Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2012

ELS SOCIALISTES VALENCIANS ESPAVILEN i COMPROMÍS FA ‘MUTIS’

Imatge
Sembla que Ximo Puig té interés en definir una postura dels socialistes valencians davant del debat federalista i davant el projecte independentista de Catalunya. I no em sembla malament la cosa: ben necessari i saludable és que es plantege, precisament en una força (el PSPV) que ha estat i és molt ambigua i no massa creïble en aquestes qüestions. Curiosament, aquest activisme, reflectit en la crònica d’Adolf Beltran per a ‘El País’, contrasta amb el silenci de Compromís, la força política on s’allotja el nacionalisme valencià majoritari.    Els comentaris que l’altre dia em va fer un militant destacat d’aquesta coalició van ser ben significatius: a dins de Compromís, ja ho diu la paraula, conviuen sensibilitats federalistes, nacionalismes de diversa graduació i independentistes, supose que de països catalans. En tot cas, però, resultaria incòmode i poc real, també, qualsevol identificació amb Convergència (CiU) o amb ERC, una força amb la que ha tingut una relació dolenta per l’in…

DE COSES BEN FETES I DEL ‘NODO’ A GANDIA

Imatge
Francament és un plaer tenir al costat no solament persones joves i plenes de vida, sinó companys que pensen, treballen i van fent amb una humilitat i dignitat majúscules. No és l’únic cas, ni molt menys, però sí és el cas concret del meu col·lega Bernat Martí, que avui ens ha obsequiat amb una de les coses que fa, com sempre, amb eficiència i amb amor, en aquest cas junt a l’amic David Seguí.
   No és més que un butlletinet professional que pot fer córrer o desinteressar a molts. Però és que les coses fetes amb estima i (justament això) professionalitat, són de remarcar i d'agrair, precisament per la manca quotidiana d’aqueixes virtuts.
  Ho dic ara, sobretot, per l’entrevista que Bernat fa a l’arxiver de Terrassa, Joan  Soler Jiménez: una col·lecció de preguntes intel·ligents i respostes més que completes i suggeridores sobre el que són i haurien de ser els arxius històrics.
  De la primera part del butlletí, un sermó nadalenc, potser més val passar. I l’entrevista, certament, pot …

PAISATGES PROPERS

Imatge
Com un petit i humil obsequi prenadalenc us oferisc algunes fotos del meu fill Ausiàs.
  Realment és inefable i  indescriptible l’aparició, de sobte, d’un nou paisatge quan arribes dalt d’un turó. És inenarrable l’experiència de veure muntanyes i més muntanyes que, de primeres, no coneixes, però que a poc van fent-se amigables i reconegudes... la Falconera, el Tossal Gros, la Segària... el Montgó i el mar, des d’on arriba la llum i l’escalfor matinal. Ben cert, i per fortuna: no hi ha paraules. Per això cal anar-hi, pujar, descobrir i contemplar.

  No sóc muntanyer d’escalar i pujar. Més aviat de passeig pausat, de contemplació, ni que siga de rapa-fuig. En un barreig de fugida i retrobament, de plaer solitari i compartit, de cerca de la gratuïtat i la bellesa i, potser, de tantes altres coses!

Les dues primeres fotos són de la Font de Ferri, a Montixelvo. A la  darrera es veu la Barcella, Xeraco i el mar, trescant pel massís del Mondúber.

IRRESPONSABILITAT DEL PODER... I MÉS

Imatge
Tots (o una majoria majoritària) estem desenquets, empaitats, malcarats o frustrats perquè  hem perdut la feina, ens han rebaixat el sou, no tenim els serveis que teníem, no arribem a final de més i tantes altres coses. Però sobretot, crec, molts compartim una sensació d’impotència i de cabreig in crescendo perquè no hi ha la justícia i el trellat més elementals. I... tanmateix, no sembla el cabreig permanent la millor posició. Sobretot perquè al final la paga qui no deu: el nostre company o companya, els nostres xiquets, el veí o l’usuari d’un servei que no té perquè saber que t’han gastat una mala passada...
   El més preocupant, em sembla, és la irresponsabilitat dels qui no tenen consideració a l’hora de tensar la corda escarransida de les relacions socials: he de ser espanyol o catalanista: no hi una altra opció. He de ser corrupte o bleda; opressor o miserable. He d’obrir el cap a algú o deixar que me l’òbriguen, altruistament... ! Com podem estar retrocedint de manera tan bès…

UN POEMA D'ESTELLÉS

Imatge
No sóc lector ni col·leccionista assidu de poesia. Però Estellés és un poeta ben especial i ben nostre. Paga la pena sempre llegir-lo, sentir el seu broll de vida, adolorida i hedonista, amb les amargors i esclats que solem portar a dins. Aquest és el primer poema del seu Inventari Clement inèdit. El vaig llegir, ja, al seu expedient de secretaria. I em va tocar. Em va tocar.




ELS DIES

Ara et diria el pare:
no saps quant he patit.
No et fies de ningú
fill!

Tinc un gran cansament;
tot açò és avorrit.
I al capdavall... No sé, 
fill.

Allò que vull és que
tu sigues ben feliç,
que et cries bé, i alegre,
fill!

Davant teu em sé un pobre
home. Et demane: tin
llàstima del teu pare,
fill!

Mai sabràs com d'amarg 
torne a casa, de nit,
perquè t'escric açò,
fill.

Els patiments, les lluites,
la fúria sense fi,
l'empenta inesperada,
fill

Totes aquelles coses
d'un món amarg i trist
que voldria evitar-te,
fill.

Un món d'ungles, de tigres,
de cor ocult i prim,
que espera entre les canyes,
fill.

Pense el món, pe…