Una vegada més, la història (o si més no, la seua versió propagandística i amb projecció social) sembla construir-se a colp de centenaris i de grans figures. Segons els diccionaris, personatge és aquella persona que ocupa una certa situació important, per jerarquia o per fama. En aquest sentit, és evident que el primer duc de Gandia, Alfons d’Aragó i Foix, ho era. Per jerarquia (net de rei i gran senyor a la Corona d’Aragó i a Castella) i per fama. Fins i tot va arribar a ser candidat a la successió de la corona, el 1412, any en què va faltar.
Tanmateix, per omissió, per el·lipsi i per contrast, els grans personatges ens porten irremeiablement als petits, als nihil habentes, als rodamóns, els marginats i defugits. També als mitjans, als menestrals, mercaders, notaris i ciutadans que, ai!, aspiraven a enlairar-se mitjançant els diners, la cultura i la milícia. Els 'grans' són els models, el paradigma, els triomfadors. Les seus virtuts seran exalçades, propagades i fins i tot santificades. Els seus pecats seran amagats o disculpats per la grandesa del seu destí. Al seu servei cantaran poetes i escriuran cronistes. Clavaris i arxivers servaran els seus tresors de lletra i numerari.
Alfons el Vell va viure, sens dubte, intensament, apassionadament. De la batalla perduda i el saqueig dels seus dominis passaria al reconeixement i el triomf cortesà. Acabaria els seus dies enfrontat a un fill que havia servit de mercaderia i d’hostatge més de vint anys; també enganyat per la seua dona, amb el seu home de confiança.
No obstant, des d’ací vull retre un petit homenatge als seus vassalls i tributaris, als alamins i alfaquins de les aljames; o a les víctimes del saqueig de la Safor per les hosts de Pere el Cruel, allà pel 1364, quan fou cremada e roboda. I, per què no? als seus cavallers d’espasa i lletra, d’entre els quals naixeria l’Ausiàs, senyor de Beniarjó, poeta irat i esquerp de la carn i del dolor.
Imatge: escut d'Alfons el Vell en
0 comentaris:
Publica un comentari