EL TEATRE DEL RAVAL, UN ESPAI DE LLIBERTAT

Si la democràcia està en crisi, no hauríem d’acovardir-nos. La por i el pessimisme són companys dolents. Allò que hem de fer és crear espais de llibertat, com aquells que van nàixer en els anys del postfranquisme i la transició. La corrupció, el clientelisme, el control de la justícia i dels mitjans de comunicació són un càncer per a la nostra societat. Potser tant o més que la crisi artificial a la que ens sotmeten els poders fàctics. 

   Però per baix i per damunt de tot estem les persones, la nostra capacitat de comunicar-nos, de debatre, de crear complicitats, d’imaginar alternatives, de lluitar pel que creguem i viure amb dignitat.

   El teatre del raval, abandonat pels poders executius, és encara un espai per a la rialla, per a l’emoció, per al diàleg, per a la música. Gràcies, doncs, Ximo, Gongueta, Joan, Pep, Poma i tots els que heu fet i feu possible aqueix contenidor amb ànima i aqueix esperit de llibertat.


Fotos: xerrada amb Manuel Alcaraz
Santiago Mollà.

Comentaris

Begoña ha dit…
Teatre Raval, espai de cultura, formació, escola de ciutadania. Enhorabona a tots i totes per la xerrada del dijous i esperant la del dimarts.
Gràcies, Begonya, pel que dius: ens animem mutualment.
Carles ha dit…
Al teatre del Raval com a tal no hi he entrat mai, bé , si una vegada, ja fa uns anys que hi vaig anar a una conferència que va donar Santiago La Parra, crec si no recorde mal sobre els Borjes, i la va fer a una cambra en el primer pis, que no en l'escenari. Bé, ara no ve al cas, la qüestió és que no hi he anat mai al teatre a eixe espai, no sé perquè , la veritat,un poc si que ho sé. Eren les primeries dels anys setanta ,1973 , el dos de gener, vaig entrar a treballar , recomanat pel meu tio patern al espai que avui és el teatre del Raval, vaig estar esclavitzat en eixe lloc des de els disset anys fins als vint-i-sis, quasi deu anys ,i per a mi no era un lloc agradable, doncs mai arribava l´hora de acabar i les hores es feien llarguíssimes. Era una ebenisteria on es fabricaben mobles en sèrie, i era molt avorrit estar sempre en alguna màquina fent sempre lo mateix.
Quan al any 1982 va tancar l'empresa, per una crisi ,de les de aleshores, estructural del capitalisme,
no com lo d'ara que es més bé un desgavell en tots i cadascun dels sentits, sense peus ni cap, doncs malgrat tot i quedar-me aturat, ho vaig agraïr, doncs aleshores vaig començar a respirar i ja des de eixe moment mai no he pogut estar treballant a un lloc esclavitzat. Pot ser eixe el motiu pel qual no he volgut entrar-hi més. Segurament serà un trauma juvenil, un terror atàvic o no se quina cosa. La veritat és que segurament m'he perdut alguns dels moments més genials de l´humor i el teatre de la Safor, però no em quedarà més remei que en recordar-me de lo genial que era el pluja teatre quan lo de “Sang i ceba “ o el “Supercaminal”.
Gràcies per contar la 'teua' història, tot i que no siga de color rosa. Afortunadament, els espais i les persones ens podem transformar i transmutar. Confiem que siga per a bé.
Jordi Puig ha dit…
Sabia que podies fer-ne una valoració molt aproximada i concentrada. M'agraden estes píndoles que no adoctrinen. Solament, comparteixen visions, dubtes, plantegen reptes i deixen interrogants oberts. Estic un poc viciat ;)
Jordi, gràcies per eixa compremsió i complicitat. Així dona gust.

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD