+017.jpg)
Aquest matí han tingut lloc una mena de converses al voltant de la novel·la negra, coordinades per Gregori Royo i amb la partipació de Joan Pla i Vicent Usó. L'auditori era predominantment d'escriptors -saforíssims- i el debat que he escoltat ha anat un poc en la línia d'un diàleg fruitós entre literatura, societat i país. Tanmateix, a causa del gremi a què pertany i potser amb una certa hipersensibilitat, el que m'ha cridat l'atenció han estat uns comentaris de Vicent Usó sobre el fet que la història -o els historiadors- no fan o no generen reflexió. Per a tal menester està la literatura.
Francament, l'afirmació m'ha caigut com una trepitjada al peu, si bé sé, és clar, que no hi havia malícia. En primer lloc, crec, caldria posar sobre la taula el fet que la història intenta radiografiar la societat a través del temps i, en bona mida, és això mateix, la realitat que supera la ficció, allò que inspira sovint els lletraferits.
És evident que si acudim a la història positivista de bona part dels historiadors del XIX o bé a alguns erudits locals i arxivers de la vella escola, tenim al davant meres col·leccions de documents que, sense esforç interpretatiu i relacional, poden dir no-res o ben poc. Però crec que no podem obviar els esforços d'una munió d'historiadors (entre ells molts valencians compromesos amb el país) que intenten de construir la història mitjançant preguntes i hipòtesis per tal d'acostar-nos, si més no, a una veritat el més honrada possible i a una explicació dels fets i les dinàmiques col·lectives.
És cert que la història no té la missió prioritària d'entrar en aspectes personals i subjectius, cosa en la qual la literatura navega amb plena llibertat. Amb això, el passat se'ns pot fer viscut i sentit i, en certa manera, més veritable o versemblant que no una pila de dades. Però no hauríem de donar a entendre que la història no explica, perquè si fora així no tindria cap sentit com a disciplina científica que intenta contar-nos (i explicar-nos, fer-nos intel·ligible) el nostre esdevenir col·lectiu.
En tot cas, convidem a Vicent perquè matise o aclarisca el que li semble.
Foto: Vicent Usó en http://mercecliment.blogspot.com/2011/11/escriptors-al-terrat-vicent-uso-i.html
Jo no he pogut anar, però m'he quedat de marbre quan he llegit això de què els "historiadors no fan o generen reflexió". Jo torne a aquella vella frase: la història és l'espill del present i la mestra del futur. I si ho és, és per la capacitat de reflexió i debat que genera el discurs històric. Per a mi, és precisament aquesta la tasca més important dels historiadors.
ResponEliminaEstàs a l'aguait, Josep Antoni! Potser que la frase no siga literal però em sembla que sí era aqueix l'esperit. Supose que es tractava d'un recurs dialèctic per remarcar que l'escriptura lliure convida més a la reflexió que no altres 'gèneres'. Però la història viva, en efecte, no pot renunciar a la reflexió sinó més aviat donar elements i arguments per provocar-la.
ResponEliminaEn tot cas, jo identifique la història amb la vida, si bé sobretot en la seua dimensió col·lectiva. Però també els sentiments i les percepcions en formen part
Veig que dissabte pel matí a Gandia em vaig expressar molt malament. A vore si ara tinc més fortuna. El meu comentari venia a respondre una pregunta del moderador, que havia demanat per la capacitat de la novel·la negra de fer de notària de la realitat. I jo el que volia expressar és que tant la novel·la negra com la literatura en general (i també, doncs, la literatura històrica) són sempre ferramentes utilíssimes per explicar als lectors de manera molt viva com són les societats que descriuen. És aleshores que he introduït la comparació entre literatura històrica i història. I, evidentment, no pretenia negar que la història genere reflexió. És clar que no. El que volia dir és que mentre la història, com tu dius, intenta radiografiar la societat al llarg del temps, és a dir ens proporciona dades, anàlisis i reflexions, la literatura històrica (com tota la literatura) té llicència per apel·lar també a les nostres emocions i, per això, el retrat que en fa sol impactar més en el lector que un article històric. Un article històric, per més que tracte una realitat punyent, difícilment ens farà plorar, per exemple, la qual cosa és més que possible si llegim una bona novel·la. La raó és senzilla: aquesta capacitat emocional de la literatura és capaç de generar retrats més vius del que pot arribar a fer la història, que és mou en un altre nivell, més profund quant al coneixement, però limitat quant a la incidència en aquest territori.
ResponEliminaAmb això, però, no pretenc marcar cap supremacía, sinó, en tot cas, un camp de col·laboració ben fructífera. De fet, la literatura és subsidìària de la història en aquest sentit, ja que no hi hauria literatura històrica sense el bagatge que ens proporciona la història. Simplement, crec que literatura i història tenen funcions diferents. La primera, apel·la sobretot al coneixement i la segona sobretot a les emocions. Però les dues, per sort, i cadascuna a la seua manera, poden generar reflexió.
Espere que ara quede més clar. Gràcies per assistir dissabte i pel comentari.
Crec que no tindria sentit establir jerarquies ni competicions. Tal com apuntava Vicent Usó, literatura i història pertanyen a plànols diferents. Al discurs mític, la primera, al lògic, la segona. Tot i que ambdós llenguatges són capaços de generar reflexió, les eines emprades i la intencionalitat divergeixen. Per això quan som lectors d’un assaig científic ens hi aproximem "intel•lectualment"; mentre que quan llegim un text literari, tot i ser conscients que es tracta d’una ficció, l'aproximació és, també i sobretot, "emocional".
ResponEliminaGràcies, Vicent, per la teua explicació, ara ben matisada. En efecte, com diu Christelle, es tracta de dos plànols diferents però que, com tot en la vida, s'interrelacionen. Molt sovint ens proporcionen un enriquiment mutu quan sabem crear, valorar i respectar amb justesa les aportacions del fabulador i de l'historiador. Pèro també haurem de reconéixer, crec, que a vegades les relacions poden ser conflictives (no entre nosaltres, que raonem i acabem entenent-nos i valorant-nos) sinó quan algú entra en el terreny de l'altre sense la honradesa o el respecte que tots hauríem de tenir. Jo reconec, francament, que la literatura pot anar molt més enllà en la comprensió i, sobretot, la vivència d’una època o, encara més, d’una vida: perquè toca els sentiments, l’ànima, allò més sentit i, en certa manera, ‘veritable’. Tanmateix, quantes voltes es confonen la història i la llegenda? Si tenim clar on comença i on acaba la literatura no hi ha problema; però sovint es creen històriess inventades, falses, exprofesso, per falsejar la història i fabricar-la de forma interessada (penseu en la negació de l’holocaust o altres versions apòcrifes del passat, que de vegades triomfen). És ahí on sí entrem en un terreny esvarós. També hi ha, de vegades, la trampa d’alguns historiadors que tenen una prosa fàcil però pocs fonaments científics...
ResponEliminaEn el punt que la història genera reflexió, jo apuntaria que aquesta n’és part substancial. Sobretot en el sentit que cal elaborar hipòtesis explicatives que després seran contrastades amb les dades disponibles i desprrés tornaran a enlairar-se i renovar-se en un joc dialèctic.
En tot cas, gràcies per les vostres aportacions i el vostre ‘savoir faire’.
Hola a tothom! Dissabte vaig estar a Gandia i desprès al dinar allà a la Drova. Pot ser que Vicent em recordi, vàrem estar parlant de Bruce Springsteen i el seu concert penjat al blog d'en Vicent. Com deia vaig estar a Gandia, passant-m'ho la mar de bé. I he de dir que en el moment que Vicent va fer el seu punt, vaig captar la idea que volia fer-nos arrivar. I estic d'acord amb ell. Jo estic amb els personatges quan els sento al prop meu i això, al menys passa amb mi, quan la nove.la m'els fa viure. Gràcies Vicent i gràcies Joan per anar a Gandia i fer-nos gaudir tota aquella estona.
ResponElimina