Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2012

MALGRAT LA POR

Imatge
La por ha estat una gran protagonista de la jornada d’avui. I de la vida nostra de tots els dies. Tanmateix, la por és una mala consellera.    Afortunadament, moltes persones han superat les temors i han eixit avui al carrer, una vegada més, per dir que les coses no poder fer-se com es fan. Front als grans poders, no cap una altra que fer valdre la força popular.   A més, no ens poden furtar les ganes de viure, de conviure, de lluitar, de fer justícia, d’associar-nos, de compartir i de ser persones. Potser el mal, l’enveja o l’odi també siguen ‘leits motivs’ d’algunes vides i d’alguns poderosos. Però jo diria, més aviat, que són motius de mort.   Els poders públics i econòmics haurien de reflexionar: no solament no es pot ni es deu desinflar l’activitat econòmica i financera com estan fent sinó, sobretot, no es pot prescindir d’uns mínims de justícia, d’igualtat i de cohesió social. Del contrari, vindran els disgustos, la desintegració, les frustracions i la violència.
Foto: vaga i asse…

FER VAGA PER NO TORNAR A L’EDAT MITJANA

Imatge
Em fa l’efecte que gairebé tot el món tenim la sensació d’anar com el carranc: cap arrere. No és qüestió ara de descriure el que ens conten els diaris i noticiaris, dia a dia: un disgust darrere d’un altre. Ara és moment de reconstruir una veu popular i comuna. És moment de compartir delers de justícia. D’expressar el neguit col·lectiu.    Molt possiblement hi ha mil excuses per no fer vaga. Certament, la vaga té un punt de pressió, de contrainte: és evident, no cal negar-ho. Però també és cert que les vagues que s’han produït a Espanya es troben força justificades i motivades. No s’han fet alababalà sinó amb consciència que no hi ha més remei que plantar cara a la desvergonya dels qui avui controlen el món, els estats i els països. I dels seus ministrils.    Avui estem tots ‘intervinguts’, de fet: governants, parlaments, ajuntaments  i cadascuna de les nostres butxaques i persones, en un efecte dominó. Tanmateix, quan els governants no saben o no poden reconduir les coses, tots ens …

"EL PAÍS" I LA CULTURA COM A LUXE

Imatge
Diu l’editorial de El País d’avui que la cultura arriba a una nova etapa en què el patronatge serà decisiu. Malgrat tot, haurà de continuar en la mida que és un senyal d’identitat.
 ¿Es la cultura una necesidad o un lujo? En tiempos de crisis, son muchos los que apuestan por lo segundo. Sin embargo, las creaciones culturales y sus autores constituyeron siempre, y así debería seguir siéndolo, una de las señas de identidad esenciales de cualquier país

   Francament: es queden curts. La cultura no és solament un element identitari o un motiu per  a l'orgull nacional. Certament és consubstancial a una societat, però la cultura és moltes coses més que això: un espill, una catarsi, un motor econòmic, un banc d’idees i, al capdavall, la part crítica i més noble de l’ésser humà que li permet avançar en la realització personal i social. Jo diria que la cultura no és un element aïllable. Si fora així, en efecte, pot ser identificada com un luxe innecessari. La cultura, en canvi, emana, és fr…

UNA MANIPULACIÓ BARROERA DE 'LA PEPA'

Imatge
Que avui Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaria i Malestares de Cospedal citen la Constitució de Cadis per justificar les seues reformes és una falàcia imperdonable. D'entrada, la Constitució de Cadis va ser un pas endavant i no endarrere. Implicava, sobretot, una reivindicació viva i real de la sobirania popular front al ridícul que havien fet els poders establerts permetent l'entrada de Napoleó sense cap oposició. En tot cas, avui, caldria reivindicar la vivacitat d'una iniciativa popular que aleshores es va manifestar no com a reformista sinó com a revolucionària. I si no que li ho pregunten a Ferran VII, que va abolir la Pepa només tornar de Bayona. A València i de la ma del capità general Elío.    Precisament, el que avui està passant és que estem buidant de contingut les constitucions que ens hem donat durant els darrers 200 anys, inclosa la de 1978. Estem reculant: de ser ciutadans a ser súbdits dels mercats i d'uns polítics incapaços de fer valdre la democ…

ELS MISTERIS DE LES FALLES

Imatge
Cal reconéixer que hi ha fallers de tota mena i condició. També alguns amics de la cultura, del valencià i totes aquestes coses. Cada any es calfen la testa per tal d'aconseguir un llibret i/o una falla amb enginy i, sovint, amb coherència i dignitat. Dos d'aquesta mena de fallers, Lluís Sevilla Parra i Fermí Romaguera Camarena, m'han demanat enguany sengles col·laboracions per als seus llibrets, de Sant Josep (vaja, la falla guanyadora!) i de la Vila Nova. Curiosament, els dos articles es centren en el Prado (un espai proper però alié al territori particular d'aquestes falles). No he tingut més remei que repassar velles fonts i buscar-ne algunes de noves per no repetir i tractar d'aportar alguna novetat. En l'enllaç teniu els textos. No cap dubte, però, que si teniu accés als llibrets seria molt més agradable i autèntic. S'han capficat molt en intentar de donar un format i un tractament estèticament amorós. A més a més, no poques de les col·laboracions veï…

JOAN BOADAS I EL FUTUR DEL PASSAT

Imatge
Ho sent molt, sobretot per alguns amics i amigues. Però estic capficant-me en el meu ésser arxiveril. No ho puc evitar. Ara venen les coses així. 'Aprepareu-se', que ve revolta.   Per paradoxal que semble, com diu el meu amic Joan Boadas, arxiver de Girona, allò que ens preocupa els arxivers és el futur. Potser encara resten recialles d'aquells arxivers-cronistes que tenien recança del passat i ens presentaven els documents com una mena de troballa i un objecte d'adoració per si mateix. Potser, fins i tot, tornen a proliferar els vells oficiants de la genealogia i l'heràldica en temps de recessió social i ideològica.    L'arxiu, però, no és aquell lloc on els documents han de morir, sinó l'indret on la informació que contenen permet permanents reinterpretacions i descobertes. Cert que els documents no canvien, però sí que ho fa la mirada i la intencionalitat que cada nova generació els dirigeix.    I no solament això: cal témer pel futur del nostre present. L…

RECORDATORI

Imatge
La transició del franquisme a la democràcia va ser, en bona mida, una ebullició i un conglomerat de persones, inquietuds, col·lectius culturals  i múltiples organitzacions polítiques. Allò que ha passat a la nostra memòria o a la història no és exactament això sinó la versió posterior, simplificada i corregida per les eleccions de 1977 i 1979, que va agranar les esperances de partits que, fins i tot amb organitzacions potents, van caure prompte en la marginalitat i van ser abocats a la desaparició.
-Segurament, allò que sabem o que ens ha arribat de la transició no és exactament allò que va passar o, sobretot, el que van viure els seus protagonistes.
   Aquesta taula podria ser ben diferent. Potser cadascun de vosaltres, sobretot els qui vau viure aquella època, en faríeu una d’una altra mida i composició. També cabria comptar amb els estudiosos que poden aportar una major distància i objectivitat. Però en aqueixa línia vam portar ja a Manuel Alcaraz.
   Amb totes les deficiències que vu…

ARXIVERS ASSOCIATS

Imatge
Fa unes setmanes l'Associació d'Arxivers Valencians va passar per un tràngol dífícil: no hi havia candidatura per continuar portant endavant l'associació que, volens nolens, és un bon tinglado. Finalment, vam eixir una colla d'innocents que farem el que podrem. Al capdavall, crec, hem conformat una junteta prou asseà. Ací va una primera anàlisi sobre la situació dels arxius valencians. Va eixir al Quadern de El País, el passat dijous dia 8.
(i gràcies a Ausiàs, que sempre m'ajuda en la manipulació informàtica)

EL DEBAT DEL DIA 13: PAQUI LLOPIS I ELVIRA FERRER

Imatge
A Paqui Llopis no la conec molt; a Elvira una miqueta més. Tot i així, sé que Paqui va ser una de les grans lluitadores en el despertar social i democràtic de la Safor dels anys 1970. Una vegada, em sembla que era un primer de maig, cap a 1976-77, recorde que la vaig escoltar fent un míting improvisat, pujada a un dels bancs del passeig de Gandia. Aleshores, eren freqüents els aldarulls i les ocupacions momentànies del carrer per a, tot seguit, desaparéixer abans que vinguessen els grisos. Sí coneixia altres companyes inoblidables del seu partit, el ‘Partido del Trabajo de España’, a València; que era, com tantes altres, una escissió del tronc del PCE, aleshores liderat amb ma de ferro per Santiago Carrillo i el seu comité central. Totes elles tenien una voluntat ferma per doblegar i fer front els poders fàctics d’aleshores, però el PT, com tants partits, s’estavellà en les eleccions de 1977.

Elvira representa, potser, una versió més tranquil·la de la transició. De la família propietàr…

EL TEATRE DEL RAVAL, UN ESPAI DE LLIBERTAT

Imatge
Si la democràcia està en crisi, no hauríem d’acovardir-nos. La por i el pessimisme són companys dolents. Allò que hem de fer és crear espais de llibertat, com aquells que van nàixer en els anys del postfranquisme i la transició. La corrupció, el clientelisme, el control de la justícia i dels mitjans de comunicació són un càncer per a la nostra societat. Potser tant o més que la crisi artificial a la que ens sotmeten els poders fàctics. 
   Però per baix i per damunt de tot estem les persones, la nostra capacitat de comunicar-nos, de debatre, de crear complicitats, d’imaginar alternatives, de lluitar pel que creguem i viure amb dignitat.
   El teatre del raval, abandonat pels poders executius, és encara un espai per a la rialla, per a l’emoció, per al diàleg, per a la música. Gràcies, doncs, Ximo, Gongueta, Joan, Pep, Poma i tots els que heu fet i feu possible aqueix contenidor amb ànima i aqueix esperit de llibertat.

Fotos: xerrada amb Manuel Alcaraz Santiago Mollà.