Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2011

TRES FILLETS QUE SEMBLEN CADASCUN D’UN PARE

Imatge
No m’ho pensava, però la veritat és que m’ho he buscat: navegue per aigues molt diverses (en la investigació diletant), potser per compensar el to monocolor de la vida diària. Sense gairebé adonar-me’n, he viatjat pel ducat d’Híxar des del temps de Jaume I, pels orígens de la policia a Espanya, en temps de l’absolutista Ferran VII, i encara m’he pegat un bany a la platja de Gandia, allà pel 1899. Potser no està mal del tot, si bé, és clar, tot això és mentida i veritat alhora.
Els articles, per als qui tingueu gana, interés o paciència, es troben en la web del Col·lectiu Vall de Vernissa. http://www.valldevernissa.org/historiaillibres/inici.htm

Són exactament els següents:

- ‘Centelles i Borja als arxius: breu notícia sobre les seues relacions amb la casa Ixer’. Cabdells, núm 8 (2011), pp. 127-150. Accesible també en http://www.raco.cat/index.php/Cabdells/article/view/225947

- ‘Fons policials en els inicis de l’Edat Contemporània: el cas de la subdelegació de Dénia (1824-1836)’. Lligall (…

ORIOLA I EL PAÍS VALENCIÀ

Imatge
Oriola és la 'gran ciutat' del sud valencià. Durant segles, reis, arquitectes, bisbes i 'tutti quanti' gravaren amb insistència i repetició les quatre barres de la corona d'Aragó en portes, trespols, escuts i allà on calia i convenia posar el segell de la corona i de la identitat valenciana. Era lògic en un territori de frontera que s'incorporava a l'antic Regne de València a les darreries del XIII.
Els oriolans i la resta de valencians, però, com pertoca, ens hem abandonat mutualment. Quin valencià del nord coneix o l'interessa conéixer Oriola, ciutat històrica i monumental on les hi haja? En contra del que podem pensar, els oriolans no s'identifiquen amb Múrcia, de la qual els arriba un riu sec i putrefacte. La seua identitat valenciana, tanmateix és un passat desdibuixat i descolorit recordat, això sí, en bocins trivalitzats pels nous rics del moment que, com sempre, busquen el llustre de la tradició.
Amb tot i això, Elx o Oriola mereixen la pen…

"Tenémoslos por más muelles"

Imatge
El País Valencià és un territori, a llevant, on altres juguen els partits, i els guanyen. Nosaltres, per no tenir, no tenim un terreny de joc ni un partit propi. Només us pose unes frases de Joan Dolç en el llibre citat en el 'post' anterior. S'ho val.
Per a Catalunya, el País Valencià és, literalment i no sols com a metàfora geogràfica, un penjoll...  El valencià es fa a mesura que es nega a si mateix. Per això uns malden per passar per castellans, i uns altres per esdevenir vers catalans. Canal 9 és la dolorosa imatge d'allò que se suposa que som. TV3 és la dolorosa imatge d'allò que mai no podrem ser... I nosaltres, en comptes d'assaltar la seu de Canal 9 i plantar la bandera al cim del pirulí, ens vam allunyar des d'un primer moment amb posat aristocràtic i vam mirar cap a la quimera climentina-pujoliana.
Que la nostra autoestima col·lectiva no es veu beneficiada pels blavers o espanyolistes, però tampoc pel miratge català, era quelcom que ja fa temps in…

VALENCIANS CANSATS I SENSE NORD

Imatge
Nosaltres exvalencians. Catalunya vista des de baix / Toni Mollà, Joan Dolç, Emili Piera, Francesc Bayarri, Rafa Arnal, Manuel S. Jardí. Barcelona: l'Esfera dels Llibres, 2005
El meu amic Miquel, el barber, de Llocnou i de la Vall del Vernissa, és molt més que això. La seua barberia transcendeix en categoria qualsevol tertúlia políticosocial en el millor dels casinos. I si no, ací teniu la mostra: el darrer llibre que m'ha deixat.
Certament, el títol és refrescant (o tot el contrari: la coberta ja en diu alguna cosa). És convidador a la pluralitat, el debat i la fugida dels estereotips i clitxés. Militants de l'apostasia, ens relaten la seua particular decepció d'una classe política en la que inclouen, en primera línia, l'inefable Eliseu Climent.
Certament coincideixc amb ells en eix desig de llibertat, de crítica forània a les capelles d'un o altre signe. Tanmateix, resta l'eterna pregunta. Som, al capdavall, un país perdut en què la única fe possible és l…

JOSÉ TORRES i ELS NOUS INVESTIGADORS

Imatge
José Torres presenta dimecres 13 el seu primer llibre, centrat en la història de la Setmana Santa de Gandia. El subtítol diu molt del que és l’obra: la setmana santa “i la ciutat”. Realment, s’hi tracta d’una incursió en la vida ciutadana, bastant més enllà del que seria una pura relació de confraries, devocions o obres d’art. S’hi penetra, i ben a fons, en el teixit de la ciutat en la que, això sí, hi ha devocions, solidaritats, grups, amistats, gremis i grups professionals...    Torres té el mèrit de la constància, del treball, de la il·lusió, de la fe... i certament ha tingut sort de comptar amb l’ajut i el mestratge del pare Enric Ferrer, sens dubte una de les persones més cultes, sensibles i ajudadores amb que compta la ciutat de Gandia.    Tot plegat, José constitueix un bon exemple del que és una nova generació d’investigadors que no ho ha tingut gens fàcil, que ha invertit en la seua formació i que ha surat tot superant els elements. Un investigador no es fa en dos dies (ni, de …

"LA TRANSICIÓ" AL CASAL JAUME I

Imatge
Certament és increïble com el Casal Jaume I tira endavant sense gairebé gastar-se un cèntim. Afortunadament, la bona voluntat de la gent que hi participa fa possible mantindre el foc encés. Ningú no podrà dir que al Casal es balafien els diners. En canvi, idees no en falten. Posar en contacte Gandia i Oliva i superar l'antiga relació d'amor-odi va ser un plantejament lluminós. Parlar de la transició democràtica i presentar un volum fet per gent al voltant de la trentena, també és un encert.    Realment em van agradar molt les intervencions dels qui estaven a la taula, sobretot les de Facund Puig i Ferran Argilés. Tots dos van saber entaular un diàleg d'alçada entre els qui es troben a la trinxera política i alguns dels que treballen a la universitat. Facund va saber plantejar els neguits dels qui treballen i esperen veure els fruits des d'una 'altra' manera de fer política. El Ferran va tenir la humilitat pròpia dels qui realment saben que no en sabem mai p…