REIVINDICACIÓ DE LA CULTURA (EN TEMPS DE CRISI)

Cultura és creació, invenció, agosarament, goig. Compartir, mamprendre, mostrar, fer crítica constructiva. Anàlisi, esmicolament, minuciositat i rigor. Poesia i fàbula. No ens cal, tot això, en temps de crisi? En un temps en què el nostre model de societat i de vida se’ns cau a terra, el pitjor que podríem fer és rendir-nos, restar perplexos, inactius i a l’atzar d’uns vents econòmics i financers desfermats sense control i sense mida. Haurem d’esperar que la solució ens vinga de fora? 

Sense eixir del clos, com aquell qui diu, en uns pocs dies he tingut el plaer de viatjar per molts temps i espais. He revisitat els moviments socials al llarg de la història, he vist l’evolució de la fauna, a la comarca, als darrers decennis, de la ma de Jesús Vilaplana; he contemplat el lliurament d’uns premis digníssims en el nostra panorama literari, concedits a uns autors que de segur acabaran sent emblemàtics: el xativí Xavier Aliaga i Laia Noguera, catalana de Calella. Encara encara, he pogut acabar, amb molta més gent, amb un passeig plaent per la muntanya de Santa Anna i la seua ermita, retratada en un nou llibre. Al bell mig, m’he trobat amb una nova i ampla síntesi de la geografia i la història comarcal, promoguda per la Mancomunitat de Municipis. Ha estat, tot plegat, un privilegi, sense que m’haja gastat a penes diners i sense que l’administració s’haja vist en absolut llastrada per dispendis destrellatats. Potser calga recordar que no són aquesta mena de despeses, del tot mesurades, les que han conduït a la crisi actual del deute públic i privat. Ben al contrari, poden ser-ne part de la solució.

És possible que una porció dels esforços creatius hagen de conduir-se cap a la nostra estructura socioeconòmica. De fet, no estaria malament plantejar un diàleg més intens entre turisme i cultura o entre els estudis socials i la planificació econòmica; o entre la cultura i la solidaritat social. Una governança de les ciutats i els  pobles hauria de tenir en compte totes aquestes pulsions, coordinar-les i projectar-les cap al futur.

El pensament i la filosofia són definitoris d’una societat civilitzada com ens creiem que era la nostra. No podem menysprear-los i pensar que el que no dona pessetes per a demà cal deixar-ho estar. Això ens portaria a una societat primitiva, sense ànima; i a recular en la història. No hauríem d’entrar en la desqualificació fàcil i barroera dels qui disenteixen sinó entrar a discutir arguments i planificar així l'eixida als nostres problemes que són econòmics, certament, però van lligats precisament a la crisi d’uns valors especulatius, d’una ètica i de la mateixa identitat d’una societat. La cultura, junt a un esforç solidari, és la vacuna contra la depressió econòmica i el desconhort que vivim.

Comentaris

Andrea Robles ha dit…
Efectivament, els diners dedicats a la cultura, educació i investigació són els diners que millor rendibilitzen la inversió. No en calen masa per mantenir una xàrcia cultural efectiva. El que passa és que la cultura es perverteix quan els gestors confonen l'acte cultural amb el fast i l'espectacle, sense distingir molt bé on comença l'acte cultural i la propaganda, l'autopromoció, el negoci (el dels seus), el contractes (d'entre els seus), la consigna per als panxacontents, carnassa per al calador de vots. Sort que us tenim a vosaltres, que feu la cultura propera, que ens parle de tu a tu. Aquesta serà la que quedarà, l'altra se la portarà el vent (i la exdona de l'Ecclestone).
Bones i sentides paraules. Sembla mentida que la medicina del 'panem et cicenses', tan vella, siga tan efectiva. No obstant, tot i que sense innocències, hem de perseverar en la fe en les persones. No n'hi ha d'altra.
Josep Antoni Alberola ha dit…
Però a més del que dius, que és tot ben cert, és que realment sí dóna diners per al demà. Els que pensen que la cultura serveix per esmerçar els moments d'oci, doncs, tenen raó; però els que pensen que "només" serveix per aquest objectiu, s'enganyen de dalt a baix. I si pensem en una ciutat on el turisme juga un paper ben principal en l'economia més encara. Segons un article publicat darrerament, la programació cultural més innovadora i arriscada en llocs turístics és aquella que aporta més satisfacció i aprenentatge als turistes, valorant-ho més que els productes culturals tradicionals de consum. Els turistes a l'estiu estan més predisposat al risc, a aprendre, si acompleixen l'objectiu senten satisfacció de l'estança en un lloc i són proclius a repetir i al dispendi.
Els regidors de cultura dels nostres pobles, alguns d'ells llicenciats en economia, podien fullejar un poquetet algun volum de la revista "Journal of Cultural Economics" que publica articles sobre aquests temes des dels anys 70, no cal inventar la sopa d'alls, ja està inventada.
Crec que l'essencial és que sense cultura ens empobrim com a societat i com a persones. Sobretot en el sentit espiritual que és el que ara es menysprea, al temps que l'església calla i atorga en aquests temes... L'economicisme extrem ens ha portat a l'atzucac en què ens trobem.
Josep Antoni Alberola ha dit…
també tens raó

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD