Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2011

PER NO FRENAR... !

Imatge
A propòsit del llibre Noves glòries a Espanya: anticatalanisme i identitat valenciana / Vicent Flor. Catarroja: Afers, 2011.
  Francament va ser agradable. Un debat, al Casal Jaume I, amb públic i amb animació; amb ganes de reflexionar i intercanviar experiències i savieses. Amb capteniments oberts per fer autocrítica, si cal; però també amb esperança en el futur, en un esdevenidor més digne per als valencians.

 Aqueixa, si més no, va ser la meua percepció, és clar que subjectiva, de la presentació que l’altre dia es va fer del títol que encapçala aquest text.  L’autor no em va decebre, francament. Amb el ‘morbo’ afegit d’haver estat blaver en la seua joventut, Vicent va ser en tot moment sincer, clar, seriós en els seus anàlisis i plantejaments. Ens va ajudar a tots a entendre, valorar i sospesar amb més justesa el nostre regionalisme banal i populista que, al capdavall, no és cap excepció escandalosa i única, com podríem haver pensat. Però sí és un plantejament identitari senzill, d…

PENSAR LA COMARCA

Imatge
A les vistes què la subjectivitat del post anterior podia ser 'prescindible' us pose un tema més actual: l'aparició de laLa revista de la Safor, Núm. 3 (2011), dirigida per Enric Ferrer Solivares i editada pel CEIC Alfons el Vell.


Ací sí hi ha matèria: no precisament per al relax, sinó més aviat per al pensament i l'acció. No per a l'actuació sense reflexió (que sembla que és el que s'ha fet, de forma predominant, durant una dècada llarga). La Safor, de fet, és un laboratori excel·lent perquè tenim sentiments d’estima, gent i ments proactives. Un bona colla de caps pensants, d'aquells que en podríem dir 'privilegiats', s’han aplegat en aquest número d’una revista que busca rascar en el passat per aconseguir noves i amples perspectives per al futur (més o menys, 'sic').   És evident que estem en una cruïlla que pot esdevenir un carreró sense eixida o bé, pel contrari, una oportunitat per dissenyar un futur -de la nostra realitat urbana i comarc…

RACONS

Imatge
Potser aquest no serà un 'post' massa llegit. No vaig a parlar d'actualitat; ni de temes morbosos o polèmics. Tan sols de racons: racons suggestius, transparents, plàcids, bells, solitaris, tebis. Els hi ha a molts indrets de la ciutat, de la meua ciutat, i de la teua.
  Un dels que més estima em mou és el passeig de les Palmeres. Hi és a Benirredrà, tot just darrere de la casa d’Espiritualitat de les Esclaves (Esclavas del Sagrado Corazón de Jesús y de la Beata Rafaela María). Em va saber molt greu que les monges vengueren el seu hort, tan ample i  exuberant, per fer-hi xalets. Encara tinc records de menut, quan hi anava en els festivals i les grans ocasions dels cursos de la meua germana. Em ve al cap una pinada allargassada, sense fi, on sobrava lloc per als jocs i els esports. Amb tot (no n’hi ha mal que per bé no vinga) va nàixer el petit passeig de les Palmeres, que duu des de la intimitat de Benirredrà fins el gran parc del País Valencià, a la vora ponentina de Gan…

QUEDAREM COM CAMOT: CRIMS A DOJO!

Imatge
ARCOS, Manel. Acabaren com Camot. Bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833).
[Gandia], Edicions Tívoli, 2011. 149 pàgs.   Certament, encara avui, l’espai global de les Comarques Centrals no sol esdevenir marc d'anàlisis i narracions, raó per la qual caldria felicitar autor i editor d’aquesta obra. Arcos, ‘persecutor’ i recreador de bandolers, d’altra banda, ha aconseguit aplegar un bon nombre de notícies, collides en un munt d’arxius, les quals ha amerat en un relat bastant llegidor.   El llibre comença amb un feliç pròleg de Toni cucarella, qui dedica una paraules vives i àgils a la relació entre mite i història, la qual afecta de ple la imatge i percepció que tenim dels bandolers. Bàsicament, Arcos ens situa en la intensa activitat delictiva que va tenir lloc durant les tres etapes del regnat de Ferran VII: sexenni absolutista, trienni liberal i dècada ominosa.   Les virulentes malifetes dels  bandolers, particularment les del xativí Doménec Giner, Ca…

NOU D’OCTUBRE, O EL VALENCIANISME ACCIDENTAT

Imatge
Quin valencianisme? el dels fallers, el del PP, el de l’extinta i agonitzant Unió Valenciana, el d’una minoria minoritària del PSOE, el del Bloc Nacionalista, l’immers en el projecte de Països Catalans...?  Entre tots, em sembla, l’hem errada. No hem arribat a un consens mínim en qüestió de país. No tenim un himne o una bandera que ens represente a tots i ens tirem en cara, els uns al altres, l’espanyolisme o el catalanisme. En tot cas, la culpa dels nostres mals, que en són uns quants, la tenen sempre els altres: els d’enfront o bé els forasters i membres d’alguna altra nació imperialista. En podem estar tranquils que ningú de nosaltres no té cap responsabilitat.  Sembla, al capdavall, que som una nació impotent, fragmentada i, en tot cas, inclosa en una altra.   Crec que les persones i els pobles som una combinació de molts factors. El social i l’ideològic en són dos. El nacional n’és un altre que per a mi té, o hauria de tenir, una particularitat: que engloba tota la gent que habi…

DESNORTATS: d’humanistes, informàtics i arxivers.

Imatge
No cap dubte que les coses han canviat i canvien acceleradament: l’economia, les professions, la cultura... nosaltres mateixos també, amb més o menys resistències.    El que resulta evident, tanmateix, és que l’humanisme i la filosofia es troben cada vegada més bandejats de les universitats i de la vida. Precisament quan més falta fan! Perquè si hem d’entendre o trobar sentit a la vida a través de les ciències econòmiques o del  capteniment dels directius bancaris, per exemple, ja em direu. Anem aviats!   No es tracta tant d’una recança (que també, ho reconec, la història em priva) com d’una necessitat imperiosa de trobar nous horitzons en un món i una persona desnortats. No es trobeu acàs, ara, enmig del desconcert? governs impotents i inhàbils, forats negres financers i morals, aturats i indignats a dojo... Sovint sembla que estem com esperant per on ens ha de caure la propera canyada.   Haurà de ser temps de nous camins i de noves aliances. Jo no sé certament com es mesclen o com e…

RAFAEL FAUS PENADÉS (Ròtova, 1948 - València, 2011)

Imatge
Les paraules no són mai prou. Però és el que tenim i, de vegades, l’única cosa que ens queda. Rafa, mestre educat entre els llatins i la cultura clàssica, estava radicalment lluny de l’elegia o de l’exabrupte. Era la discreció en persona. Com van dir al sermó del seu soterrar, li agradava estar, i participar; per aportar, mai per traure. I estava; i penetrava.   Rafa és solidesa i honradesa. Fermesa, integritat. Heroïcitat, generositat i paciència callades. Orgull íntim de si mateix i dels seus, certament motivat.   Rafa ha tingut un soterrar dels de sempre i en ell ha surat l’abundància i l’agraïment dels qui l’estimàvem; molts més del que pot semblar. En silenci, sense escarafalls, amb amor interior.   Gràcies, Rafa, per haver sabut estar sempre amb tothom, sense fer soroll, amb plena intensitat i deler, i amor pels teus. La teua cadira sempre restarà buida entre nosaltres. Saps, amb tot, que tens un digníssims hereus, que et faran cada dia més gran i més present.


Foto: Conxa Garcia