Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2012

“LEVANTE” I ELS FUNCIONARIS SOBRERS

Imatge
Deia Fuster que ens expliquem per justificar-nos. I menejava raó. Possiblement aquests raonaments formen part del fenomen.

  Tot i això, no puc estar-me de manifestar la meua perplexitat, i disgust, davant d’un conjunt d'opinions informacions tendencioses aparegudes a Levante EMV. Precisament perquè la línia editorial d’aquest diari no m’ha semblat del tot dolenta i sovint ha dedicat atenció a temes abandonats i causes perdudes, com el camp valencià, cosa que valore a bastament.

   Tanmateix, de l'editorial 'Plantillas insasumibles' i una bateria complementària d'escrits es trasllueix, amb meridiana claredat, que els ajuntaments gasten massa en personal. Proporcions de despesa  del 40% o 50% en recursos humans ofeguen els municipis i impedeixen les inversions... ergo, justifiquen de totes totes la política de destrucció de l’empleament públic, en aquest cas municipal.

  Evidentment, sí es un moment per repensar les despeses, les prioritats, les formes organitzaves, e…

PER LA RE-INTEGRACIÓ SOCIAL

Imatge
Us deixe un enllaç amb l'article sobre desintegració social i compromís associatiu que vaig fer per comanda dels meus companys de la Junta Directiva de l'Associació d'Arxivers i Gestors de Documents Valencians. Ha eixit publicat en l'edició digital de 'El País Comunidad Valenciana', prèviament traduït al castellà. Espere que no us resulte massa corporatiu.
Ací baix us pose la versió original.



DESINTEGRACIÓ SOCIAL I COMPROMÍS ASSOCIATIU
            Amb l’atenció posada en la famosa prima de risc se’ns estan escapant processos tant o més greus per al nostre futur immediat. El primer i més important és la descomposició o desintegració del propi cos social, liderat pel desmuntatge de l’administració pública. Crec que no m’enganye de molt si dic que la crisi actual està portant a capteniments propers a l’egoisme de supervivència, al ‘campi qui pugui’, els quals són d’allò més perillós perquè porten a l’individualisme i la insolidaritat en moments difícil en els que, pr…

LA IRRESISTIBLE RESURRECCIÓ DE L’ESGLÉSIA COM A SERVEI SOCIAL

Imatge
Regirant papers vells me n’he adonat del temps que hi he estat capficat en la història de monestirs, parròquies, convents i  col·legiates; en beneficiats, prelats i preveres diversos... volent o no volent, gairebé sempre entropesses amb l’Església si viatges en el temps. O en l’espai. Sembla increïble el poder, la presència i la pluralitat d’elements que l’han vinguda conformant: ordes especialitzats en l’ensenyament, en la predicació, en la contemplació i el cant..., en la pregària o, també, en l’atenció als malalts i pobres. Ordes reformats i contrareformats; ermites i oratoris; joies, quadres estàtues; jurisdiccions i patrimoni immobiliari...  Davant la destrucció de l’estat, de l’administració i dels serveis públics, sembla que tornarem no ja a la beneficència del XIX sinó a la caritat antiga. Tornarà a ser l'Església el servei social més potent, com als països musulmans? El més curiós del cas és que cada volta tenim més assumit que reculem vers el passat i la misèria. Cada come…

JA VINDRÀ SETEMBRE

Imatge
En l’entrada anterior parlava de l’oportunitat de fer música al monestir, o als monestirs, si voleu. I no me’n desdic. 
El que sí caldria replantejar-se és la forma en què es pretén atraure el turistam al monestir de Cotalba. A hores d’ara “les senyoretes” del convent, més que un atractiu, constitueixen una trava evident perquè qualsevol iniciativa tinga una mica d’èxit. La postura intel·ligent i escaient de l’actual “propietat” hauria de ser la de no clavar-se en camisa d’onze vares i deixar per als professionals en cada matèria l’autonomia suficient i necessària per fer bé el seu treball. Una altra qüestió és que vullguen recaptar possibles guanys. Legítim i normal, evidentment. 
Jo no entenc massa d’empreses turístiques. Sí comprenc que són temps difícils per invertir. Tot amb tot, hi ha un principi evident per a qualsevol negoci que és el d'oferir plusvalors (no ‘minusvalors’) que puguen fer un producte atractiu i consumible. 

L’escenari d’un monestir ben conservat com el de Sant…

MÚSICA AL MONESTIR, ABANS I ARA

Imatge
La iniciativa de l’Ajuntament d’ Alfauir de fer música a sant Jeroni de Cotalbaés certament lloable. Cada estiu se’ns obrin les portes del cenobi en un gest que és ben significatiu.
La tradició musical al monestir és certament molt antiga, però en línia amb el que era l’orde jerònim, les notes que sonaven a dins dels murs no solien transcendir a la població dels voltants. Els tancats del monestir encerclaven un petita ciutat divina i autosuficient en que les notes, el cant  pla o, fins i tot, dos orgues imponents, eren lliurats a la major glòria de Déu i de sant Jeroni o al recordatori missal dels grans i petits patrons del cenobi.
Els músics del monestir no venien de fora ni eixien massa de la casa. Havien de ser, al capdavall, monjos professos. El darrer organista, Fr. Casiano Llobregat, per força, sí va haver d’eixir de la clausura monacal, el 1835, i acabà els seus dies com a músic a la Seu Col·legiata de Gandia
Fins a cert punt, la llarga etapa posterior a la desamortització de Men…

APRIMAR L’ADMINISTRACIÓ O EL SUICIDI COL·LECTIU

Imatge
No cap dubte que ens trobem davant d’una ofensiva salvatge del neoliberalisme, dels mercats o dels poders fàctics, com vullgueu dir. Sembla que de repent tots els serveis i aparells construïts a les darreres dècades, els quals contribuïen a millorar la nostra qualitat de vida (jardins, sanitat, ensenyament, cultura...) ara va i resulta que són sobrers. De repent, després de 30 anys d’autonomies, ara va i resulta que aquestes no calen perquè són deficitàries.    Atenció que no s’hi tracta de restar crítiques a la malversació de fons públics: però de TOTES les administracions, inclosa la central, que sembla que no haja trencat un plat.    Fa una estona llegia un treball de Terry Cook en el que recordava que la ‘New Deal’, la política per eixir de la crisi de 1929, s’havia fonamentat en un reforç de l’estat (particularment dels estats federats dels EE.UU.), el qual havia de ser punta de llança en eixir del clot mitjançant una política activa, imaginativa i expansiva.   A hores d’ara, les …

VIATGES I MEMÒRIES: ELS FRANCESOS VALENCIANS

Imatge
L'estiu és temps de basca i de relaxació. També de fugides; i de retrobaments. Portat per la meua dèria de rebuscar històries i relacions, els primers dies d'agost, amb la benvolença de la meua companyera eterna, hem passat per Briançon i la Vall de Prés, als Alps francesos. No és qualsevol cosa, arribar-hi. Però les muntanyes sempre tenen aqueixa doble vessant de llunyania, d'alçada, i d'atracció.
   D'aquells pobles vingueren un dia Joan Baptista Vallier i la seua esposa Caterina Fourrat. En aquelles llars també són habituals 'noms' com els de Roman, Merle, Rignon o Pouguet, tots ells força familiars per a la gent de Sueca, Xàtiva, Gandia o Dénia. La majoria d'ells dedicats al comerç i la banca prompte prosperaren a les comarques valencianes.
   Tot i això, avui, a Briançon no sembla restar cap senyal significativa dels Vallier. La història és així de cruel: o et fas un lloc en la memòria o no hi ets, no romans: has desaparegut del tot, definitiva…