ARXIUS I POESIA: A PRÒPÒSIT DE L’INVENTARI CLEMENT D’ ESTELLÉS

És o deuria ser evident que els arxius són polièdrics. Serven tantes menes d’informació com la pròpia activitat humana és de multicolor. Tanmateix, haurem de reconéixer que no és habitual una lectura poètica dels arxius. 

El cas que ens ocupa, la publicació de l’Inventari Clement de Gandia, de Vicent Andrés Estellés, dona peu a alguna reflexió. 

La primera és que els arxius, per molt antics que siguen, són sempre un calaix de sorpreses. Però potser no tant pel que són en si. Els arxivers intentem entendre’ls en la seua globalitat, organitzar-los com un conjunt fins baixar als detalls descriptius –si es pot-. 

Els investigadors, en canvi, inclosos els poetes i lletraferits, veuen els arxius, i cada document, amb mirades ben diferents i particulars. Cadascú, depenent d’on ve (i on vol anar), busca o espera trobar alguna cosa especial: una xifra, un nom, una revolta, una carta d’amor, una nissaga... o un poema inèdit! Poc importa el context de producció, la procedència, els criteris de classificació i altres ‘mandangues’ de què parlem –i tant- els arxivers. 

El fet que 'el nou' Inventari Clement, criatura sagrada i sacralitzada, haja estat trobat en un expedient numerat de la secretaria d’un ajuntament sembla haver meravellat en gran manera Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà. Benaurats els sorpresos! Tanmateix, ben mirat, amb la possible fredor procedimental del buròcrata, el fet no té res d’extraordinari. L’important, per a l’arxiver, és que els expedients estiguen ben conservats i localitzables. Poc importa que hi haja un assumpte econòmic al costat d’un altre sobre els premis literaris i un altre sobre l’obra de la Seu. Allò que és menester és que siga ‘trobable’. D’altra banda, al capdavall, el fet no fa sinó reflectir la diversitat dels afers que es portaven en la secretaria d’un ajuntament dels anys seixanta. O en qualsevulla secretaria de qualsevol poble menut.


En realitat, el que s’ha reproduït en aquest cas és el plaer íntim i secret, el petit gran miracle, que es dona a diari a tots els arxius del món. Evidentment: perquè seuen hores i hores els investigadors i calfen les cadires de les sales de consulta i lectura? Perquè esperen, declaradament o, més sovint, discretament i secreta, ‘trobar’ allò que busquen; o allò que ni ells mateixos esperen ni imaginen. Els arxius no deixaran mai de sorprendre, si és que conservem la capacitat de ser sorpresos i identificar la troballa: descobrir, una vegada més, el Mediterrani.

Comentaris

Ja sabem que tu no eres persona donada als escarafalls poètics. Però, vulgues o no vulgues, el primer i autèntic guanyador del premi Ausiàs March del 66 podia no haver estat a l'arxiu, i tanmateix, hi era. També s'ha localitzat a l'arxiu d'Estellés, però allà s'hauria tractat amb la consideració acadèmica, o crítica, de qui haguera exercit d'organitzador de tot allò, i a l'arxiu de Gandia la troballa ha generat i ha propiciat tot un 'extra' d'emocions, de detalls que han aportat literatura i que crec que han contribuït a la idea mítica de bagatge literari d'un poble. I tot això és poesia, sí, més enllà de la pura realitat, freda i silenciosa d'un arxiu. I benvinguda siga, perquè crec que el nostre dia a dia necessita que li injectem una miqueta de 'meravella', de poesia, i d'il·lusió. No creus?
Ah!, i gràcies als responsables de l'Arxiu, per haver-hi llaurat el camí, encara que siga de manera involuntària i inconscient. Bona feina, i salut!
En realitat, els lligalls vells, la lletra antiga, el llatí, els cronistes i, sobretot, no pocs arxivers-poetes (Olaso, ben prop, Ernest Martínez Ferrando...)fan que un arxiu siga un camp on pot florir més d'un metre i alguna màgia. Gràcies a vosaltres, també, pel condiment i la feina que hi heu posat!

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD