Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2012

LA CIUTAT VA PATIR, I VA RENÀIXER

Imatge
Cada dia que passa tinc la sensació més intensa que, ofegats com estem en el present, no tenim forces per mirar el passat o imaginar el futur. Tanmateix, no podem,  no hauríem de deixar de fer-ho.

  El 1364 Gandia fou 'cremada e roboda' per la soldadesca depredadora. A la Fira d'enguany es celebra el centenari de la mort del duc Alfons el Vell (1412-2012). A ell li vam dedicar una entrada, fa uns mesos. Amb aquest article, publicat avui a l'edició de la Safor de 'Las Provincias', recordem el paper de la ciutat 'posseïda' pel personatge.

Foto de dalt: castell de Bairén, d'on baixaren els primers pobladors de la vila gandiana. Juantxo Ribes.

EL PASSAT NO HA PASSAT

Imatge
Temes delicats són els essencialismes. Mirem, si no, els efectes d’unes vinyetes o una pel·lícula maldestra sobre Mahoma. Catalunya i Espanya com a essències també poden xocar, per allò de ’antes roja que rota’. A l’antiga Iugoslàvia, croates i serbis fracassaren en reviure fets luctuosos de la II Guerra Mundial.
  Davant dels desencontres d'ara entre els pobles d'Ibèria, hauríem de dir els valencians alguna cosa? Haurem de fer alguna mena de moviment o de reflexió? Tenim una llengua compartida amb el País Valencià del nord i també un bon tros d'història, si bé en bocins menors del que alguns voldrien. D'altra banda, la nostra 'espanyolitat' és indiscutible i certificada a cada consulta electoral. Estem en una situació immillorable per fer de bisagra, per plantejar solucions alternatives i integradores. Tot i que amb certa distància del què planteja, no em sembla mal que Ximo Puig reivindique l'important passat federalista del republicanisme arreu d'Es…

EL PAÍS VALENCIÀ A MADRID

Imatge
Els valencians tenim una certa tendència a automenysprear-nos i autolacerar-nos (deu ser això de l’autoodi que identificaren alguns sociolingüistes). La veritat és que els governants que hem tingut i encara tenim han contribuït bona cosa a furgar en la ferida. Tanmateix, hi ha una llarga tradició d’un País Valencià republicà, d’esquerres, progressista, obert i avantguardista. Si a això afegim una manera de viure (way of life o modus vivendi) tendent a la festa, la paella i la música potser, en el fons, no tenim tants motius per al penediment.
  Ho deia perquè a la manifestació d’ahir, a Madrid, es va veure això mateix, si bé, tot seguit (per continuar, també, la tradició autocrítica) faré algun comentari.
  El primer i més evident és que a la nombrosa 'delegació' valenciana mancava la joventut. La majoria dels qui anàvem a l’autobús sindical érem de la vella guàrdia. Damunt d’això, i després de conversa amb algun líder sindical, te n’adonaves que l’ànim amb el que acudíem no e…

PACO CANDELA ESCRIVÀ (1937-2012)

Imatge
Paco Candela ens ha deixat avui. Discretament; talment ha estat bona part de la seua vida, especialment en els darrers anys. Paco ha estat 'moltes coses', fins esdevenir gairebé un mite i un símbol de la lluita nacionalista. Particularment, la dels que creuen i tenen fe en la catalanitat del País Valencià i alhora en el socialisme. Rares aus. Però Paco ha estat això i moltes coses més.
  Com a advocat sempre aconsellava i ajudava aquells qui no tenien recursos. Com a militant clandestí i després com regidor per Esquerra Unida de Gandia, va acomplir amb escreix el seu paper. Recorde molt bé el seu activisme en la primera corporació democràtica, la que va governar Gandia entre 1979 i 1983.
  Josep Piera, en el parlament del seu soterrar, ho ha dit ben bé. Era un polític dels que ara ens calen. Radical en les idees però humà i dialogant. Potser ell i Eligio Domingo personificaren de fet aquell famós 'esperit de la transició' a Gandia. Paco era regidor de patrimoni (entre le…

SILENCI ECLESIAL

Imatge
Ja fa temps que tinc la sensació que des de l’Església no s’alcen veus que reaccionen davant la crisi (econòmica, però també moral, de justícia...). Més encara quan hom suposa que són especialistes en la paraula, en la predicació i en la lliçó. Tanmateix, no gosava dir res perquè  ni vaig a missa ni tampoc conec el tema a fons. A més a més, els militants de l’Església, de vegades –no sempre-, són discrets per allò de què la teua ma esquerra no sàpiga el que fa la dreta. En tot cas, les reaccions de l'Església davant dels canvis socials no es solen caracteritzar, precisament, per la seua celeritat.
  Per això mateix m’he alegrat molt dels darrers articles reivindicatius publicats per Josep Miquel Bausset, monjo valencià de Montserrat, a Levante-EMV; o de la crònica de El País al voltant de la reunió de l’associació de teòlegs Joan XXIII. O de les accions de la HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica). Sembla que a dins mateix de l’Església o, més aviat, des de les seues vores, tam…

M’HE FET CONSERVADOR

Imatge
Mirant places i jardins
  Dona gust veure créixer el verd a la vora de camins ressecs, xafar la pinassa de les sendes toves de la muntanya tardorenca. No ha acabat l’estiu, però se sent setembre, el mes de l’aire nítid, fresc, renovellat i renovador del cos i de l’ànima.   És un bon moment per reviure les ombres, les places, les vores dels rius i la marjal. Tanmateix, topem amb les nostres pròpies limitacions ciutadanes i rajolaires.   Aquesta vesprada m’he retrobat amb una gelada i desangelada glorieta de Tavernes. Li diuen passeig del País Valencià i he xocat virulentament amb el bell record que en tenia. El d’un glorieta decimonònica, amb arbres centenaris, amb ombres i racons gràcils, íntims i acollidors. De la il·lustració i dels jardins chejovians hem passat a les formes ‘correctes’ però mancades d’esperit, després d’inversions milionàries i enrajolaments immisericordes, amb la terra condemnada a morir al dessota. A la vora del riu d’Alcoi, a Gandia, en canvi, es veuen créixer bros…

DÈFICIT DE TRELLAT

Imatge
Em fa la feta que estem perdent no solament els diners i la riquesa sinó també bona part del trellat que ens restava, col·lectivament parlant, la qual cosa és, qualitativament, més important que no la primera. 
L’ambició d’alguns per especular i per cobrar amb immediatesa està portant-nos a ‘tots’ a la ruïna, inclosos “ells” mateixos que, a la llarga, no podran cobrar perquè no podrem pagar perquè, com que no ens financen bé, no podrem produir. El capitalisme cap per avall és el que estem vivint. 
Però el problema és que, damunt d’això, els polítics conservadors donen la impressió d’estar fruint de fer-nos patir. És el famós ‘que se jodan!’. 
I encara no hi ha prou amb això: cal escampar i repartir culpes a dojo: funcionaris, sindicalistes, aturats, immigrants i la resta de gent de malviure. 
No solament és aquesta una política equivocada, forçada o buida de visió i ambició. És una política irresponsable i mancada de sentit comú –tot i que en fan ús de la parauleta-: perquè faran nàixer, …

UN CENTENARI PROPER I POLÈMIC: 200 ANYS DE LA MORT DE L’ARQUEBISBE COMPANY

Imatge
Joaquim Company i Soler, franciscà originari de Penàguila, va faltar el 13 de febrer de 1813 a València. Va ser un personatge molt discutit. Potser tant que és ben fàcil que des de la mateixa diòcesi de València, d’on va ser arquebisbe entre 1800 i la seua mort, a penes se’n recorden d’ell amb motiu de l’aniversari de la seua falta. Una part de la incomoditat del record rau en les nombroses acusacions que ha tingut d’afrancesat durant la guerra de Napoleó. 
   Nascut el 1732 i fill d’un metge, de ben jovenet va estudiar intern amb els jesuïtes de Gandia, aleshores regents de la seua universitat. Ací vivia també el seu germà Tomàs i els seus nebots Josep, Isabel i Joaquim. A Gandia es va ‘retirar’ a descansar abans de l’ocupació francesa de 1812, però aquesta va marcar la seua vida pastoral i política i el seu mateix final. 
   De fet, va fer amistat amb el mariscal Suchet i va ser vicepresident de la Junta de Govern de València durant el seu mandat. Hom sol dir que va evitar desgràcies …