L’ADMINISTRACIÓ QUE SOBRA?: les dipus.

Potser siga anar contracorrent, però considerar l’administració pública com un element ‘sobrer’ té un component neoliberal important. I perillós. Poques vegades es valora l’administració pública com un element ‘lubricant’, compensador de desequilibris i aportador de serveis essencials per a la vida d’una societat saludable. I en canvi, en bona mida, és així –o deuria-: o és que els serveis sanitaris, culturals, esportius, la mateixa xarxa de comunicacions o la promoció de la investigació no són elements essencials per a una societat viva i solidària?

   Ben és cert que cal estar a l’aguait perquè les maquinàries administratives no esdevinguen elefants inoperants, cars i pesats. Més al servei dels polítics del torn que atentes al seu sentit primigeni de servei. Sobretot, cal vigilar que s’hi apliquen els esforços als objectius realment importants. Però no podem qüestionar-nos l’existència de certes administracions amb l’alegria i inconsciència amb què està fent-se.

   És cert que hi ha institucions, com ara les diputacions provincials, que entren clarament en conflicte amb els governs autònoms. Ací sí hi ha tema per al debat. Efectivament, podem replantejar-nos l’existència de les diputacions provincials, cosa que és gairebé tant com replantejar-nos l’existència de les províncies, cosa per a la qual no està clar que hi haja consens polític –necessari per a una hipotètica reforma constitucional-. En tot cas, no deixa de ser positiu el debat perquè tot seguit ve el tema de la comarcalització; o sobre com dividim el nostre País Valencià: en quatre o cinc grans territoris supracomarcals? Aqueixa sembla ser la proposta més racional per part d’alguns tècnics i geògrafs. Tot amb tot, és evident que el territori i la població s’ha d’organitzar i compartimentar d’una manera o una altra.

   Us deixe ací quatre línies sobre la història de les diputacions. Una història certament col·lapsada en la que han tingut lloc desaparicions, èpoques d’esplendor i misèries caciquils. Potser estem en una crisi final?

   Les diputacions provincials foren fruit de la revolució liberal, de la constitució de Cadis de 1812 i la instrucció per al govern econòmico-polític de les províncies de juny de 1813. En aquell moment, estava clar que l’administració de l’Antic Règim estava obsoleta i calia canviar l’esquema territorial d’acord amb els pressupòsits de la il·lustració i el liberalisme. El gandià León de Arroyal va ser un dels qui millor va enunciar eixa necessitat de reforma. En la seua doble cara, les ‘dipus’ foren en moltes ocasions una maquinària administrativa de l’estat en cada circumscripció nova, la província. De fet, durant un temps, foren presidides pels mateixos governadors civils. Però, finalment, sobretot arran de la llei municipal de 1870, acabaren sent un organisme local: part del poder local. La seua raó d’ésser aniria derivant cap a la proposta més actual (coartada?) d’ajuntament d’ajuntaments.

Foto: Palau Provincial d'Alacant, edifici projectat el 1928 com a seu de la Diputació per l'arquitecte Juan Vidal Ramos.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD