Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2012

ELS SOCIALISTES VALENCIANS ESPAVILEN i COMPROMÍS FA ‘MUTIS’

Imatge
Sembla que Ximo Puig té interés en definir una postura dels socialistes valencians davant del debat federalista i davant el projecte independentista de Catalunya. I no em sembla malament la cosa: ben necessari i saludable és que es plantege, precisament en una força (el PSPV) que ha estat i és molt ambigua i no massa creïble en aquestes qüestions. Curiosament, aquest activisme, reflectit en la crònica d’Adolf Beltran per a ‘El País’, contrasta amb el silenci de Compromís, la força política on s’allotja el nacionalisme valencià majoritari.    Els comentaris que l’altre dia em va fer un militant destacat d’aquesta coalició van ser ben significatius: a dins de Compromís, ja ho diu la paraula, conviuen sensibilitats federalistes, nacionalismes de diversa graduació i independentistes, supose que de països catalans. En tot cas, però, resultaria incòmode i poc real, també, qualsevol identificació amb Convergència (CiU) o amb ERC, una força amb la que ha tingut una relació dolenta per l’in…

DE COSES BEN FETES I DEL ‘NODO’ A GANDIA

Imatge
Francament és un plaer tenir al costat no solament persones joves i plenes de vida, sinó companys que pensen, treballen i van fent amb una humilitat i dignitat majúscules. No és l’únic cas, ni molt menys, però sí és el cas concret del meu col·lega Bernat Martí, que avui ens ha obsequiat amb una de les coses que fa, com sempre, amb eficiència i amb amor, en aquest cas junt a l’amic David Seguí.
   No és més que un butlletinet professional que pot fer córrer o desinteressar a molts. Però és que les coses fetes amb estima i (justament això) professionalitat, són de remarcar i d'agrair, precisament per la manca quotidiana d’aqueixes virtuts.
  Ho dic ara, sobretot, per l’entrevista que Bernat fa a l’arxiver de Terrassa, Joan  Soler Jiménez: una col·lecció de preguntes intel·ligents i respostes més que completes i suggeridores sobre el que són i haurien de ser els arxius històrics.
  De la primera part del butlletí, un sermó nadalenc, potser més val passar. I l’entrevista, certament, pot …

PAISATGES PROPERS

Imatge
Com un petit i humil obsequi prenadalenc us oferisc algunes fotos del meu fill Ausiàs.
  Realment és inefable i  indescriptible l’aparició, de sobte, d’un nou paisatge quan arribes dalt d’un turó. És inenarrable l’experiència de veure muntanyes i més muntanyes que, de primeres, no coneixes, però que a poc van fent-se amigables i reconegudes... la Falconera, el Tossal Gros, la Segària... el Montgó i el mar, des d’on arriba la llum i l’escalfor matinal. Ben cert, i per fortuna: no hi ha paraules. Per això cal anar-hi, pujar, descobrir i contemplar.

  No sóc muntanyer d’escalar i pujar. Més aviat de passeig pausat, de contemplació, ni que siga de rapa-fuig. En un barreig de fugida i retrobament, de plaer solitari i compartit, de cerca de la gratuïtat i la bellesa i, potser, de tantes altres coses!

Les dues primeres fotos són de la Font de Ferri, a Montixelvo. A la  darrera es veu la Barcella, Xeraco i el mar, trescant pel massís del Mondúber.

IRRESPONSABILITAT DEL PODER... I MÉS

Imatge
Tots (o una majoria majoritària) estem desenquets, empaitats, malcarats o frustrats perquè  hem perdut la feina, ens han rebaixat el sou, no tenim els serveis que teníem, no arribem a final de més i tantes altres coses. Però sobretot, crec, molts compartim una sensació d’impotència i de cabreig in crescendo perquè no hi ha la justícia i el trellat més elementals. I... tanmateix, no sembla el cabreig permanent la millor posició. Sobretot perquè al final la paga qui no deu: el nostre company o companya, els nostres xiquets, el veí o l’usuari d’un servei que no té perquè saber que t’han gastat una mala passada...
   El més preocupant, em sembla, és la irresponsabilitat dels qui no tenen consideració a l’hora de tensar la corda escarransida de les relacions socials: he de ser espanyol o catalanista: no hi una altra opció. He de ser corrupte o bleda; opressor o miserable. He d’obrir el cap a algú o deixar que me l’òbriguen, altruistament... ! Com podem estar retrocedint de manera tan bès…

UN POEMA D'ESTELLÉS

Imatge
No sóc lector ni col·leccionista assidu de poesia. Però Estellés és un poeta ben especial i ben nostre. Paga la pena sempre llegir-lo, sentir el seu broll de vida, adolorida i hedonista, amb les amargors i esclats que solem portar a dins. Aquest és el primer poema del seu Inventari Clement inèdit. El vaig llegir, ja, al seu expedient de secretaria. I em va tocar. Em va tocar.




ELS DIES

Ara et diria el pare:
no saps quant he patit.
No et fies de ningú
fill!

Tinc un gran cansament;
tot açò és avorrit.
I al capdavall... No sé, 
fill.

Allò que vull és que
tu sigues ben feliç,
que et cries bé, i alegre,
fill!

Davant teu em sé un pobre
home. Et demane: tin
llàstima del teu pare,
fill!

Mai sabràs com d'amarg 
torne a casa, de nit,
perquè t'escric açò,
fill.

Els patiments, les lluites,
la fúria sense fi,
l'empenta inesperada,
fill

Totes aquelles coses
d'un món amarg i trist
que voldria evitar-te,
fill.

Un món d'ungles, de tigres,
de cor ocult i prim,
que espera entre les canyes,
fill.

Pense el món, pe…

CATALUNYA PLURAL

Imatge
Sembla que aquestes eleccions ‘històriques’ han encetat ‘una altra història’. No la que tenia prevista Artur Mas, d’esdevenir pare de la pàtria, sinó una altra diferent. La història de la pluralitat i de la intel·ligència popular. 
És clar que convergents i unionistes són la força dominant però, afortunadament, no han aconseguit la majoria absoluta sota el paraigües nacionalitari sinó que hem vist com el missatge sobiranista era entés i aprofundit (ERC, CUP, IC, SI) però no en el sentit dretà i repressor que s’havia vingut practicat en els dos darrers anys. 
Des de Madrid, molts han fet la seua lectura unívoca i alleujadora: Mas ha fracassat. Però no veuen o no volen veure que la majoria sobiranista està ahí, si bé amb uns colors més esquerrans. Cal no oblidar que Macià o Companys foren presidents de Catalunya durant la II República i el partit dominant no era un altre que Esquerra Republicana. 
El catalanisme té una tradició catòlica i unes arrels carlines, simbolitzades pel bisbe Torra…

ARXIUS I POESIA: A PRÒPÒSIT DE L’INVENTARI CLEMENT D’ ESTELLÉS

Imatge
És o deuria ser evident que els arxius són polièdrics. Serven tantes menes d’informació com la pròpia activitat humana és de multicolor. Tanmateix, haurem de reconéixer que no és habitual una lectura poètica dels arxius. 
El cas que ens ocupa, la publicació de l’Inventari Clement de Gandia, de Vicent Andrés Estellés, dona peu a alguna reflexió. 
La primera és que els arxius, per molt antics que siguen, són sempre un calaix de sorpreses. Però potser no tant pel que són en si. Els arxivers intentem entendre’ls en la seua globalitat, organitzar-los com un conjunt fins baixar als detalls descriptius –si es pot-. 
Els investigadors, en canvi, inclosos els poetes i lletraferits, veuen els arxius, i cada document, amb mirades ben diferents i particulars. Cadascú, depenent d’on ve (i on vol anar), busca o espera trobar alguna cosa especial: una xifra, un nom, una revolta, una carta d’amor, una nissaga... o un poema inèdit! Poc importa el context de producció, la procedència, els criteris de clas…

GEOGRAFIA I POLÍTICA: CCV

Imatge
Abans érem, o començàvem a ser, Comarques Centrals Valencianes. Ara, en tot cas, som comarques en procés de dissolució: molt ben ubicades, això sí, al sud de la província de València i nord de la d’Alacant. Si més no, podem sentir-nos cofois perquè tenim una forta i reconeguda personalitat climatològica. Sempre ho he dit: els valencians, meteorològicament parlant, no som espanyols.
  La bona qüestió és que els homens i les dones del temps, als noticiaris, com els núvols davant les muntanyes, topen, dia sí i dia també, amb una zona especialment plujosa, a llevant, que no saben com nomenar. A la fi, després d'un breu estossec, acaben identificant-la amb el brillant circumloqui de norte de la provincia de Alicante y sur de la de Valencia. Posats a dir o situar, perquè no parlar de serralades bètiques (a vora mar), territori diànic, Diània, zones properes al cap de sant Antoni o, fins i tot, de comarques centrals valencianes! Cert és que no he fet un seguiment exhaustiu i, ara, TV3 e…

CAL MÉS FORÇA I UNITAT

Imatge
Potser, en general, la vaga no ha anat mal del tot. A casa, però, a Gandia, la mobilització  del 14 M ha estat minsa i dividida. Comerços oberts, gent comprant (tampoc no massa), obrers a les obres que resten vives... potser ens hem mogut ‘els de sempre’ i alguns més. Sembla que ha parat al voltant del 50% del funcionariat; però no he pogut percebre un clam general. 

Pot haver-hi moltes interpretacions, però la que jo faig és que hi ha massa gent que dona la batalla per perduda. I si és així, és que realment la podem perdre. Possiblement, com deia, seran els de dalt els qui finalment provoquen la revolució a base de desficacis, d’injustícies i d’autodestrucció. Sembla, però, que una bona part de la població està d’acord amb les reculades; o no està disposada a fer res per evitar-les. Anem bé! Potser encara tenim massa bons polítics per al que ens mereixem? De moment, me’n vaig a veure la TV i integrar-me en la realitat virtual i propagandística: una teràpia-metzina.

Foto: Una de les man…

CATALUNYA I EL PAÍS VALENCIÀ, ARA

Imatge
Una vegada més, la veu valenciana sembla ser inexistent. En el marc espanyol però també en la pròpia Catalunya (amb tants valencians com n’hi ha) i, més encara, en un cada vegada més quimèric espai de Països Catalans.

   Certament, estem en un dels moments de major desprestigi i neguit col·lectius, però això no deuria ser impediment per a, si més no, dir la nostra. Aportar alguna cosa, encara que fos a casa pròpia; en defensa o profit. Millor si fos una aportació per fer possible o millorar la convivència entre els pobles.

  Alguna vegada fórem un país a l’avantguarda d’Europa i de la Mediterrània en el marc de la Corona d'Aragó (pense en el segle XV). Alguna vegada hem estat al capdavant en la pràctica del republicanisme federal i durant un temps fórem capital i baluard de la II República.

  Tot i això, malgrat l’enorme impacte econòmic que una independència de Catalunya tindria sobre nosaltres, a penes  hi suren algunes veus meritòries com les de Vicent Soler o Josep Vicent Boira…

TEMPS DE MEDIEVALISTES

Imatge
Potser feia temps que no s'ajuntaven tants medievalistes a Gandia com ara, arran dels 600 anys de la mort del duc Alfons el Vell. La veritat és que no està gens malament fer un repàs o, millor, descobrir els inicis de la ciutat i el seu ducat.

En la primera conferència del cicle, Vicent Olaso i Carles Miret assajaren d’explicar el primitiu urbanisme de Gandia i llençaren una hipòtesi sobre l’estrany traçat del pont vell d’Oliva, extern a la vila. Crec entendre que això es deuria a que la raval estava poblada per cristians fins els inicis del segle XV i Gandia hauria estat, per tant, en els seus primers temps, una vila allargassada a la ribera del riu d’Alcoi. Tanmateix, l’explicació no va comptar amb el vist-i-plau del catedràtic Ferran Garcia-Oliver que, a la segona conferència, mormolava ara l'orador percomparar Juan de Luna, amant de Violant d’Arenós (dona del festejat duc Alfons), amb Rasputin.
   La veritat és que la darrera conferència de Juan Vicente Garcia Marsilla ha…

EL MÓN AL REVÉS

Imatge
[DESFICACI GENERAL]
Bancs que no són de fiar i executen hipoteques sense pietat; el periodista Costas Vaxevanis,detésper publicar els noms dels defraudadors grecs, els inspectors d'hisenda, immobilitzats pels polítics responsables davant les grans fortunes, els fiscals del cas Gürtel, ídem del mateix; polítics que no fan política, es miren la panxa o juguen al populisme fàcil; puja d’impostos per ser gestionats amb incompetència, augment dels aturats, començant pel mateix sector públic; treballadors que hem de treballar més per menys per tal que puga haver més gent de la classe anteriorment citada, intranscendència fal·laç de la programació dels mitjans de comunicació oficials: ‘cirquenses’ sense ‘panem’...    Tots anem bojos mirant a veure qui en té la culpa de tot açò. I alguns especialment ocupats en encolomar responsabilitats a algun veí per defugir-ne les pròpies.    Diners que es destinen als gestors manifestament incompetents... Exèrcits que apareixen com a darrers garants de…

FALLES FOLLES FETES FOC

Imatge
Sí, ja sé que aquest títol no és meu. És de l'inefable Amadeu (Fabregat), en els seus temps d'analista rutilant de la realitat valenciana. Altres coses potser no, però la seua escriptura ocurrent té una dosi important d'intel·ligència i de mirada aguda, si bé àcida i, potser, amb certa mala llet.
   També sé que no és temps de falles. No però sí. Les falles, com sabeu, abracen tot l'any, si es vol i es pot. 
   La bona qüestió venia pels igualment inefables esforços dels fallers per tal d'aconseguir tinta o carnassa per als seus llibrets i llibrots... La darrera petició que m'ha arribat venia dels meritoris (i exigents) promotors de la falla Vila Nova. La vaig haver de resoldre en un escrit curt, brevíssim. La veritat és que ara mateix no tinc forces per a molt més. I per això mateix l'aprofite per a aquest bloc pluritemàtic.
   Enguany va de 'cinema'... i del barri. De les viles noves de Gandia parlaren ahir, precisament, l'arqueòleg Carles Miret…

DESARXIVANT ARXIUS

Imatge
Comunicar els arxius és força desagraït. Com pot atraure la paraula si arxivar un tema és oblidar-se’n, despreocupar-se’n? La cosa té, però, una altra cara de la moneda: si ens en podem despreocupar és perquè algú se n’ocuparà, no? A més a més, podríem agilitzar, transformar o capgirar el concepte. Si arxivem és per poder després consultar, ‘desarxivar’, recuperar la informació i, al capdavall, ser transparents en una Arcàdia democràtica.
Avui dia, davant l’allau actual de creació documental i d’informacions en suports i projectils múltiples, què hem de fer? Quin capteniment col·lectiu, solidari, programat, institucional, hem de prendre al temps de ‘filtrar’ i consolidar allò que volem que reste, que transcendeixca el nostre present i el transporte a les generacions futures?
Ara mateix, estic segur que compte amb la simpatia i la complicitat del lector amable i culte de Saó. Però, i la resta del món? Es planteja amb suficient espenta i solidesa la necessitat de projectar el present cap …

LA CIUTAT DE LA INJUSTÍCIA

Imatge
No estic parlant ara d’una concentració de jutjats o de serveis judicials. Estic parlant de Riba-roja: del nou parc temàtic que la Generalitat Valenciana ha muntat allà on s’havia planificat, d’entrada i encertadament, un gran arxiu intermedi per a l’administració valenciana: una cosa com l’Arxiu d’Alcalà d’Henares per a l’administració espanyola, on van a parar els documents des dels ministeris.

La realitat d’avui està ben lluny d’aqueixa primera idea, tan necessària i imprescindible, i a hores d’ara el nomenat parc logístic de Riba-roja és un perfecte fracàs, un ‘totum revolutum’ en un perfecte desordre organitzat, això sí, per la curtedat de mires, per la manca de criteris professionals i per la precipitació del joc polític de regateig curt. Per tot això, en part, és explicable que els arxius judicials hagen irromput en aquest espai com un elefant en una ferrovellera. 
Tot el món coneix de sobra el col·lapse de l’administració judicial, el qual s’agreuja quan la documentació judicia…

LA RODONOR DEL SILENCI

Imatge
ARCOS I MARTÍNEZ, Manel; ESPINÓS I QUERO, Antoni.  Els guerrillers de la Marina. El Campaner i el saqueig de Xàbia de 1812. Xàbia: fundació CIRNE, 2012.

   Els 200 anys de l’ocupació francesa de les nostres terres han estat escadusserament ‘celebrats’ o recordats. Per això mateix és especialment remarcable que la fundació CIRNE de Xàbia i un dels seus màxims dinamitzadors, Toni Espinós, hagen confegit aquest llibret. Rescatar la tradició oral i escrita potser siga un dels leit motiv principals d’aquest col·lectiu tan especial i brillant.
   No és poc en temps d’amnèsia i de perplexitat. Toni recupera tres cròniques i un text literari per rememorar els saquejos de Xàbia pels francesos: concretament les de Palau, Cruañes, Bohigues i, finalment, Rodríguez-Solís.
   Com que aquesta no és una ressenya a l’ús ni per cap compromís aniré, per la drecera, al que em sembla més interessant: allò que, podríem dir, és la visió i la vivència popular de les guerres, ben lluny d’aquells esquemes de taul…

NOU D'OCTUBRE: PARTIT I BADAT

Imatge
Ja fa anys que Antoni Furió, en la seua Història del País Valencià, va enunciar aquella teoria segons la qual el nostre país estava fet i construït -des de la seua mateixa naixença- a la mida del monarca, del poder. I sembla que així continua sent. Malgrat les tradicions republicanes, llibertàries i rebeques en general, el nostre país sembla un joguet perfecte en mans dels qui detenen el poder: sobretot per la nostra fragmentació múltiple: provincianisme, partidismes, blaverisme i catalanisme...        Quan ve el 9 d’octubre l’espectacle col·lectiu que donem és el·líptic o patètic: un escenari perfecte per al desànim i la deserció, si bé amb excepcions lloables en alguns pobles.

És evident que cadascú tenim la nostra manera de veure la vida i el món; de patir i de fruir. Però no deixaria de ser desitjable un mínim denominador comú, un mínim sentiment comú per als que compartim, si més no, un territori i, segurament, algunes coses més entre les qualsla paella ocupa un lloc primigeni.…

NOU D'OCTUBRE: SENTIMENTS

Imatge
Quan arriben aquestes dates m’entra una mena de picor nacional. Una mescla de mala consciència, d’orgull i de vergonya. Francament, no tinc solucionat el meu problema identitari. Sóc una mena d’apàtrida amb pàtria marginal, un indígena residual. Potser hauria de sentir-me autosafisfet i cofoi però el més que puc fer és recordar aquells versos d’Espriu, en el seu  Assaig de càntic en el temple, els quals tinc gravats en algun lloc de l'ànima, si aquesta existeix:

Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu, així l’home que se’n va del seu indret», mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l’antiga saviesa d’aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més …

LA CIUTAT VA PATIR, I VA RENÀIXER

Imatge
Cada dia que passa tinc la sensació més intensa que, ofegats com estem en el present, no tenim forces per mirar el passat o imaginar el futur. Tanmateix, no podem,  no hauríem de deixar de fer-ho.

  El 1364 Gandia fou 'cremada e roboda' per la soldadesca depredadora. A la Fira d'enguany es celebra el centenari de la mort del duc Alfons el Vell (1412-2012). A ell li vam dedicar una entrada, fa uns mesos. Amb aquest article, publicat avui a l'edició de la Safor de 'Las Provincias', recordem el paper de la ciutat 'posseïda' pel personatge.

Foto de dalt: castell de Bairén, d'on baixaren els primers pobladors de la vila gandiana. Juantxo Ribes.

EL PASSAT NO HA PASSAT

Imatge
Temes delicats són els essencialismes. Mirem, si no, els efectes d’unes vinyetes o una pel·lícula maldestra sobre Mahoma. Catalunya i Espanya com a essències també poden xocar, per allò de ’antes roja que rota’. A l’antiga Iugoslàvia, croates i serbis fracassaren en reviure fets luctuosos de la II Guerra Mundial.
  Davant dels desencontres d'ara entre els pobles d'Ibèria, hauríem de dir els valencians alguna cosa? Haurem de fer alguna mena de moviment o de reflexió? Tenim una llengua compartida amb el País Valencià del nord i també un bon tros d'història, si bé en bocins menors del que alguns voldrien. D'altra banda, la nostra 'espanyolitat' és indiscutible i certificada a cada consulta electoral. Estem en una situació immillorable per fer de bisagra, per plantejar solucions alternatives i integradores. Tot i que amb certa distància del què planteja, no em sembla mal que Ximo Puig reivindique l'important passat federalista del republicanisme arreu d'Es…

EL PAÍS VALENCIÀ A MADRID

Imatge
Els valencians tenim una certa tendència a automenysprear-nos i autolacerar-nos (deu ser això de l’autoodi que identificaren alguns sociolingüistes). La veritat és que els governants que hem tingut i encara tenim han contribuït bona cosa a furgar en la ferida. Tanmateix, hi ha una llarga tradició d’un País Valencià republicà, d’esquerres, progressista, obert i avantguardista. Si a això afegim una manera de viure (way of life o modus vivendi) tendent a la festa, la paella i la música potser, en el fons, no tenim tants motius per al penediment.
  Ho deia perquè a la manifestació d’ahir, a Madrid, es va veure això mateix, si bé, tot seguit (per continuar, també, la tradició autocrítica) faré algun comentari.
  El primer i més evident és que a la nombrosa 'delegació' valenciana mancava la joventut. La majoria dels qui anàvem a l’autobús sindical érem de la vella guàrdia. Damunt d’això, i després de conversa amb algun líder sindical, te n’adonaves que l’ànim amb el que acudíem no e…

PACO CANDELA ESCRIVÀ (1937-2012)

Imatge
Paco Candela ens ha deixat avui. Discretament; talment ha estat bona part de la seua vida, especialment en els darrers anys. Paco ha estat 'moltes coses', fins esdevenir gairebé un mite i un símbol de la lluita nacionalista. Particularment, la dels que creuen i tenen fe en la catalanitat del País Valencià i alhora en el socialisme. Rares aus. Però Paco ha estat això i moltes coses més.
  Com a advocat sempre aconsellava i ajudava aquells qui no tenien recursos. Com a militant clandestí i després com regidor per Esquerra Unida de Gandia, va acomplir amb escreix el seu paper. Recorde molt bé el seu activisme en la primera corporació democràtica, la que va governar Gandia entre 1979 i 1983.
  Josep Piera, en el parlament del seu soterrar, ho ha dit ben bé. Era un polític dels que ara ens calen. Radical en les idees però humà i dialogant. Potser ell i Eligio Domingo personificaren de fet aquell famós 'esperit de la transició' a Gandia. Paco era regidor de patrimoni (entre le…

SILENCI ECLESIAL

Imatge
Ja fa temps que tinc la sensació que des de l’Església no s’alcen veus que reaccionen davant la crisi (econòmica, però també moral, de justícia...). Més encara quan hom suposa que són especialistes en la paraula, en la predicació i en la lliçó. Tanmateix, no gosava dir res perquè  ni vaig a missa ni tampoc conec el tema a fons. A més a més, els militants de l’Església, de vegades –no sempre-, són discrets per allò de què la teua ma esquerra no sàpiga el que fa la dreta. En tot cas, les reaccions de l'Església davant dels canvis socials no es solen caracteritzar, precisament, per la seua celeritat.
  Per això mateix m’he alegrat molt dels darrers articles reivindicatius publicats per Josep Miquel Bausset, monjo valencià de Montserrat, a Levante-EMV; o de la crònica de El País al voltant de la reunió de l’associació de teòlegs Joan XXIII. O de les accions de la HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica). Sembla que a dins mateix de l’Església o, més aviat, des de les seues vores, tam…