Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2012

ELS RAUSELL I LA LLEGENDA NEGRA DE MORAN RODA

Imatge
Manel Arcos, furgador d’arxius, ha publicat fa uns dies a Bresca unes notícies sucoses sobre la biografia, el segrest i mort de Josep Rausell Borja: el pare de Josep Rausell Ribas, que podria ser rebesavi de l’actual Pau Rausell Köster.            Tota una cadena en la què suren la lluita   antisenyorial, el compromís polític, la formació universitària i l’adscripció progressista. El pare d’aquell Josep Rausell havia estat Vicent Rausell, un advocat de Foios que va tenir un gran relleu en la lluita dels pobles de la Safor per alliberar-se del jou del duc de Gandia.   Aquesta història té bona part de dèria, de quimera. Què ens importa ara com va morir l’antic alcalde Josep Rausell Borja? La cosa inquietant és que Arcos descriu i documenta uns fets, però realment no sabem quines motivacions o quines trames (potser polítiques) hi havia darrere del segrest i la mort de Josep Rausell, el 1845. En tot cas, ahí resten les petjades de Rausell i Moran Roda per nomenar un parell de carrers i, en…

EL FUTUR DELS DOCUMENTS DIGITALS

Imatge
O EL FUTUR DEL NOSTRE PRESENT   Fa uns anys, a Bellaterra, vaig fer un curs sobre el document digital en el qual, entre altres coses, s’hi parlava de la seua preservació. La meua conclusió interna i secreta després de sis mesos va ser que ningú no sabia què dimonis passarà amb  els documents digitals. Fa uns dies he llegit un article de Miquel Térmens sobre la sostenibilitat econòmica i tècnica dels repositoris documentals. Només començar, diu que hi ha solucions comercials, algunes en programari lliure, que es tracta d’un repte ample ... al capdavall, però, confessa que la situació encara és lluny d’estar clara.   No pensava mai que en aquesta segona dècada del segle XX haurien d’encomanar tantes coses a la fe. Una escassa fe en l’economia. I quina dosi de fe en els repositoris que ens guarden els documents del futur? Per a l’èxit i ‘fiabilitat’ d’aquests repositoris cal una sostenibilitat tècnica i econòmica; i una ‘confiança’ externa, les quals coses s’han de fonamentar en una bases…

UNA HISTÒRIA DE LA TELEVISIÓ A LA SAFOR

Imatge
Aquest mateix matí he restat gratament sorprès es 'descobrir' un valuós document realitzat per un estudiant de l’Escola Politècnica Superior de Gandia (sospite que motivat per la Júlia PLanelles). S’anomena, ni més ni menys que Anàlisi dels origens, evolució i tancament de Gandia Televisió . S’hi tracta d’un treball de final de carrera en la llicenciatura de comunicació audiovisual i és accessible en la web de la UPV.
   La veritat és que és molt útil i didàctic de veure totes les passes que van portar a la creació de la ja sembla antiga i finiquitada Gandia TV: Televisió de Gandia (1986), Telesafor, Canal 5, Tossal Visió, Tele Safor i, finalment, desde 1998, Gandia TV.   Aquesta és una història d'aventurers, d'atrevits, fins i tot d'allò que alguns diuen 'emprenedors', de gent inquieta. Una proporció molt important de tots els qui han passat per aquests experiments i empreses més estables (sobretot els periodistes i treballadors) creien en una informació plu…

LA HISTÒRIA NO IMPORTA

Imatge
Em fa l'efecte que la història interessa cada dia menys. Fins i tot als mateixos arxivers. Ja no sé tant si als historiadors que van restant. En tot cas serà difícil fer-los confessar.   Em fa la feta que vivim obnubilats, enfosquits, ‘sombis’, ignorants del futur tant com del passat. Enfangats en un present que se’ns esvaeix de les mans tan ràpidament com es dissipa un document electrònic en qualsevol disc o disquet. Sobretot si el formateges.   Estem enfangats i perdem la perspectiva del caminant tranquil que no té pressa però sap on va. Al qui no li importar fruir, contemplar. Sap que arribarà.   Tot és inestable i insegur. Les certeses fugen de nosaltres.  La història no importa perquè ignorem el tarannà i el rumb que portem. No sabem ben bé d’on venim i per on podem agafar el fil.  Però caldrà furgar, i entendre, i comprendre, i reprendre el camí. No podem estar contínuament descarrilant.
Imatge: http://www.estoeshispania.com/2009/02/forges-historia-de-aqui.html

LA LLEI D’OPACITAT, ENDAVANT

Imatge
Diu avui el País(un dels pocs diaris en paper que resten al mercat sense ser de dretes) que, si més no, el fet que el govern tire endavant una llei sobre la transparència informativa i el bon govern és un acte positiu. 
  Tanmateix, tot seguit venen les contradiccions: han arribat 3.700 aportacions al primer esborrany (però no s’informa sobre elles), es durà el text al consell d’Estat (però tampoc es dona a conèixer quin). Continuarà el silenci administratiu negatiu, amb la qual cosa, l’administració continuarà tenint al paella pel mànec: si no contesta, és que no. No solament no s'ha eliminat cap de les causes d'excepció a la consulta sinó que encara se n'ha afegit una altra d'interpretació problemàtica: si hi ha risc de prejudici.
  I no és que s'hagen obviat els suggeriments i propostes d’associacions d’arxivers i, imagine, d'altres professionals de l’administració, sinó que, per més INRI, ni tan sols s’han parat a escoltar el comité assessor nomenat pel Cen…

MAULETS I MIQUELETS, DESPRÉS DE 1707

Imatge
La paraula ‘Miquelet’ potser no és molt coneguda en el sentit que anem donar-li: un soldat no regular (que no forma part d’un exèrcit). A més a més, si ens situem en els anys posteriors a la batalla d’Almansa, estarem parlant de resistents a les tropes franceses i borbòniques, molts d’ells maulets i propers a la guerrilla i el bandolerisme. La qüestió és més important del que podíem pensar de bon antuvi. Les darreres incursions d’Abel Soler i de Vicent Mahiques posen de relleu com la Guerra de Successió, entre nosaltres, no va acabar exactament el 1707, amb la batalla d’Almansa i la crema de Xàtiva.  Els filipistes comandats per Mahony i d’Asfeld van patir molt per haver de rendir la plaça de Dénia, encara defensada pel general Basset fins desembre de 1707. A més a més, cal tenir en compte que Alacant va caure el 1709 i Barcelona el 1714. A llarg del mateix 1707, els miquelets van actuar per Marxuquera i pel Coll del Llautó (a la fita amb la Vall d’Albaida) a tall de guerrillers ‘avant …

EL 15 M NO ÉS FLOR D'UN DIA

Imatge
1 any del 15 M    Mal que els pese a alguns, el 15 M no són quatre ‘perroflautas’ ni un colla de vàndals. S’ha demostrat a bastament que es tracta d'un moviment plural que va madurant. Amb totes les limitacions i contradiccions que es vullga; però el més important és que n’hi ha capacitat de resistir, de persistir i d’evolucionar.    Més encara, el 15 M ha trobat un camí lligat a la no violència, la qual cosa li dona força moral al temps que, estratègicament, és allò més convenient. Són els policies i els cossos repressors els que estan quedant malament i els qui estan perdent autoritat i prestigi en aplicar unes consignes polítiques que apunten cap a la limitació dels més elementals drets democràtics amb les excuses més pelegrines. Rita Barberà i l’alcalde de Valladolid no han fet sinó un ‘ridicle’ maiúscul en voler boicotejar els actes del 15 M amb una ‘mascletà’ i un concert de tones.    Aquests dies s'han fet molts comentaris i anàlisis. Entre ells, voldria destacar les argum…

JOAN LÓPEZ MORANT

Imatge
Faltat a Ròtova, l'11 de maig de 2012.
   L’altra cara de la vida és la mort, indefugible, imprescindible, dolorosa. Però tenim la memòria per combatre-la, pal·liar-la o superar-la. Joan, Juanito, es mereix un lloc ben gran en les nostres estimes precisament perquè és d’aquells herois anònims, íntegres i callats que no ha fet escarafalls però que amb el seu jornal diari, amb la seua Maruja, i amb els seus delers ha construït un hortet frondós i fruictífer, familiar, transmissor de tradicions de solidaritat, de bonhomia, de compromís amb uns ideals íntims i acomplerts cada dia. En un medi hostil, Joan ha estat una persona compromesa amb la seua cultura, amb tots els oprimits, i ha fet circular i créixer una tradició positiva, una marca de nissaga, la de Fidel, que en aquest cas ha funcionat i creix a bastament.   Maruja i Joan, una vegada, no sols em van buscar feina a la verema de França sinó que em van acollir com un fill més. Aleshores era estudiant i vaig poder compartir la tempo…

ARXIUS I PODER

Imatge
Malgrat que la majoria d’arxivers som una mena  de mecànics-guardadors de papers, n’hi ha alguns que pensen. Un d’ells, el canadenc Terry Cook, té certa fama ‘inter nos’ i escriu algunes perles com aquestes:
... Els arxius tenen el poder de privilegiar i de marginalitzar. També poden ser un instrument d’hegemonia i poden ser una eina de resistència. ... Els arxius sempre es troben en la intersecció entre passat, present i futur. Aquestes espais són el lloc del poder del present per controlar allò que el futur sabrà del passat. ... La història de crear i guardar documents està tan relacionada amb el caos, l’excentricitat, la inconsistència i la subversió com caracteritzada per l’ordre, la seqüència i la conformitat.
Certament, els arxius tenen un caire contradictori: cau de drets i de privilegis, lloc per conservar i per incendiar; lloc per a la memòria i l'oblit; per a la memòria col·lectiva i per als 'personatges il·lustres'. Contradictoris com la vida mateixa.


Nota: la traduc…

L'OCUPACIÓ FRANCESA, UN CENTENARI OBLIDAT

Imatge
No està mal això de recordar la Constitució de Cadis de 1812. Al capdavall, era la culminació d’un procés revolucionari en el que els ciutadans passaven a substituir els vassalls (procés invers a l’actual). Però la cosa no era fàcil. Estàvem aleshores en plena guerra i, de fet, la flamant i esperançadora Constitució no va ser proclamada entre nosaltres fins a mitjans de 1813. Discretament a Gandia; més fogosament a Tavernes, per exemple, on escapar de la bota dels monjos de Santa Maria era tot un esdeveniment joiós. Però que passava mentres? 1812, a bona part del País Valencià, va ser l’any de l’ocupació francesa, del mariscal Suchet a València (duc de l’Albufera -sic-) i d’un tal Defosseux a Gandia, comandant que, pel que es veu, tenia bastant poca paciència i males puces, com correspon a un militar ocupant. Fins i tot l’alcalde afrancesat, Joaquim Company, va acabar dimitint. Ja pel març de 1812, les exigències del comandant en matèria de bagatges i subministramentss’havien fet i…

ENS RESTA LA DIGNITAT

Imatge
Sembla que el món s’enfonsa però no és així. Ens resta la dignitat, ens resten les ganes de lluitar, de cridar, de ser íntegres. De respondre a les mentides, al cinisme, al lladronici, a la supèrbia. Ens resta la tranquil·litat suficient per poder eixir de casa amb la cara ben alta sense haver d’amagar les nostres trampes i els nostres pecats inconfessables. Ens resta la tranquil·litat que no estem xafant ningú per reeixir, triomfar i enlairar-nos per un canyaret de forques caudines pel que humiliar els nostres enemics. Tenim la consciència tranquil·la i l’orgull de ser humils, persones, amics, pares i fills, amants. Tampoc no som perfectes, possiblement, és clar. Seria massa. No som àngels impol·luts. Però no estem esperant ningú a la cantonada per clavar-li una ganivetada. Malauradament, hi ha molts amb estisores i ganivets a les mans, perquè pensen que a ells, així, no els arribaran els retalls i les traïdories. Estan enganyats. Molts polítics són irresponsables i temeraris, però q…