DESARXIVANT ARXIUS




Comunicar els arxius és força desagraït. Com pot atraure la paraula si arxivar un tema és oblidar-se’n, despreocupar-se’n? La cosa té, però, una altra cara de la moneda: si ens en podem despreocupar és perquè algú se n’ocuparà, no? A més a més, podríem agilitzar, transformar o capgirar el concepte. Si arxivem és per poder després consultar, ‘desarxivar’, recuperar la informació i, al capdavall, ser transparents en una Arcàdia democràtica.

Avui dia, davant l’allau actual de creació documental i d’informacions en suports i projectils múltiples, què hem de fer? Quin capteniment col·lectiu, solidari, programat, institucional, hem de prendre al temps de ‘filtrar’ i consolidar allò que volem que reste, que transcendeixca el nostre present i el transporte a les generacions futures?

Ara mateix, estic segur que compte amb la simpatia i la complicitat del lector amable i culte de Saó. Però, i la resta del món? Es planteja amb suficient espenta i solidesa la necessitat de projectar el present cap al futur?

Els temps turbulents no han estat mai favorables per encarar l’esdevenidor amb calma i planificació. Sobretot amb perspectiva i esperança. Ja en fem prou si sobrevivim. No sé, si al capdavall, les actuacions dels escassos arxivers i còmplices que en restarem serà, sobretot, d’urgència.

A tot això, els valencians tenim algun problema afegit. Després de 30 anys d’autonomia i amb plenes competències no s’ha consolidat una veritable xarxa o política d’arxius valencians. En aquest país de falles folles i volàtils resulta més que difícil solidificar, consolidar, pensar i actuar amb visió de futur. Tampoc no és impossible.

De fet, hi ha nombrosos arxius al llarg i ample de nostre país que tenen la seua funcionalitat, el seu paper institucional i un caràcter dinàmic. Una estima i un reconeixement en el seu context ciutadà, acadèmic o social: un ‘feed back’, que hom diu ara. Fins i tot, hi ha una llei d’arxius que podria ser útil si s’acomplira. L’alegre, sobtat i salvatge desmantellament de l’administració que estem vivint no sembla anunciar massa de bo, però caldria no claudicar sinó reconduir els camins cap al futur.

Des de l’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents Valencians intentem de no morir en el conat de fer visibles, considerables i viables totes aquestes coses. Potser siga un acte de resistència. Però la transcendència va amb la natura humana. Ni que siga perquè en reste algun rastre de la nostra família o de la nostra empresa. I del nostre País.


Publicat a la revista Saó, núm. 373 (juliol-agost de 2012)



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD