: racons suggestius, transparents, plàcids, bells, solitaris, tebis. Els hi ha a molts indrets de la ciutat, de la meua ciutat, i de la teua.
  Un dels que més estima em mou és el passeig de les Palmeres. Hi és a Benirredrà, tot just darrere de la casa d’Espiritualitat de les Esclaves (Esclavas del Sagrado Corazón de Jesús y de la Beata Rafaela María). Em va saber molt greu que les monges vengueren el seu hort, tan ample i  exuberant, per fer-hi xalets. Encara tinc records de menut, quan hi anava en els festivals i les grans ocasions dels cursos de la meua germana. Em ve al cap una pinada allargassada, sense fi, on sobrava lloc per als jocs i els esports. Amb tot (no n’hi ha mal que per bé no vinga) va nàixer el petit passeig de les Palmeres, que duu des de la intimitat de Benirredrà fins el gran parc del País Valencià, a la vora ponentina de Gan…

QUEDAREM COM CAMOT: CRIMS A DOJO!

Imatge
ARCOS, Manel. Acabaren com Camot. Bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833).
[Gandia], Edicions Tívoli, 2011. 149 pàgs.   Certament, encara avui, l’espai global de les Comarques Centrals no sol esdevenir marc d'anàlisis i narracions, raó per la qual caldria felicitar autor i editor d’aquesta obra. Arcos, ‘persecutor’ i recreador de bandolers, d’altra banda, ha aconseguit aplegar un bon nombre de notícies, collides en un munt d’arxius, les quals ha amerat en un relat bastant llegidor.   El llibre comença amb un feliç pròleg de Toni cucarella, qui dedica una paraules vives i àgils a la relació entre mite i història, la qual afecta de ple la imatge i percepció que tenim dels bandolers. Bàsicament, Arcos ens situa en la intensa activitat delictiva que va tenir lloc durant les tres etapes del regnat de Ferran VII: sexenni absolutista, trienni liberal i dècada ominosa.   Les virulentes malifetes dels  bandolers, particularment les del xativí Doménec Giner, Ca…

NOU D’OCTUBRE, O EL VALENCIANISME ACCIDENTAT

Imatge
Quin valencianisme? el dels fallers, el del PP, el de l’extinta i agonitzant Unió Valenciana, el d’una minoria minoritària del PSOE, el del Bloc Nacionalista, l’immers en el projecte de Països Catalans...?  Entre tots, em sembla, l’hem errada. No hem arribat a un consens mínim en qüestió de país. No tenim un himne o una bandera que ens represente a tots i ens tirem en cara, els uns al altres, l’espanyolisme o el catalanisme. En tot cas, la culpa dels nostres mals, que en són uns quants, la tenen sempre els altres: els d’enfront o bé els forasters i membres d’alguna altra nació imperialista. En podem estar tranquils que ningú de nosaltres no té cap responsabilitat.  Sembla, al capdavall, que som una nació impotent, fragmentada i, en tot cas, inclosa en una altra.   Crec que les persones i els pobles som una combinació de molts factors. El social i l’ideològic en són dos. El nacional n’és un altre que per a mi té, o hauria de tenir, una particularitat: que engloba tota la gent que habi…

DESNORTATS: d’humanistes, informàtics i arxivers.

Imatge
No cap dubte que les coses han canviat i canvien acceleradament: l’economia, les professions, la cultura... nosaltres mateixos també, amb més o menys resistències.    El que resulta evident, tanmateix, és que l’humanisme i la filosofia es troben cada vegada més bandejats de les universitats i de la vida. Precisament quan més falta fan! Perquè si hem d’entendre o trobar sentit a la vida a través de les ciències econòmiques o del  capteniment dels directius bancaris, per exemple, ja em direu. Anem aviats!   No es tracta tant d’una recança (que també, ho reconec, la història em priva) com d’una necessitat imperiosa de trobar nous horitzons en un món i una persona desnortats. No es trobeu acàs, ara, enmig del desconcert? governs impotents i inhàbils, forats negres financers i morals, aturats i indignats a dojo... Sovint sembla que estem com esperant per on ens ha de caure la propera canyada.   Haurà de ser temps de nous camins i de noves aliances. Jo no sé certament com es mesclen o com e…

RAFAEL FAUS PENADÉS (Ròtova, 1948 - València, 2011)

Imatge
Les paraules no són mai prou. Però és el que tenim i, de vegades, l’única cosa que ens queda. Rafa, mestre educat entre els llatins i la cultura clàssica, estava radicalment lluny de l’elegia o de l’exabrupte. Era la discreció en persona. Com van dir al sermó del seu soterrar, li agradava estar, i participar; per aportar, mai per traure. I estava; i penetrava.   Rafa és solidesa i honradesa. Fermesa, integritat. Heroïcitat, generositat i paciència callades. Orgull íntim de si mateix i dels seus, certament motivat.   Rafa ha tingut un soterrar dels de sempre i en ell ha surat l’abundància i l’agraïment dels qui l’estimàvem; molts més del que pot semblar. En silenci, sense escarafalls, amb amor interior.   Gràcies, Rafa, per haver sabut estar sempre amb tothom, sense fer soroll, amb plena intensitat i deler, i amor pels teus. La teua cadira sempre restarà buida entre nosaltres. Saps, amb tot, que tens un digníssims hereus, que et faran cada dia més gran i més present.


Foto: Conxa Garcia

EL 15-M I ESQUERRA UNIDA

Imatge
En realitat, parlar del 15-M i d’EU és tant com parlar d’aquest moviment social i de les seues relacions amb l’esquerra parlamentària i extraparlamentària. És, aquest, un tema certament delicat. No cap dubte que alguns líders d’organitzacions minoritàries han trobat ací una audiència de la que manquen a casa pròpia; també és cert que alguns d’ells s’han deixat i es deixen la pell. Tanmateix, caldria no confondre's ni confondre. El 15-M és, i hauria de continuar sent, una plataforma plural no identificada ni monopolitzada per cap organització concreta. Ací es troba, per a mi, la seua clau i la seua aportació. El 15-M, en essència, té vocació de superar, precisament, els estrets canals de participació política que imposen els partits organitzats, en els quals la jerarquia i la disciplina plana per damunt de les bases i els quals, al capdavall, han hagut de plegar-se a les imposicions del poder financer i a una situació econòmica certament complicada.
Cal animar, doncs, els més actius…

MANUEL SANCHIS GUARNER I VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: UN RECORD BEN MERESCUT

Imatge
Sanchis Guarner i Estellés tenen totes les butlletes per esdevenir el que ja són en bona mida: una mena de pares de la pàtria. Ho són entre la minoria nacionalista; però el reeximent veritable seria un reconeixement general i generós, com va ser llur vida.
  La simbiosi entre pobles, persones i símbols és certament indefugible: necessitem referents, models, persones a les que admirar i imitar. A Sanchis Guarner no el vaig conéixer personalment, si bé el veia a la facultat, ben elegant, quan era catedràtic de francés (cert, de francés!). A Estellés sí el vaig conéixer perquè venia molt per Gandia amb motiu dels premis literaris, dels quals va ser jurat durant alguns anys. Fins i tot el vaig portar més d'una vegada, a ell i la seua dona, en el meu vell Renault 4, cap a la platja de Gandia.

  Li agradava molt contar històries d’aquelles d’hospitals i monges, i d’un piu que s’empinava. Era un xerraire impenitent, juganer, i estava encisat amb la simpatia de Pepa Frau, aleshores regid…

EMPRESARIS DE LA SAFOR

Imatge
No cal insistir molt en què la depressió afecta l’economia i els ànims d’aquells que fa molt pocs anys es menjaven el món. Tanmateix, a tots els àmbits, i també a l’empresarial, hi ha gent dinàmica i crítica que es planteja com eixir del clot i s’ajunta per veure possibles alternatives.
   La xarxa social ‘Networking Safor’, encetada per Javier Nogueroles, va organitzar fa uns dies un debat sobre el futur econòmic de la comarca amb l’interrogant de qué le haría falta a la Safor para ser más dinámica.
   Entre altres coses, el debat va començar amb una reivindicació del tren Gandia-Dénia i del famós eix mediterrani; també amb el reclam de tot un seguit d’infraestructures públiques com ara l’accés nord al port o la circumval·lació d’Oliva i Bellreguard. Tanmateix, com es va fer palès, quedava enlaire ‘la’ pregunta: no és això cosa de l’administració i dels polítics? què s’hi pot fer, en realitat, començant pels mateixos ‘emprenedors’ presents?
   Una de les primeres propostes, entre antiga…

LA PLAÇA MAJOR I LA POLÍTICA

Imatge
Fa uns dies, vaig tenir un col·loqui amable amb els companys del 15-M, els quals acostumem a nomenar aquesta plaça, a més dels Indignats, ‘antiga plaça de l’Ajuntament’. Potser això es faça per mimetisme amb València, o bé pel vell costum d’identificar una via per algun dels seus edificis o serveis emblemàtics (carrer del Forn, de l’Hospital, plaça de l’Església...)
Certament, la Plaça Major és la primera i més important de la població, però amb el temps hi ha altres places que han vingut complementant les seus funcions: sobretot les mercantils. Així, la plaça dels Colomets, del Rei en Jaume o del Segó, va ser durant un temps lloc per a la mercaderia de cereals i durant uns anys seu de la Fira. El primitiu Passeig va ser mercat de fruites o ‘Prado del sud’, el qual es va traslladar a l’actual plaça del Prado. Cada plaça té una funció, sovint lligada a instal·lacions que la creen o la reforcen.
La nostra Plaça Major, com totes, té una multiplicitat de cares que es podrien rastrejar al ll…

AJUNTAR POBLES?

Imatge
Com el Guadiana, de tant en tant apareix la idea d’ajuntar o suprimir entitats locals amb l’excusa que cal estalviar costos. Per darrere, tanmateix, amb més o menys dissimulo, planegen els plantejaments jacobins i centralistes (i la dictadura dels mercats). De l’altre costat, hi ha el sentiment identitari local, que pot ser titllat d’estret, però que és real com la vida mateixa.

        Certament, ja feia temps que no apareixia aquest tema com a punt de debat públic. Tanmateix, crida l’atenció que cap a 1868 la mateixa diputació de València (sí, la Diputació Provincial) programara la fusió de diversos pobles, la qual no va prosperar.
        D’altra banda, caldria recordar que des de les darreries del XIX,  i especialment arran del regeneracionisme i el reformisme municipal i regional, es contemplava en la legislació local la possibilitat de mancomunar serveis. Aquesta via, potser és la que convindria potenciar.
        Ací mateix van cinc cèntims sobre alguns d’aquests vells intents a …

LA FIRA QUE S’ACOSTA

Imatge
Enguany, la fira de Gandia fa 700 anys. El passat i l’evolució de la fira, per estrany que parega, és encara tot un misteri. Cert és que hi ha alguns records i testimonis: llibrets de fira, cartells antics, records d’infantesa... La fira, certament, és un espai d’il·lusions, sobretot de pares i xiquets, de joves marxosos, de gent elegant que acudeix al teatre i als espectacles més selectes... Però la fira i la seua evolució al llarg del temps, és encara una desconeguda. I no és perquè no hi resten alguns testimonis, que d’haver-los, els hi ha (sobretot comptes -els diners, sempre els diners-). En tot cas, l’excusa dels 700 anys ha servit per fer una primera incursió que, si bé limitada, almenys enceta un camí per recórrer. El Pep Gonga, de Pluja, el Frederic Aparisi, medievalista, i  jo mateix, hem fet una aportació que eixirà publicada amb motiu de l’exposició que es farà a la casa de la Marquesa i que s’inaugurarà el dia 15. En aqueix breu viatge, el que més m’ha cridat l’atenció é…

LA POLICIA EN ELS SEUS INICIS

Imatge
Els qui em coneixeu, sabeu que tinc una dèria especial per analitzar l’exercici de la violència (i per les accions i reaccions no violentes) al llarg de la història. Potser en part per això en vaig enfangar en tractar un fons arxivístic que, a priori, sona bastant estrany i allunyat. Ni més ni menys que la Subdelegació de policia de Dénia, instal·lada el 1824 arran de la creació de la Policia General del Regne. Vaja, el moment de la creació del que ara coneixem com a Policia Nacional, si bé en estat embrionari.
   Una part del treball que vaig fer en acabant els estudis d'arxivística a Bellaterra ha estat publicat a Lligall, revista catalana d'arxivística, al seu número 31, de 2011. Tanmateix, de moment, em sembla que no l’han fet accessible en la web dels arxivers catalans (http://www.arxivers.com/). Jo el tinc ‘penjat’ en http://www.valldevernissa.org/historiaillibres/, a la secció d'articles, gràcies a les habilitats del meu fill Ausiàs.

L’ADMINISTRACIÓ QUE SOBRA?: les dipus.

Imatge
Potser siga anar contracorrent, però considerar l’administració pública com un element ‘sobrer’ té un component neoliberal important. I perillós. Poques vegades es valora l’administració pública com un element ‘lubricant’, compensador de desequilibris i aportador de serveis essencials per a la vida d’una societat saludable. I en canvi, en bona mida, és així –o deuria-: o és que els serveis sanitaris, culturals, esportius, la mateixa xarxa de comunicacions o la promoció de la investigació no són elements essencials per a una societat viva i solidària?
   Ben és cert que cal estar a l’aguait perquè les maquinàries administratives no esdevinguen elefants inoperants, cars i pesats. Més al servei dels polítics del torn que atentes al seu sentit primigeni de servei. Sobretot, cal vigilar que s’hi apliquen els esforços als objectius realment importants. Però no podem qüestionar-nos l’existència de certes administracions amb l’alegria i inconsciència amb què està fent-se.
   És cert que hi ha i…

‘LEVANTE ESPAÑOL’

Imatge
Innocentment, en un altre temps alguns pensàvem que el nom de 'Levante' estava condemnat a desaparèixer. Per a què serveix, si les comunitats autònomes-països-nacions-regions estem tots perfectament identificats? Catalunya, Comunitat Valenciana, Múrcia, Andalusia... Doncs no. El nom de 'Levante’ roman viu; i ben viu. Certament, no deixa de tenir un certa lògica per a la gent de l’altiplà i, particularment, per als madrilenys. Efectivament, nosaltres i el territori que ocupem estem 'a llevant' d’ells. Però hi ha dues coses que encara em sorprenen i em corprenen. Una geogràfica i l'altra, més indefinible.
La geogràfica és que, en veritat, el territori espanyol més a llevant no som nosaltres sinó les illes Balears; o és que les Balears no són Espanya? En tot cas, serem el llevant espanyol més proper, més a mà per a alguns; però no el veritable llevant. Una altra qüestió és que nosaltres mateixos ens puguem considerar ‘llevant'. El nostre llevant és, indiscutib…

SETE SÓIS, SETE LUAS: L'ESTIU INTERCULTURAL

Imatge
UN FESTIVAL QUE MEREIX
   No sóc crític musical, ni molt menys, però Conxín i jo som espectadors entusiastes del festival que tots els estius es celebra a Tavernes, i també a altres 30 ciutats del sud europeu i Brasil, com ara Cadis, Roma, Haifa o Tànger. La proposta de Sete Sois busca la sempre difícil i inestable combinació entre folklore i ‘modernitat’, o l’assoliment de la tan cantada però igualment problemàtica ‘interculturalitat’.      Un festival d’aquests trets mereixeria un potenciament, si més no, de caire comarcal. Vaja, que si cal triar, en aquest temps de crisi, deuria ser un d’aquells productes ‘intocables’ de la nostra oferta estiuenca: per la seua tradició consolidada, pel seu caràcter popular i creatiu; fins i tot, per un exotisme que, no obstant, casa perfectament amb la nostra idiosincràsia i, alhora, amb allò que pot sorprendre i agradar el turistam.    A Tavernes és una proposta arrelada que, a més, ha sobreviscut governs municipals de signe divers. El festival va co…