Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2011

LA POLICIA EN ELS SEUS INICIS

Imatge
Els qui em coneixeu, sabeu que tinc una dèria especial per analitzar l’exercici de la violència (i per les accions i reaccions no violentes) al llarg de la història. Potser en part per això en vaig enfangar en tractar un fons arxivístic que, a priori, sona bastant estrany i allunyat. Ni més ni menys que la Subdelegació de policia de Dénia, instal·lada el 1824 arran de la creació de la Policia General del Regne. Vaja, el moment de la creació del que ara coneixem com a Policia Nacional, si bé en estat embrionari.
   Una part del treball que vaig fer en acabant els estudis d'arxivística a Bellaterra ha estat publicat a Lligall, revista catalana d'arxivística, al seu número 31, de 2011. Tanmateix, de moment, em sembla que no l’han fet accessible en la web dels arxivers catalans (http://www.arxivers.com/). Jo el tinc ‘penjat’ en http://www.valldevernissa.org/historiaillibres/, a la secció d'articles, gràcies a les habilitats del meu fill Ausiàs.

L’ADMINISTRACIÓ QUE SOBRA?: les dipus.

Imatge
Potser siga anar contracorrent, però considerar l’administració pública com un element ‘sobrer’ té un component neoliberal important. I perillós. Poques vegades es valora l’administració pública com un element ‘lubricant’, compensador de desequilibris i aportador de serveis essencials per a la vida d’una societat saludable. I en canvi, en bona mida, és així –o deuria-: o és que els serveis sanitaris, culturals, esportius, la mateixa xarxa de comunicacions o la promoció de la investigació no són elements essencials per a una societat viva i solidària?
   Ben és cert que cal estar a l’aguait perquè les maquinàries administratives no esdevinguen elefants inoperants, cars i pesats. Més al servei dels polítics del torn que atentes al seu sentit primigeni de servei. Sobretot, cal vigilar que s’hi apliquen els esforços als objectius realment importants. Però no podem qüestionar-nos l’existència de certes administracions amb l’alegria i inconsciència amb què està fent-se.
   És cert que hi ha i…

‘LEVANTE ESPAÑOL’

Imatge
Innocentment, en un altre temps alguns pensàvem que el nom de 'Levante' estava condemnat a desaparèixer. Per a què serveix, si les comunitats autònomes-països-nacions-regions estem tots perfectament identificats? Catalunya, Comunitat Valenciana, Múrcia, Andalusia... Doncs no. El nom de 'Levante’ roman viu; i ben viu. Certament, no deixa de tenir un certa lògica per a la gent de l’altiplà i, particularment, per als madrilenys. Efectivament, nosaltres i el territori que ocupem estem 'a llevant' d’ells. Però hi ha dues coses que encara em sorprenen i em corprenen. Una geogràfica i l'altra, més indefinible.
La geogràfica és que, en veritat, el territori espanyol més a llevant no som nosaltres sinó les illes Balears; o és que les Balears no són Espanya? En tot cas, serem el llevant espanyol més proper, més a mà per a alguns; però no el veritable llevant. Una altra qüestió és que nosaltres mateixos ens puguem considerar ‘llevant'. El nostre llevant és, indiscutib…

SETE SÓIS, SETE LUAS: L'ESTIU INTERCULTURAL

Imatge
UN FESTIVAL QUE MEREIX
   No sóc crític musical, ni molt menys, però Conxín i jo som espectadors entusiastes del festival que tots els estius es celebra a Tavernes, i també a altres 30 ciutats del sud europeu i Brasil, com ara Cadis, Roma, Haifa o Tànger. La proposta de Sete Sois busca la sempre difícil i inestable combinació entre folklore i ‘modernitat’, o l’assoliment de la tan cantada però igualment problemàtica ‘interculturalitat’.      Un festival d’aquests trets mereixeria un potenciament, si més no, de caire comarcal. Vaja, que si cal triar, en aquest temps de crisi, deuria ser un d’aquells productes ‘intocables’ de la nostra oferta estiuenca: per la seua tradició consolidada, pel seu caràcter popular i creatiu; fins i tot, per un exotisme que, no obstant, casa perfectament amb la nostra idiosincràsia i, alhora, amb allò que pot sorprendre i agradar el turistam.    A Tavernes és una proposta arrelada que, a més, ha sobreviscut governs municipals de signe divers. El festival va co…

IGNASI MORA, LA POLÍTICA I LES PERSONES

Imatge
L'article publicat per Ignasi Mora a l'edició comarcal de Las Provincias, ‘SIN FRENTISMOS’, és un escrit certament ben raonat. Qui no vol fugir de les ‘misèries’ de la política, tot i que, de vegades, en siga esclau? Qui s’ha de negar a reconéixer la simpatia o la bonhomia de les persones, ‘malgrat’ que siguen polítics? Crec que una majoria, en la que m’incloc, estem d’acord en que cal una recerca d’objectivitat que supere els partidismes i el ‘frentisme’ a què al·ludeix Mora. No hauríem d'enfrontar-nos a les coses des de posicions temeràries i força vegades des de ‘pre-judicis’ que distorsionen la realitat per tal de fer quedar mal el contrari. 
   Tanmateix, no em negarà l’Ignasi que ell, amb l’article, també està fent política: política lingüística, en aquest cas castellana, i política de ‘pastisser’: cal adaptar-se al poder, estiga qui n'estiga.
L’article d’Ignasi en http://www.lasprovincias.es/v/20110702/safor/frentismos-20110702.html

ESGLÉSIA I TRANSICIÓ POLÍTICA

Imatge
Potser avui vivim una involució eclesiàstica –i no eclesiàstica- i per això mateix ens resulta difícil recordar i entendre l’aggiornamento o obertura que va experimentar l’església, en el seu conjunt, sobretot amb el concili Vaticà II i els darrers anys del franquisme. De fet, sense ser superlatius,  hom pot afirmar que molts sectors de l’església i bona part de la jerarquia –sobretot a l’època de Vicente Enrique Tarancón- contribuïren decisivament a la deslegitimació del règim de Franco.    En el mateix seminari metropolità de Montcada hom va viure un cert florir i una primavera d’ecumenisme, obertura de mires i rigor intel·lectual que va ser important (als darrers seixanta i primers setanta). Molts dels antics alumnes, secularitzats més prompte o més tard, o no, han estat personatges notables en el món cultural, polític o eclesiàstic de les darreres dècades.    Una bona mostra i una síntesi de tot això ha estat el naixement i la llarga vida posterior –certament miraculosa- de la r…

ELS FETS DE 1911 I ELS ARXIUS

Imatge
En la nit del 18 de setembre de 1911, un grup de gent va eixir del casino republicà de Carcaixent. Al crit d’Avall la guerra!, s’adreçaren a l’estació de trens i avortaren el viatge d’un grup de soldats que serien allotjats a la població. Quedava convocada una vaga general per a l’endemà -amb el suport de socialistes, anarquistes i republicans-, la qual es va produir en un ambient festiu. Tanmateix, un grup es va dedicar a alçar les vies del tren, els pals de telègraf i assaltar l’estació de via ampla i la de Gandia. Després de saquejar l’administració de consums i el sindicat de llauradors passaren a l’Ajuntament, on superaren la guàrdia, buidaren la caixa i es dedicaren a cremar i destrossar els mobles i la documentació municipal. A punt van estar de tirar pel balcó el jutge municipal. Per la vesprada, una companyia de l’exèrcit i la guàrdia civil de Tavernes aturaven els esdeveniments.
Certament, els fets de 1911 al País Valencià foren molt dramàtics i importants, si bé a penes se …