Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2013

AMOS OZ I EL COMUNISME

Imatge
Potser alguns ja sabeu que no sóc especialment lletraferit. Si més no, en temes literaris. Tot i això, he d'admetre que la literatura modula, matisa i, al capdavall, s’aproxima més a l’ànima humana que no una història generalista, detallista o erudita (evidentment, també hi ha d'altres menes d'història).
Em ve això al pensament arran d’un dels paràgrafs d’Una història d’amor i de foscor, escrita originalment, en hebreu, per Amos Oz. És clar que correm el perill de traure-ho de context. Avui vivim de traços, de flashos, de tweets, més que no d’històries llargues, calmoses o intenses però plenes de giragonses com la vida mateixa.


Tot i el perill, no em resisteisc a subratllar-lo, reproduir-lo i emmarcar-lo pel que té de matís i de superació d’una noció del comunisme molt sovint lligada a la consigna, al dogma i a la simplicitat vital i interpretativa. Un comunisme, simple, que de vegades continue veient reproduït després de tants anys. Fins i tot, o sobretot, per joves. Com no…

JOAN COGOLLOS I ISABEL CALABUIG, VI PREMI CIRC DE LA SAFOR

Imatge
Joan Cogollos és sobretot, un lluitador permanent i impenitent. És la classe de persona que cal i és imprescindible per portar avant una causa. Perquè per a dur endavant una causa altruista no és prou fer discursos més o menys bonics i ben travats; no és prou fer articles a la premsa o anar a les manifestacions; o pagar una quota. Tot això és necessari. Però no és suficient. Cal algú que pose en contacte els membres d’un col·lectiu; cal algú que demane el permís per a una manifestació i done la cara per tots; cal algú capaç d’anar a un jutjat i posar una denúncia per un delicte ecológic; cal algú que acompanye els desnonats dels pisos hipotecats per parlar amb el director de la sucursal bancària; cal algú que no solament crega que cal fer coses, sinó que les faça. I eixe és Joan.
Si parlem d’Isabel Calabuig, podríem caure en el tòpic que és ‘la patidora’, la companya del guerrer, la gran dona que hi ha, potser sorpresa, darrera d’un gran home. Però no, Isabel és Isabel i d’ella també c…

EL GOVERN VALENCIÀ ENS LLENÇA A MANS DELS CATALANS

Imatge
La reciprocitat impossible



Potser resulta simple el títol. També paradoxal. Però té visos de ser cert. I si no, discutim-ho.
Els valencians ja fa temps que tenim problemes per trobar el nostre propi camí. Quan la transició a la democràcia actual no vam saber tancar bé la guerra dels símbols, la qual va ser certament destructiva i va fer nàixer una ‘Comunitat’ artificial i no gens sentida pels qui havíem lluitat per un País Valencià modern i europeu; com tampoc pels conservadors i evocadors de l’antic i gloriós Regne.
Tot i això, si bé al bell mig d’una certa grisor, en els temps de govern de Joan Lerma (1982-1995) es va crear un entramat institucional valencià com no havia existit des de segles, inclosa una radiotelevisió autonòmica.
Els temps de govern del Partit Popular han suposat una utilització de les estructures existents (fins a la seua extinció, com és el cas de la RTVV) més que no una consolidació o reforçament.
L’ambició desmesurada de poder, d’enriquiment i de creació de xarxes …

ARRAN D'UN OBITUARI

Imatge
Un divertiment sobre velles cròniques



Monjos, frares i capellans han tingut un tradicional regust per fer obituaris. És curiós: s’han passat aquesta vida tot esperant entrar en l’altra, la definitiva, l’eterna. Però, ‘per si de cas’, ja es preocupaven ben bé de deixar un rastre per a la resta dels mortals. Si més no, una breu nota en un obituari de l’orde corresponent que deixés testimoni permanent de les virtuts, esforços i avatars d’una vida lliurada a la lloança i la contemplació. Què lluny, això, de la santíssima productivitat i competitivitat dels nostres dies!


Fa poc, el meu col·lega Aurelià Lairón Pla, arxiver d’Alzira, va traure a la llum l’obituari del monestir de santa Maria de la Murta d’Alzira. La veritat, allò que m’ha cridat l’atenció no és tant allò que volien destacar els cronistes jerònims com algunes coses que, als ulls d’avui, sembla com si se’ls escapara.
El pare Pere Prado, natural d’Areny, a la Ribagorça, per exemple, vivió 32 años con grande exemplo de humildad y p…

ENTRE LA LLUITA I EL GOIG

Imatge
No cap dubte que tenim molts motius per a la decepció i la desesperança. No solament acabem de perdre l'única televisió que teníem els valencians. Ja havíem perdut la TV3 i, a casa, Gandia TV. Pel camí estem perdent moltes peces d'un país que ja anava bastant coix com per a arrencar-li un tros més: i no qualsevol.
Tanmateix, és una vella i antiga llei que res no es regala; i que una ciutat, un país i una societat no funcionen perquè sí o a colp d'improvisacions nefastes. Cal posar-hi molts esforços. I cal tenir molt més que paciència per perseverar en un marc tan desmoralitzador i tan decebedor com el que vivim. Més moral que l'Alcoià.
I, tanmateix, no hi ha una altra solució que no rendir-nos. Això voldríen alguns. Que abandonàrem aquest país buscant una terra millor, un 'nord enllà' on diuen que la gent és lliure, neta i feliç. Així, 'els amos' senyorejarien les gents i el territori en ple domini.
I, tanmateix, aquest país no és, solament, un paradí…

EL 15 M A LA "CASA DE LA MARQUESA"

Imatge
Hi ha una vella, antiga i arrelada polèmica sobre si els moviments alternatius deuen entrar a les institucions, al joc polític  i a l'exercici de majors o menors dosis de poder. Hi ha, és clar, positures més puristes (cal evitar tota contaminació) i d'altres més matisades: caldrà influir-hi, o participar-hi, però sense renunciar als principis.

En aquesta presentació del dia 14 se m'han travessat alguns d'aquests sentiments. Al meu entendre, caldria encoratjar els qui queden del 15-M, els 'plataformistes' contra les hipoteques i "tutti quanti" perquè prenguen els llocs institucionals i de responsabilitat que molts (no tots) ocupen de forma indigna.

Al llibre que presentàrem dijous a la "Casa de la Marquesa", un espai amb connotacions aristocràtiques evidents, com es veu a la foto, potser, es va fer palés un clivell cada dia més palés: els qui ocupen espais de privilegi no estan disposats a 'baixar del burro' mentre que els lluitadors mé…

TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA I EMERGÈNCIA CÍVICA

Imatge
Perquè parlar, avui, de la transició a la democràcia, des del Franquisme, precisament quan l'autonomia i l'estat social se’ns cauen de les mans? Quan augmenten la malfiança i l’escepticisme. Quan un mur cada vegada més alt i gros creix entre els nostres dirigents i nosaltres, la gent del carrer.
És molt senzill: la història, al meu entendre, no està per a la recança, per a la pura nostàlgia o l’exalçament de velles glòries: interroguem el passat com interroguem els nostres pares i avis; per aprendre, per descobrir, per saber d’on venim i, al capdavall, cap on anem, en quin sentit i amb quina potència.
Res no és neutral, ni la història tampoc: però l’historiador en la seua recerca, està compromès amb la sinceritat, amb la veritat. L’ historiador no tracta de jutjar sinó d’entendre el que ha passat, posar-se en la pell de les persones i les societats talment com ‘vivien’, convivien i s’organitzaven en aqueix moment.
La transició és encara molt propera... però la temptació de canvia…

LA TRANSICIÓ I ELS INICIS DE SAÓ

Imatge
A propòsit de Vicent Cremades Arlandis L'ésglésia en la transició: el fet nacional al País Valencià: la revista Saó (1976-1983) Oliva, Riu Blanc, 2013

No per casualitat, la revista Saó naixia el 1976: un any d'incerteses i d'esperances. D'aportar i de construir. Encara amb el flaire i l'impuls vaticanista, Saó naixia i s'obria a una societat valenciana que es descobria a si mateixa, en aquest cas des de l'àmbit eclesial més obert i renovador.
Això va costar car al consell de redacció de la revista, que tingué no pocs problemes amb les jerarquies eclesiàstiques. Com en tantes altres qüestions, l'impuls i la força del canvi va ser insuficient, també, al si de l'Església Valenciana.
No obstant això, Saó ha tingut una constància i continuïtat envejable en un context on era i és habitual abandonar.

Cal felicitar, així, tots aquells que han fet possible aqueix rec continu, sobretot els qui han portat el major pes i han anat fent torns en una carrera de relleus…

ADÉU, AL TALL

Imatge
Deia Vicent Torrent, líder del grup Al Tall, que quan van ser a Alcoi, el Xavi Castillo els va amollar: diuen que se'n van. Però com són majors, després ja no se'n recorden!
La meua família nuclear, en ple, va estar al 'Cap i Casal', en el seu concert d'acomiadament. Vam poder reviure i repassar tota una època de cançons, de sentiments i d'esperances que ens han acompanyat al llarg de les nostres vides. I a lo gran!
Moltes sensacions s'hi trevessaven: records i cants; la veu neta de Torrent i l'esgarrada de Miquel Gil; complicitats, melodies, històries didàctiques, 'eliseus climents' i tutti quanti... i la distància indefugible entre el País de la sala on ens trobàvem i el país real, potser un altre.
Malauradament, molts dels temes que es cantaven continuen d'actualitat, sobretot l'opressió desvergonyida i la marginalització de la llengua. També la manca de referents simbòlics i col·lectius, comunament acceptats, que Al Tall ha tractat de c…

ARXIUS EL·LIPTICS

Imatge
A PROPÒSIT DE LES PROPERES  JORNADES D’ARXIUS VALENCIANS.


Els arxius històrics, des de fa temps, tenen un problema de narrativa important. No s’expliquen bé. Massa cientifisme, poca visibilitat. Massa erudició, poca comprensió. Massa memòria històrica, poca percepció de les necessitats dels ciutadans presents...
(Joan Soler Jiménez, en la seua aportació al proper número de la Revista d’Arxius, que aplega les ponències de les VII Jornades d’Arxius Valencians)
Malgrat els esforços que s’han fet, potser insuficients o enfocats malament, els arxius continuen sent uns grans desconeguts; i un misteri les coses que hi fem els arxivers. Entre l’allau informatiu d’internet - amb sant Google inclòs- i les fonts originals i autèntiques estem nosaltres; certament, en un lloc estratègic. Tanmateix, continuem sent un apèndix gairebé anònim. També en la nova era de la informació?


Potser s'ha repetit massa allò de la 'memòria col·lectiva', els 'investigadors' 'l'administració&…

PARTIT I BADAT

Imatge
El nou d'Octubre ni es veu ni es viu com el dia nacional del País Valencià. Sembla evident que estem partits i badats. Partits en tres províncies, Alacant d’esquena; amb una crisi important d’autoestima i autoconeixement, amb múltiples partits a l’esquerra que semblen trobar-se farcits de recels mutus i ser incapaços de construir una alternativa al folklorisme superficial i a tantes altres coses; amb els discursos nacionals entrevesats, on les concepcions d'Espanya, Regne de València, País Valencià i Països Catalans tenen una convivència més que complicada.
   I, tanmateix, persisteix la necessitat de compartir un mínim denominador comú, de construir un dia nacional on tots capiguem. És un repte irresolt que desllueix i desmotiva cada acte que es fa. Una assignatura pendent de la transició democràtica. Però és alhora un repte.
  Després, ja diferirem en les finalitats, els mètodes o els temps. Però caldria, si més no, aprendre a conviure i estimar el territori i el país que habi…

11 DE SETEMBRE I 9 D'OCTUBRE: VIES I VIES

Imatge
No se’n va molt, d’una data a una altra. No arriba a una mesada. Tanmateix, sovint pense que sí se’n va molt, d’un país a un altre. També és cert que l’11 de setembre, de 1714, hi ha una derrota; i el 9 d’octubre de 1238 hi ha la fundació d’un nou regne, independent d’Aragó i de Catalunya.
Quan generalitzes et pots enganyar, és clar. Es perden matisos i particularitats. Tot i això, crec que catalans i valencians tenim una, o potser moltes assignatures pendents en la nostra relació. Caldria dir que els valencians som uns grans desconeguts a Catalunya.  Allà ens miren alhora com a propers i com a estranys. Tenim fama de malbaratadors i informals. Hi ha, fins i tot, aquella dita de ‘valencianet i home de bé, no pot ser’. A hores d’ara, amb la ‘via catalana’ som un petita crossa, al sud, però poca cosa més.
Ací i allà, el blaverisme ha fet molt de mal i ha sembrat malfiança en una necessària i possible relació natural, sense escarafalls i sense complexos. D’altra banda, els catalans baixen …

REDESCOBRIR

Imatge
'La España, gracias a la honradez y nobleza del pueblo, es esplotada por toda clase de farsantes e intrigantes políticos, pero afortunadamente la esplotación no es ilimitada. De cuando en cuando se acuerda de quien es, se levanta, aplasta a los que la sojuzgan y oprimen’


Editorial del Diario Mercantil de Valencia, 14 de desembre de 1843.

Evidentment aquesta frase està pronunciada en un altre context diferent a l'actual. Es referia aleshores a l’alçament d’una coalició liberal que va fer caure la regència del general Espartero. Però no seria, salvant les distàncies, aplicable a l’avui? Què hem aprés, realment, de la història?

La cita prové del llibre de Carolina Tarrazona Bueno, La utopía de un liberalismo postrevolucionario: el conservadurismo conciliador valenciano, publicat per la Universitat de València. Potser un bon llibre que queda aparcat ahí, en l’oblit, com tants d’altres. Potser formant part d’una història que bascula entre la desconeixença, el menyspreu i l’oblit. Pot…

WONDERWALL MUSIC O LA INVASIÓ SONORA

Imatge
És clar que cadascú de tot el dret per divertir-se i a la seua manera. També és cert que hem de tenir una certa corretja: quan els veïns fan festa o armen una mica d’escàndol potser ens hauríem d’alegrar: si són feliços així, que ho siguen. D’altra banda, també és evident que el negoci de la diversió és important a ciutats com Gandia.
Tanmateix, és clar que de vegades es plantegen conflictes entre diferents maneres de passar-s’ho bé i, al capdavall, entre diferents formes de veure el món i de viure la vida.
A mi no em sembla mal que els joves o no tan joves facen disbauxa i música, de la classe que siga, en locals ‘ad hoc’ ho sense locals. ‘Lo problema’ està quan envaixen el meu o el nostre espai de vida.
Que els ànecs o granotes de la marjal puguen dormir millor o pitjor, la veritat, no és un problema que em lleve la son excessivament, si bé és possible que es tornen una mica bojos. O acaben emigrant. Hi ha d’altres coses que me la lleven més. Però sí em preocupa que en un radi de més d…

QUÈ ÉS AIXÒ DE LA PEDRA EN SEC?

Imatge
Quan un fenomen, una cosa o una persona no la coneixes, et pot semblar ‘curiosa’. Segurament, als turistes i forasters ens semblen sorprenents coses que a un indígena o autòcton li pareixen d’allò més normals.
El mateix que passa amb la geografia pot passar amb el temps: ens pot semblar ‘curiosa’ una vestimenta o un capteniment (per exemple, l’esperit vassallàtic d’un Beethoven o Bach) que en el seu temps eren del tot habituals.
Alguna cosa d’això ens va passar amb la ruta de la ‘pedra en sec’ de Vilafranca del Maestrat i l'Esglesiola del Cid (la primera valenciana, la segona aragonesa). Allò és tot un univers de camins assagadors, ‘chozos’ o casetes de pedra, tancats ‘paredats’, ‘cascalls’... i tot un món de dules i altres costums estranys als urbanites i intel·lectualoides.
Set quilòmetres de camí acompanyats de murs de pedra sense obrar ens apareixen així com tot un monument i una proesa, de la qual els pobladors del Maestrat segurament s’han adonat fa no massa anys. Al capdav…

LA VALL DEL VERNISSA, POÈTICA

Imatge
Cal reconéixer que els lletraferits són força agosarats. 
Han omplit de poesia un gavell de pobles, tot penjant paraules i rimes als seus balcons. Estellés s'ho mereix. 
Sobretot, la humanitat que canta i que ens fa d'espill.


Potser el més bonic haja estat ‘la balconada’, com s’ha deixat impregnar molta gent, pels versos, i com han sorgit recitadors inesperats, apassionats, anònims i veraços. Entre ells un grapat de xiquetes.
Us deixe amb un poema d’Estellés que ni és d’amor, ni de mort, ni religiós, ni de pa o frumentari. Segons em va informar Maria Josep Escrivà, es va publicar a l’any 1978, dins del llibre ‘Taula Parada’, si bé podia haver-se escrit molts anys abans. 
Cançó de l’home parat al cantó
Parat en aquell cantó,
un cantó de la ciutat,
parat al cap del carrer,
ell era un home parat.
No sabia d’on venia
i no tenia on anar,
i en arribar al cantó
en el cantó es va quedar.
Passaven -i ell les mirava-
parelles d’enamorats,
agafats de la cintura,
agafats en un abraç.
Passaven infants i don…

COMPARTIR EL TREBALL

Imatge
Malauradament, els qui estan al càrrec de la cosa pública (el terme ‘polític’ està certament desvalorat) no solen anar sobrats de virtuts com la sinceritat. Diuen que ens volen fer tornar a la ‘senda’ del creixement, però no saben molt bé com fer-ho, menys encara de forma solidària, a les ordres com estan de poders internacionals i financers.
La bona qüestió és que si bé hi ha algun símptoma de creixement, molt moderat, a França i Alemanya, no hi ha cap senyal que l’atur puga ni tan sols apaivagar-se. A més a més, creixement econòmic no és sinònim de més treball per a més gent sinó potser al contrari, donats els avenços tecnològics.

De manera que ens trobem davant la paradoxa que alguns, ja entrats en edat, hem de suportar més càrrega de treball i sous menors mentre que els nostre fills i joves se les veuen i se les desitgen per trobar una feina (que ja no goses qualificar com a digna).

No estic al corrent dels darrers dictats o debats entre economistes però és evident que l’atur dessa…

UN CENTENARI ESPERAT (PER POCS)

Imatge
La guerra del Francés (1808-1814) va donar i encara dona molt de si. Com totes les guerres. S’hi tracta de situacions límit sobre les quals es recreen personatges, històries, ‘pel·lícules’ i mites com el Dos de Maig o el Palleter. De les guerres naixen i moren règims i cultures. Sobretot, mor molta gent. I amb la sang, potser, arriba la revolució.
Ja hem fet alguna entrada en la que esmentàvem un personatge clau d’aquest període: l’arquebisbe de València Joaquim Company i Soler.
Descregut de mi, tanmateix, després de dècades de recrear històries, em pregunte, una vegada més, quin interés té açò, dos-cents anys després.
Podríem tirar ma de l’argumentari tradicional: el passat, les arrels, la identitat, el patrimoni immaterial... però no em satisfà. Francament.
Podríem fer una lectura a la contra: ‘ens agrada la història’, per això fem centenaris: una excusa per parlar-ne. Seria un poc com allò de l’art per l’art. Però tampoc no em satisfà.
Potser cap, tanmateix, la lectura cívica: este…

FLAMENCS I VALENCIANS

Imatge
Sovint sentim la cançoneta que els valencians som un poble incorregible, descastat, provincià i contradictori. No és un mal inici per a millorar el nostre tarannà col·lectiu. Alguns, fins i tot, ho extremen des del propi nacionalisme i arriben a afirmar que som la vora desgastada d’una taula (s’entén que la taula serien els Països Catalans i la part més sana Catalunya).
  La veritat és que quan xafes altres territoris i països te n’adones, tot seguit, que la complexitat del fet nacional i de les identitats col·lectives és viu a tot arreu: el gran imperi austríac, germànic, es va esmicolar en petites nacions com Txèquia o Hongria. En canvi, al XIX es va reinventar i refer la nació alemanya a partir d'un munt de ducats capitanejats per Prússia. Arreu del món hi ha exemples diferents de pobles opressors i oprimits, nacions en conflicte o en bona convivència.
  Tan especial com puguen ser altres casos és el de Flandes, ço és, la meitat nord de la Bèlgica actual, que parla una variant…

30 ANYS D’UNIVERSITAT D’ESTIU:

Imatge
ENTRE LA MEMÒRIA I EL FUTUR.



  Feliçment, la Universitat d’Estiu de Gandia, de la ma de la Universitat de València, ha arribat als seus 30 anys. Una edat sens dubte madura per afrontar la situació difícil que vivim, per reinventar-se i difondre una nova praxi i concepció  d’una cultura que se’ns cau de les mans.
  El repte de futur és doble: per un costat és necessari enfortir els suports i els vincles institucionals en un moment en què la cultura i l’educació sovint són considerats un llast en compte d’una potencialitat creativa. L’altre repte, precisament, està ací mateix: en fer  que el pes institucional o burocràtic no llaste sinó que siga la plataforma per potenciar l’experiment i la provatura, fins i tot el risc, que està en l’origen de l’avanç científic i social.
  Paradoxalment, després de tres dècades, els inicis d’aquesta universitat semblen una època llunyana i nebulosa quan, certament, no ho és tant. 1984 va ser un any clau: el del naixement d’un departament de cultura munici…

EUROPA, EUROPA!

Imatge
La Universitat d'Estiu de Gandia, enguany, 
sembla estar bastant assortida de defensors d'Europa. Un d'ells, Joan Romero (geògraf empeltat d'historiador, d'economista, de polític i de moltes altres coses) ens va regalar amb un bon discurs, global i coherent, en el que ens recordava l'època daurada en que a Europa hi havia un consens de dretes i esquerres al voltant de l'estat del benestar. Un consens que va anar trencant-se amb la crisi del petroli, dels anys 1970, i amb el naixement de l'anomenat neoliberalisme (Milton Friedman; Reagan, Tatcher...), el qual es troba darrere de la justificació ideològica dels actuals retalls.
  És evident: qui, entre els progressistes, no té recança de l'espenta de reconciliació i cohesió social que va viure l'Europa de la postguerra, aquella Europa que ens enlluernava, fins fa quatre dies, per la combinació de pacificació, convivència, democràcia, cultura i altres valors tan cobejats per nosaltres…