LA PRIMERA REPÚBLICA A TAVERNES [I EL “TAVERNISME”]

A propòsit de CISCAR VERCHER, Josep. La Primera República a Tavernes de la Valldigna (Institucions i vida política). Simat: La Xara Edicions, 2012.

  Ja feia temps que no m’acostava als temps de Pi i Margall, de ‘La Gloriosa’ de 1868 i la I República. Ha estat una sorpresa agradable veure que un professor de Tavernes ha viatjat a aquells temps. Afortunadament, hi ha gent per a tot. Encara.

  Particularment si es tracta d’aproximar-se a la història del propi poble. El cas de la Valldigna és especial. Especialíssim. Tant per l’abundància d’historiadors que s’hi han lliurat com per la manera d’acostar-se al microcosmos valldignenc; i per una mena de ‘domet’ invisible però palpable que perviu entre els seus habitants.

  No deixa de ser curiosa la reivindicació per part de l’inefable cronista Don Vicente Gascón Pelegrí d’un "tabernismo" (sic), del qual seria mostra irrefutable la figura de Gabriel Hernández, potser el polític més destacat de la Vall durant el Sexenni Revolucionari i la Restauració borbònica. Sota aqueix patriotisme local, amb èmfasi poc dissimulat, Don Vicente amagava les contradiccions socials i ideològiques, tan a flor de pell en aquella època on carlins, republicans i governamentals lluitaven a tres bandes.

  Ciscar s’havia proposat no solament de fer una crònica política sinó també penetrar en els àmbits més personals dels protagonistes de l’època, cosa que és feixuga i delicada. L’objectiu l’ha aconseguit parcialment. No ha tingut a l’abast memòries de caire personal. Tampoc no ha indagat massa en la genealogia familiar. Això ho ha compensat, tanmateix, amb una bona dosi de perspicàcia i escriptura àgil. Les fonts municipals, ben cert, són riques i donen molt de si. Però també tenen les seues limitacions.

  D’altra banda, també li ha mancat, al meu veure, un poc més de contrast amb el tarannà d’altres pobles. Prop tenia els casos de Sueca, Alzira, Gandia o els mateixos pobles de la Valldigna. I també personatges tan interessants com Don Simon i el Pintoret, capitostos de partides armades (una progressista, l'altra republicana). Això hagués enriquit l’anàlisi i les conclusions; i hagués remarcat millor la personalitat pròpia de la Vall.

  Tot plegat, tenim al davant un llibre ben escrit i que fa una crònica detallada, fidel i matisada. A les conclusions es fa una reflexió sobre el possible fracàs de la I República, una època ‘avançada’ on els somnis d’alguns dels seus protagonistes no es corresponien amb la realitat social i política. Tanmateix, aqueixos somnis, certament, han estat el germen de realitats posteriors.

Comentaris

Josep Antoni Alberola ha dit…
L'haurem de llegir. La quantitat i la qualitat de les fonts documentals dels pobles de la Valldigna són en algun casos extraordinàries. Cap a finals dels 90 estava jo cabilejant sobre quin tema escollir per a la tesi. Com soc valldignenc, una primera opció va ser estudiar aspectes musicals del monestir de Simat. Cap allà que me'n vaig a l'Arxiu del Regne. Li ho comente a Jesús Villalmanzo i em diu que hi ha al voltant de 300 caixes per catalogar. Li dic, trau-me'n dues a l'atzar, a vore que passa. I sobre el funcionament intern del monestir no hi havia res, tot era informació dels pobles, com per exemple els statu animarum de Tavernes del segle XVII, llibres de justícia (que són els que han utilitzat principalment García Oliver i Císcar Pallarés), i altra documentació tota ella relacionada amb els pobles i al seua gent. Llavors, vaig desestimar el tema que em va portar allí. Però vaig anar a parlar amb el responsable de la Fundació Jaume II per dir-li que seria interessant si volien potenciar els estudis històrics, que donaren una beca de treball per catalogar el fons de Valldigna de l'ARV. Millor això que les patxotxaes vàries que han acabat amb un dèficit monstruós. Encara em pregunte per què vaig anar a dir-los res.
Supose que el llegiràs amb els teus ulls socio-musicals. Per cert, se m'acut ara. Potser les partides armades portaren músics? Potser desfilaren amb tambors i alguna cosa més quan entraven a les ciutats i pobles?
El problema de fundacions i altres històries és que cadascú va a el que va. No és fàcil trobar capteniments dialogables i permeables.
Per cert, la documentació del monestir de la Valldigna és possible que estiga per catalogar. També molta de la nostra de l'Arxiu Històric de Gandia. Però em sembla que, si més no, deu haver alguna mena d'inventari.
Josep Antoni Alberola ha dit…
A l'exercit sempre ha hagut instruments, tant per a fer senyals acústiques com per a utilitats heràldiques. Ja ho tenia en ment, de fet, a l'arxiu teniu un document imprès de 1776 amb allò que devien cobrar els soldats dels propis i arbitris de Gandia, i entre ells estan els "tambores y pífanos". I caixes que no he vist de documentació de milícies, exèrcit, ...

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD