JOSEP IBORRA



De repent i sobtadament, entrem en el terreny del record. Del record del mestre, d’una bona persona, d’un intel•lectual humà i humanista. Sempre tenia les portes obertes, et deixava llibres, t’oferia la seua amistat, lligada a l’amor pel país, per la llengua, per les persones.

De repent d’enteres, per un correu, que ja no és entre nosaltres, que l’haurem de veure, en tot cas, per darrera vegada.

Ja feia anys, la veritat, que no ens veiem, però els records rebroten i revius aquells moments d’adolescent quan el contemplaves a l’Institut Nou de Gandia, fràgil i eteri, com a professor de filosofia. Et revenen aquelles imatges nebuloses d’un home que col•laborava al “Tossal”, aquella publicació que, pel 1973, feia renàixer a Gandia els vents de la llibertat i del valencianisme.

A través d’ell vaig descobrir llibres, personatges i filosofies; i aquella defensa tan suau com ferma del dret a la diferència; de la ‘piga’ que marca la nostra personalitat. Gràcies, Josep, per la teua bondat, per obrir-me les portes de ta casa a la finca roja i a Navaixes. Gràcies, perquès ens ajudes a viure i tenir esperança.

Foto: http://www.escriptors.cat/autors/iborraj/pagina.php?id_sec=1607

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD