JA VINDRÀ SETEMBRE


En l’entrada anterior parlava de l’oportunitat de fer música al monestir, o als monestirs, si voleu. I no me’n desdic. 

El que sí caldria replantejar-se és la forma en què es pretén atraure el turistam al monestir de Cotalba. A hores d’ara “les senyoretes” del convent, més que un atractiu, constitueixen una trava evident perquè qualsevol iniciativa tinga una mica d’èxit. La postura intel·ligent i escaient de l’actual “propietat” hauria de ser la de no clavar-se en camisa d’onze vares i deixar per als professionals en cada matèria l’autonomia suficient i necessària per fer bé el seu treball. Una altra qüestió és que vullguen recaptar possibles guanys. Legítim i normal, evidentment. 

Jo no entenc massa d’empreses turístiques. Sí comprenc que són temps difícils per invertir. Tot amb tot, hi ha un principi evident per a qualsevol negoci que és el d'oferir plusvalors (no ‘minusvalors’) que puguen fer un producte atractiu i consumible. 

L’escenari d’un monestir ben conservat com el de Sant Jeroni de Cotalba és, d’entrada, un capital maiúscul. D’història, d’entorn natural, d’art i estètica... el jardí romàntic... pedra carregada d’espiritualitat i noblesa... i tot allò del que se'l vullga dotar i envoltar, tot identificant-lo i creant marca. El ‘cutrerío’ o la barroeria estètica i organitzativa actual contrasta fortament amb la bellesa ambiental i el que fa és restar més que no sumar o multiplicar. 

Ja vindrà setembre, després de la xafogor de l’estiu, amb el seu aire net i transparent.



Foto 1: bassa del 'Convent' i serra d'Ador al fons. Foto recent, obsequi de Rafa Andrés.
Foto 2: llac al jardí romàntic de sant Jeroni de Cotalba. http://www.minube.com/fotos/rincon/512351/3076301

Comentaris

Anònim ha dit…
Vindrà setembre, i s'arreglarà alguna cosa? El temps passa i l'esperança que la Generalitat done més passes tímides s'esvaeixen, ocupada com està en no quedar en envidència amb els seus forats econòmics i de gestió.
Tampoc han servit de massa les propostes que hi hem fet. Aquí cal la part corresponent d'autocrítica però hem ensopegat sempre contra una paret.
I per últim, cal un pessic gros de ganes de repensar què podem fer; i fer-ho millor. No és senzill, i caldrà fer-ho, a pesar d'ells. A veure si hi ha sort.
Jesús, per cert, aquí va un 'Liebster Blog' (http://jordipuigm.wordpress.com/2012/08/18/liebster-blog-i-lagost/), que és poca cosa; si de cas, espere que ajude en alguna cosa a mitigar la calor d'este agost :).
Xè,Jordi, gràcies pel teu esment 'liebsterblogià'. Els del burribloc fan bé. És una bona manera d'agafar-se la vida i el teu blog es mereix l'esment.

Ara bé: si ara estàs relaxat i fas aquesta mena de comentaris, què faràs quan tingues els motors calents?

Home, m'imagine que a hores d'ara poca confiança i esperança ens pot donar la Generalitat. Prou farà si s'aguanta ella mateixa. Ser autocrítics també està bé, però crec que tampoc no hem de passar-nos-en. Fem el que sabem i podem i intentem fer-ho de la millor manera possible. Tampoc no anem a salvar el món si bé, és clar, en tenim la temptació.

Si més no, a veure si fruïm del setembre (en realitat, això de citar setembre era una quimera un poc inintel·ligible. Senzillament, m'agrada l'aire de setembre). Una abraçada!
Anònim ha dit…
el que jo voldria saber és si hi ha algun moviment per reviure el monestir de Tano
La veritat és que no en conec, però segur que a la Barraca d'Aigües Vives, a la Valldigna o Alzira hi ha algú. O la mateixa dona de dona de Tano, que n'ha pres cura els darrers anys... Potser part del problema rau en que està en 'terra de ningú' i ha anat passant d'unes mans privades a unes altres. Salut!
Josep Antoni Alberola ha dit…
De la Generalitat no cal esperar res, i si n'espereu, què podeu rebre? el què han fet a Simat? Al marge de la restauració/reconstrucció que és un tema del qual no tinc els coneixements per opinar, la gestió cultural ha sigut de tirar diners en desmesures que no han fet cap solatge. Cal recordar que la Fundació ha deixat un forat de 9 milions! d'euros gràcies al gerent, un tal Burgos amiguet de Camps, acompanyat per algun que altre polític local. I què han deixat? quines inèrcies culturals hi romanen? Poc i el poc que queda són escenografies d'un poder decadent: un festival de música sense públic o la mutaqa que per als valldignencs es limita a desfile de cotxes oficials pel carrer del trinquet de Simat. La barraca ens agafa de prop a la Valldigna. Tot aquest patrimoni té un potencial per desenvolupar que de moment no s'ha sabut fer. Per a mi, la sortida és l'associacionisme.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Supose que l'associacionisme vol dir, entre altres coses, o sobretot, 'nosaltres'. Jo puc col·laborar en coses puntuals, si em digueu alguna cosa. La veritat és que sóc una miqueta monjo i no puc fugir de l'encís de les ciutats celestials o de l'afany de reivenció dels espais... tanmateix, a hores d'ara, estic fins les celles associatives amb el tema de l'Associació d'Arxivers. Una abraçada a tots!
Josep Antoni Alberola ha dit…
Per a mi un bon exemple d'associacionisme són les societats musicals, cadascuna d'elles independents, però associades comarcalment i a nivell de País. Un teixit de associacions locals de tipus cultural, alhora associant-se en entitats majors és al meu parer una bona inèrcia que està comprovat que pot funcionar. Fa uns anys hi havien associacions que van deixar d'existir perquè la tasca que realitzaven van passar a fer-la els ajuntaments. Amb el temps les males gestions, la manca de preparació, il·lusió, etc. ens ha abocat a la situació actual.
Curiosament, a l'AAV estem tenint baixes perquè la gent vol estalviar i evitar despeses 'balderes'. Potser dedique algun post al tema de l'associacionisme perquè, en efecte, crec que és un tema central si no volem desintegrar-nos com a societat.

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD