Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2012

TEMPS DE MEDIEVALISTES

Imatge
Potser feia temps que no s'ajuntaven tants medievalistes a Gandia com ara, arran dels 600 anys de la mort del duc Alfons el Vell. La veritat és que no està gens malament fer un repàs o, millor, descobrir els inicis de la ciutat i el seu ducat.

En la primera conferència del cicle, Vicent Olaso i Carles Miret assajaren d’explicar el primitiu urbanisme de Gandia i llençaren una hipòtesi sobre l’estrany traçat del pont vell d’Oliva, extern a la vila. Crec entendre que això es deuria a que la raval estava poblada per cristians fins els inicis del segle XV i Gandia hauria estat, per tant, en els seus primers temps, una vila allargassada a la ribera del riu d’Alcoi. Tanmateix, l’explicació no va comptar amb el vist-i-plau del catedràtic Ferran Garcia-Oliver que, a la segona conferència, mormolava ara l'orador percomparar Juan de Luna, amant de Violant d’Arenós (dona del festejat duc Alfons), amb Rasputin.
   La veritat és que la darrera conferència de Juan Vicente Garcia Marsilla ha…

EL MÓN AL REVÉS

Imatge
[DESFICACI GENERAL]
Bancs que no són de fiar i executen hipoteques sense pietat; el periodista Costas Vaxevanis,detésper publicar els noms dels defraudadors grecs, els inspectors d'hisenda, immobilitzats pels polítics responsables davant les grans fortunes, els fiscals del cas Gürtel, ídem del mateix; polítics que no fan política, es miren la panxa o juguen al populisme fàcil; puja d’impostos per ser gestionats amb incompetència, augment dels aturats, començant pel mateix sector públic; treballadors que hem de treballar més per menys per tal que puga haver més gent de la classe anteriorment citada, intranscendència fal·laç de la programació dels mitjans de comunicació oficials: ‘cirquenses’ sense ‘panem’...    Tots anem bojos mirant a veure qui en té la culpa de tot açò. I alguns especialment ocupats en encolomar responsabilitats a algun veí per defugir-ne les pròpies.    Diners que es destinen als gestors manifestament incompetents... Exèrcits que apareixen com a darrers garants de…

FALLES FOLLES FETES FOC

Imatge
Sí, ja sé que aquest títol no és meu. És de l'inefable Amadeu (Fabregat), en els seus temps d'analista rutilant de la realitat valenciana. Altres coses potser no, però la seua escriptura ocurrent té una dosi important d'intel·ligència i de mirada aguda, si bé àcida i, potser, amb certa mala llet.
   També sé que no és temps de falles. No però sí. Les falles, com sabeu, abracen tot l'any, si es vol i es pot. 
   La bona qüestió venia pels igualment inefables esforços dels fallers per tal d'aconseguir tinta o carnassa per als seus llibrets i llibrots... La darrera petició que m'ha arribat venia dels meritoris (i exigents) promotors de la falla Vila Nova. La vaig haver de resoldre en un escrit curt, brevíssim. La veritat és que ara mateix no tinc forces per a molt més. I per això mateix l'aprofite per a aquest bloc pluritemàtic.
   Enguany va de 'cinema'... i del barri. De les viles noves de Gandia parlaren ahir, precisament, l'arqueòleg Carles Miret…

DESARXIVANT ARXIUS

Imatge
Comunicar els arxius és força desagraït. Com pot atraure la paraula si arxivar un tema és oblidar-se’n, despreocupar-se’n? La cosa té, però, una altra cara de la moneda: si ens en podem despreocupar és perquè algú se n’ocuparà, no? A més a més, podríem agilitzar, transformar o capgirar el concepte. Si arxivem és per poder després consultar, ‘desarxivar’, recuperar la informació i, al capdavall, ser transparents en una Arcàdia democràtica.
Avui dia, davant l’allau actual de creació documental i d’informacions en suports i projectils múltiples, què hem de fer? Quin capteniment col·lectiu, solidari, programat, institucional, hem de prendre al temps de ‘filtrar’ i consolidar allò que volem que reste, que transcendeixca el nostre present i el transporte a les generacions futures?
Ara mateix, estic segur que compte amb la simpatia i la complicitat del lector amable i culte de Saó. Però, i la resta del món? Es planteja amb suficient espenta i solidesa la necessitat de projectar el present cap …

LA CIUTAT DE LA INJUSTÍCIA

Imatge
No estic parlant ara d’una concentració de jutjats o de serveis judicials. Estic parlant de Riba-roja: del nou parc temàtic que la Generalitat Valenciana ha muntat allà on s’havia planificat, d’entrada i encertadament, un gran arxiu intermedi per a l’administració valenciana: una cosa com l’Arxiu d’Alcalà d’Henares per a l’administració espanyola, on van a parar els documents des dels ministeris.

La realitat d’avui està ben lluny d’aqueixa primera idea, tan necessària i imprescindible, i a hores d’ara el nomenat parc logístic de Riba-roja és un perfecte fracàs, un ‘totum revolutum’ en un perfecte desordre organitzat, això sí, per la curtedat de mires, per la manca de criteris professionals i per la precipitació del joc polític de regateig curt. Per tot això, en part, és explicable que els arxius judicials hagen irromput en aquest espai com un elefant en una ferrovellera. 
Tot el món coneix de sobra el col·lapse de l’administració judicial, el qual s’agreuja quan la documentació judicia…

LA RODONOR DEL SILENCI

Imatge
ARCOS I MARTÍNEZ, Manel; ESPINÓS I QUERO, Antoni.  Els guerrillers de la Marina. El Campaner i el saqueig de Xàbia de 1812. Xàbia: fundació CIRNE, 2012.

   Els 200 anys de l’ocupació francesa de les nostres terres han estat escadusserament ‘celebrats’ o recordats. Per això mateix és especialment remarcable que la fundació CIRNE de Xàbia i un dels seus màxims dinamitzadors, Toni Espinós, hagen confegit aquest llibret. Rescatar la tradició oral i escrita potser siga un dels leit motiv principals d’aquest col·lectiu tan especial i brillant.
   No és poc en temps d’amnèsia i de perplexitat. Toni recupera tres cròniques i un text literari per rememorar els saquejos de Xàbia pels francesos: concretament les de Palau, Cruañes, Bohigues i, finalment, Rodríguez-Solís.
   Com que aquesta no és una ressenya a l’ús ni per cap compromís aniré, per la drecera, al que em sembla més interessant: allò que, podríem dir, és la visió i la vivència popular de les guerres, ben lluny d’aquells esquemes de taul…

NOU D'OCTUBRE: PARTIT I BADAT

Imatge
Ja fa anys que Antoni Furió, en la seua Història del País Valencià, va enunciar aquella teoria segons la qual el nostre país estava fet i construït -des de la seua mateixa naixença- a la mida del monarca, del poder. I sembla que així continua sent. Malgrat les tradicions republicanes, llibertàries i rebeques en general, el nostre país sembla un joguet perfecte en mans dels qui detenen el poder: sobretot per la nostra fragmentació múltiple: provincianisme, partidismes, blaverisme i catalanisme...        Quan ve el 9 d’octubre l’espectacle col·lectiu que donem és el·líptic o patètic: un escenari perfecte per al desànim i la deserció, si bé amb excepcions lloables en alguns pobles.

És evident que cadascú tenim la nostra manera de veure la vida i el món; de patir i de fruir. Però no deixaria de ser desitjable un mínim denominador comú, un mínim sentiment comú per als que compartim, si més no, un territori i, segurament, algunes coses més entre les qualsla paella ocupa un lloc primigeni.…

NOU D'OCTUBRE: SENTIMENTS

Imatge
Quan arriben aquestes dates m’entra una mena de picor nacional. Una mescla de mala consciència, d’orgull i de vergonya. Francament, no tinc solucionat el meu problema identitari. Sóc una mena d’apàtrida amb pàtria marginal, un indígena residual. Potser hauria de sentir-me autosafisfet i cofoi però el més que puc fer és recordar aquells versos d’Espriu, en el seu  Assaig de càntic en el temple, els quals tinc gravats en algun lloc de l'ànima, si aquesta existeix:

Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu, així l’home que se’n va del seu indret», mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l’antiga saviesa d’aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més …