CAP A LES MÉS ALTES COTES DE LA MISÈRIA.
La ‘culpa’ és dels prestadors enganyosos, dels prestataris ‘innocents’ o del porc? Què més en dona si ens acarem, directament, amb l’empobriment col·lectiu –podríem pensar-? Tanmateix, una informació escampada des de ‘El País’ ho diu ben clarament: només els sobrecostos d’obres faraòniques (no els costos: els costos no previstos) han estat prou per esfondrar bona part dels comptes públics i són equivalents a les darreres retallades de la Generalitat Valenciana. Això sense comptar les prèvies maniobres especulatives de l’estafa piramidal que patim i que es va destapar sobretot el 2007 amb les hipoteques fem.
Realment anem malament perquè no anem a la solució dels problemes i de les seues causes sinó senzillament a que els de sempre, els de baix, paguem la factura dels plats trencats dels especuladors financers i d’una política impregnada de certs vicis i de no poca corrupció. La pregunta que avui es fa el 99% de la població és ‘perquè jo; perquè els poca-roba’.
Caldria fer una miqueta de memòria de l'ahir i el despús ahir, defugir la trampa de discutir ara si els funcionaris treballen més o menys que els de l'empresa privada, de si molta gent consumia més del que podia i exigir als veritables responsables això mateix: responsabilitat, política, judicial o econòmica, si cal. On estan els diners dels sobrecostos, per exemple? Si una empresa o un arquitecte va pressupostar 10, perquè n’ha de cobrar 15? perquè se li ha pagat o se li deu? Caldria esbrinar-ho ben bé i actuar en conseqüència. I identificar amb noms i cognoms aquells que han portat a la ruïna a la banca valenciana i les operacions que l’han provocada: siguen terres mítiques o el que siga. Partits d’oposició, sindicats o indignats ho hauríem de concretar i apuntar cap a ells, no cap als no-ningú.
Lamentable que paguem sempre els mateixos, sí. Els del Govern valencià s'han dedicat a espoliar les arques públiques i ara hem de pagar nosaltres el balafiament. Quina vergonya! I els que s'han embutxacat els beneficis de l'espoli se n'han anat a casa amb tot de diners (blancs o negres), i ningú gosa reclamar-los res...
ResponEliminaCom Islandia, el dia que tanquem corruptes i banquers, començarem a eixir del forat. El mal és que teníem l'oportunitat amb un, el del BBVA, i va el govern i l'indulta!
ResponEliminaCom deia Raimon, encara que per a un altre context: "Qui em rescabalarà dels meus anys de desinformació i desmemòria?".
ResponEliminaHui a El País: "La mayoría apoya los recortes pero rechaza la subida de impuestos". Està bé que retallen en sanitat, en educació, els sous del funcionaris, ... però la butxaca no, això no! la dels funcionaris sí, això sí! esperar les mateixes prestacions en sanitat, en educació i altres serveis sí, això sí! però llevant recursos... Ja veurem quan vagen al centre de salut i les llistes d'espera siguen insuportables, la degradació dels edificis siga més que notòria, els professionals totalment desmotivats, no pel tema del sou, sinó perquè han de suportar les bufetades i els crits de la gent cabrejada perquè no atenen durant llargues hores al familiar malalt, perquè el xiquet ha de repetir per no haver-li pogut donar l'atenció deguda...
Potser haurem de reconduir el malestar i la frustració cap a iniciatives constructives, però la primera i prèvia hauria de ser la de fer justícia. Potser cal que algú s'hi pose al davant. En tot cas, per algun lloc esclatarà.
ResponEliminaAi, Jesús (i companyia): fixeu-vos que hem arribat a una situació insuportablement escandalosa, però no es veuen enlloc mesures contundents, de les que ataquen l'arrel del problema. Tant que quasi és una eixida esperançadora creure que, efectivament, 'per algun lloc esclatarà'. El problema és que podem pagar ben cares les conseqüències, si no s'agafen les regnes amb intel·ligència i amb sentit comú. No sé què dieu vosaltres, però jo no veig una societat majoritàriament educada en la maduresa col·lectiva i en les actuacions organitzades. Això no és un crit de desànim, és perquè estic completament d'acord amb les dues idees d'aquest comentari últim. Si vols, a justícia i a iniciatives constructives, hi afegim resposta social implacable, però amb trellat.
ResponEliminaQui gosa reclamar? Qui ens rescabalarà? ... Tenim moltes preguntes sense resposta però crec que som, col·lectivament, un tant imprevisibles i contradictoris. Em fa la feta que el 15 M s'ha escampat un tant geogràficament i temàticament, la qual cosa està bé perquè van fent-se coses, cosetes. Cal, tanmateix, reprendre un resposta social, global, per exigir justícia. El malcontent que tants portem dins s'haurà d'expressar d'una forma o una altra, haurà de florir, o morir soterrat.
ResponElimina