Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2012

UNA PETITA BATALLA ENTRE LA MEMÒRIA I LA HISTÒRIA

Imatge
Vicent MARTÍNEZ SANCHO. La memòria dels absents: activisme cívic a la Valldigna: 1962-2002. València: Albatros, 2012.
Certament, la història recent és problemàtica i polèmica, perquè és part de les nostres vides. Pel que explica Vicent al seu pròleg, ‘la memòria dels absents’ ve a ser una rebel·lió contra els oblits de les darreres publicacions valldignenques i, particularment, les que toquen Simat. Sobretot la recent Simat, cent anys d’història, llibre també comentat en aquest bloc.
No cap dubte que Vicent Sancho és una persona documentada i que ha viscut en primera línia molts dels esdeveniments que narra, comenta i valora. Subjectivament, és clar. Amb tota la legimitat del món: per això s’escriuen memòries: per explicar i per explicar-se. També, indefugiblement, com deia Fuster, per justificar-se.
El llibre, doncs, té el 'problema', si voleu, que no és un llibre d'història. Potser també el del 'to', que pot agradar o no. La implicació i protagonisme personal és exp…

JOANJO MASÓ I MONFORT

Imatge
Gata, 1953 -
L'Alcúdia de Crespins, 2012.

   Hom suposa que els rectors de parròquia són les persones especialitzades en oficiar en els moments clau: quan naixes, quan et cases i quan et mors. Tanmateix, no sempre l'encerten. Hi ha ocasions en què el ritual es menja les persones i això no deuria passar.
  Afortunadament, l'acomiadament de Joanjo del món dels vius ha estat molt més càlid del què s'ha manifestat en la cerimònia religiosa. Tot el poble estava allí per acompanyar-lo; amb el seus col·legues mestres, els amics, i els companys de consistori i d'opció política. I, és clar, la seua família. Mirant la seua filla i el seu fill te n'adones que, sortosament, Juanjo ha transcendit ja el seu ésser i que té uns digníssims successors.
   Joanjo ha estat una gran persona que s'ha implicat profundament en els assumptes públics. La seua amabilitat i el seu caràcter acollidor ha sabut projectar-los des de sa casa i la seua escola molt més enllà.
  Joanjo ha ma…

UEG, ARXIUS I INFORMÀTICA

Imatge
Tot i que molta gent no ho sap, la Universitat d’Estiu de Gandia, en bona mida, va nàixer en un arxiu. Al llarg dels anys hi ha hagut alguna llampegada de cursos i tallers relacionats amb les fonts documentals. Moltes més activitats, sobretot, al voltant de la història. 29 anys després no deixa de ser curiós que siguen arxivers els qui es plantegen donar solucions a temes molt més quotidians que, en primera instància, podrien estar plantejats o conduits per informàtics. En realitat, les ‘tècniques per no perdre els papers’ es plantegen coses tan senzilles com organitzar bé l’escriptori de l’ordinador o nomenar i classificar adientment els fitxers electrònics; o utilitzar programes, com el google drive, per treballar en equip.   Tanmateix, aquest és un bon camí. No deixa de ser significatiu el fet que tenim una fe, pense que excessiva, en el poder de la tecnologia. Una tecnologia que pot facilitar-nos, en efecte, instruments, però no pot donar solució al caos mental transportat als disc…

UNA NIT PLÀCIDA

Imatge
  La manifestació de dijous per la vesprada va ser sorollosa, però tranquil·la, a Gandia. Afortunadament, a més d’expressar la indignació, les manifestacions serveixen per retrobar-nos amb els amics i amigues, per compartir penes, neguits, notícies i alegries. Fins i tot per departir amb algun policia que trenca, momentàniament, el seu hieratisme.


  Ahir també vam tenir música. A l’ambient familiar, pausat, plàcid de la ‘platja’ de Miramar. Les bandes del Real i Miramar feien intercanvi. Una vegada més, el miracle de la música va envair l’espai sonor i l’ambient estiuenc. Gent gran i menuda, xiquets, molts xiquets, cridaners i escandalosos com ells sols, un xicon amb el síndrome de Down que fruïa i es movia amb el ritmes i els compassos, xiques boniques i xics que seien a la gespa, recolzats en una palmera llisa. Plàcidament; amb el  petit mar de música que omple la plaça: un pasdoble valencià, una dansa israeliana... Sons que, de vegades, semblen llunyans, com una ‘banda sonora’. Hi h…

MÉS QUE MAI, LA FILOSOFIA ÉS NECESSÀRIA

Imatge
Entre xiulets i l’absència de la consellera Maria José Català, en darrera instància ha guanyat la cultura, la filosofia. Javier de Lucas, si més no, ha sabut plantejar com la crisi que vivim no és solament o principalment econòmica. És una crisi de valors, de model, que el pitjor que podria provocar és portar-nos a la incivilitat, a l'acovardiment, al seguiment de salvadors i messies que furguen entre la por, els sentiments d’impotència i el seguidisme. Cal enraonar front a la política visceral i irresponsable.


Els governants haurien de tenir pudor i una consciència mínima de justícia. No es pot conduir la nau cedint solament a la pressió dels més poderosos. És suïcida.

PARÀBOLA

Imatge
No és aquesta imatge una paràbola de l’estat dels arxius, de l’administració i ... de tot ?



La caiguda amb efecte dominó de la documentació de la ciutat de la Justícia, a València, podria semblar una anècdota, però no ho és. En realitat, és una mostra gràfica i palpable del col·lapse de l’administració judicial; i parla de la mancança de professionals dels arxius i d’organismes adients al seu si.

   Sembla mentida que si els metges prenen cura dels malalts i els jutges dicten sentències, no hi haja serveis d’arxius al càrrec dels documents mèdics o de la justícia. En un moment en què es posa en qüestió la pròpia existència de l’administració i dels funcionaris, es fa evident que si volem que la nostra societat funcione calen professionals que se n’ocupen de cada qüestió. Tot i que sembla una bajanada o una obvietat, sembla que per a molts incautes no ho és.
  La caiguda a terra d’aquests prestatges i l’acumulació descontrolada de lligalls al terra dels jutjats no són sinó una il·lustrac…

LA PRIMERA REPÚBLICA A TAVERNES [I EL “TAVERNISME”]

Imatge
A propòsit de CISCAR VERCHER, Josep. La Primera República a Tavernes de la Valldigna (Institucions i vida política). Simat: La Xara Edicions, 2012.

Ja feia temps que no m’acostava als temps de Pi i Margall, de ‘La Gloriosa’ de 1868 i la I República. Ha estat una sorpresa agradable veure que un professor de Tavernes ha viatjat a aquells temps. Afortunadament, hi ha gent per a tot. Encara.

  Particularment si es tracta d’aproximar-se a la història del propi poble. El cas de la Valldigna és especial. Especialíssim. Tant per l’abundància d’historiadors que s’hi han lliurat com per la manera d’acostar-se al microcosmos valldignenc; i per una mena de ‘domet’ invisible però palpable que perviu entre els seus habitants.

  No deixa de ser curiosa la reivindicació per part de l’inefable cronista Don Vicente Gascón Pelegrí d’un "tabernismo" (sic), del qual seria mostra irrefutable la figura de Gabriel Hernández, potser el polític més destacat de la Vall durant el Sexenni Revolucionari…

UN RAIG D'ESPERANÇA

Imatge
ESPAIS VOLGUTS, PERDUTS, TROBATS. Ens estimem la muntanya i, davant dels nostres ulls, se’ns calcina, se’ns esvaeix i ens envaeix la pena i el dolor de la pèrdua. La ràbia per les deixadeses, les incompetències i les manipulacions. Tanmateix, estem destinats a retrobar-nos amb el verd, amb els pins, tan amics del foc, amb les carrasques resistents, amb els garrofers tan propis, íntims, amics voluptuosos.    Malauradament, el foc ens acompanya des de la nit dels temps. Des dels primers agricultors i ramaders. I és una amistat perillosa.    Tanmateix, després de la desfeta cal mirar altres horitzons: com l'admirable constància i paciència de la gent del CER (Centre Excursionista de Ròtova). Dues vegades s’ha cremat la muntanya de vora el Vernissa i el barranc de les Galeries en els darrers vint anys. Un barranc que s'havia comprat, mimat, repoblat, acaronat, passejat. Però el verd, afortunadament, sempre renaix.   Si serveix de consol, cal dir que fa 50 o 100 anys la vegetació de l…