Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2013

NADONS FURTATS, "DOCUMENTS PERDUTS"

Imatge
Sembla que el tema no acaba ni acabarà a la vista dels molts problemes que hi ha per tirar endavant els processos per esclarir què va passar. Avui, ‘El País’, en la seua editorial, predicava la creació d’una comissió de la veritat. Aquesta, tanmateix, difícilment podrà fer la seua tasca sense l’ajut de documents fefaents. La veritat és que és frustrant comprovar que molts arxius i documents no hi són, no són consultables o són a “bon recapte” perquè els implicats no volien deixar rastre. O fins i tot es falsificaren registres. Els arxius de bona part de les clíniques privades i públiques que potser existiren en un altre temps ja no hi són.
  Aquest és només un cas del valor enorme dels documents i especialment dels registres que deixen constància de fets. Per a mi, ha estat molt decebedor no poder atendre algunes peticions per manca de documentació. A més a més, caldria reflexionar sobre la necessitat de poder accedir als arxius hospitalaris, protegits pel drets a la intimitat reco…

ARXIVERS VALENCIANS

Imatge
Molta gent sap, o deuria saber, el que costa portar avant una associació sense ànim de lucre: actes, comptes, escrits, memòries i un llarg etcètera de feines burocràtiques que cremen el més pintat i valent. Sense parlar de les diferències de criteri o personals que de vegades esdevenen batalles eixorques.    La veritat és que les darreres reunions de la nostra associació valenciana d’arxivers (AAV) m’han deixat un molt sabor de boca. Trobar-se amb bons companys, bones persones i bons professionals és un plaer. Sempre aprenem els uns dels altres. Amb mitjans minsos però amb complicitats importants anem denunciant casos d’abandó i mala gestió, convocant cursos, trobades i pressionant unes institucions amb moltes competències i molt poca operativitat: molt propi d’una autonomia buida de contingut, fofa –sense entrar en temes de corruptel·les-.

   Molts arxivers tenen un cert complex d’invisibilitat. A més a més, està allò que ens confonen amb els bibliotecaris [No hauria de ser tan difí…

ARCADI OLIVERES A GANDIA

Imatge
Aquest home afable i sorneguer, militant per la pau i economista, català, ha estat avui a les sales de Foment AIC (un casino decadent però encara viu). Ens ha parlat, com no, de la crisi: de Keynes, del ‘New Deal’, de Tobin i de Soros; en un to didàctic (si bé amb una vocalització endimoniada).
  Tanmateix, al capdavall, ens ha deixat més preguntes que no respostes. A mi se m’ha engrandit el gran clivell o avenc: el conjunt d’esquerdes entre la microeconomia i la macroeconomia, entre l’equilibri ecològic i la dinàmica depredadora, entre la moral i l’especulació, entre l’economia ‘humana’ i l’home depredador. Tot aqueix gavell de coses que ens distancien els mortals dels poderosos, que ens creen por i inseguretat. Tot aqueix gavell de contradiccions amb les que convivim: com la gent d’esquerres volem ara més consum? Com evitar, tallar, contrapesar el poder immens dels ‘hòmens’ de Goldman Sachs? Com evitar el camí cap a la ‘xinatització’?
  En realitat, allò que més m’ha agradat és la si…

BARBÀRIE

Imatge
Ja ho deia Stephane Hessel, un dels predicadors de la no violència. L’exasperació és el pòrtic de la violència. La paciència i el civisme, les manifestacions pacífiques del 15 M i tantes altres són el llenguatge que hem arribat a aprendre. Però els cínics de la cúpula política, econòmica i empresarial volen carregar-s’ho tot, pensant que són deus intocables i tenen butlla.
  Ja fa dies que vaig llegint, amb fruïció, un llibre que porta per títol Los ángeles que llevamos dentro... Són un miler de planes que volen explicar el progressiu control de la violència que ha vingut experimentant-se al llarg dels segles: tant a nivell de psicologia personal com de pacificació social i política. És una teoria tot el discutible que es vullga però certament fonamentada (en autors com Norbert Elias) i versemblant. De la guerra permanent feudal hem passat a una ‘pacificació’ progressiva de l’aristocràcia i a una certa hegemonia del ‘doux commerce’ burgés: la pau social fomenta els negocis. Si bé to…

NO TOT ES VA FER MALAMENT

Imatge
En un clima de depressió (econòmica i moral) com l’actual correm el perill de menysprear o ignorar, amb una simplicitat extrema, no poques de les coses positives que havíem aconseguit; però que podem perdre si no actuem, si no breguem i lluitem com ho vam fer fa vora quatre dècades.    
  Hem conviscut, els pobles d’Espanya, durant aquest temps, amb un respecte que no s’havia donat des de segles. Castellans i extremenys han pogut comprovar el que era tenir un poder (autonòmic) més prop d’ells. Les ciutats i els pobles han canviat, de dalt baix, en els anys de democràcia: jardins, instal·lacions culturals i educatives, serveis socials... ha millorat el civisme. Alguns dels darrers excessos, el càncer de la corrupció i el pessimisme col·lectiu potser ens fan fer ulls clucs davant de tot allò que, encara, tenim davant dels nostres ulls... com diu Josep Ramoneda en Ara, el decòrum, l'ètica i la decència són paraules clau. I, sobretot, la justícia. Però no vindrà sola.

MUNTANYISME TARONJAIRE

Imatge
Ja fa algunes dècades que els tarongers començaren a escalar muntanyes buscant el recer de les gelades i enfebrits pels guanys d'algunes temporades. Era un temps, sobretot els anys 1950 i 1960, en que els ulls s'omplien de terra com fa no tant s'omplien de rajoles.
No tot va ser, tanmateix, especulació pura i dura. Al temps que es feien marges i més marges, alguns certament monumentals, es configuraven racons gràcils, cases de camp voltades de palmeres, pins i jardins; taules assolellades, pous, basses i bassetes, motors. Tot un conjunt privatiu de l'aristocràcia de la taronja que continuava algunes tradicions dels antics senyors de la pansa.
A hores d'ara és evident la decadència i la inviabilitat d'aquestes inversions com a negocis. El que no sabia aquest matí, quan he passejat pel Racó de Tomba, és que hi havia la idea de fer-hi un camp de Golf, segurament un nou 'bloof' en temps de precarietat i incertesa inversora.
En tot cas, tant abans com ara, hi …

VELLES PREGUNTES SENSE RESPOSTA

Imatge
Comença un any i allò indefugible dels balanços, els replantejaments i els bons desitjos. Certament, no està malament això de fer parada, mirar enrera i sotjar el que vindrà.
  Però, posats a reflexionar, em revenen les grans preguntes irresoltes que ens féiem en la nostra adolescència i que romanen eternament en el rerafons de tot el que fem i ens passa. Som les persones bones o dolentes, per naturalesa? Existeix Déu? Quin paper juga l’educació? Són inevitables les classes i les jerarquies?... i tutti quanti.
  Potser semble infantil, innocent o directament inútil, però les grans preguntes que han vingut plantejant i plantegen els clàssics, la recerca de les claus i les bondats de l’ànima humana, són sempre centrals i, al capdavall, hauríen de substituir d’altres de la mena de ‘com podré enriquir-me sense pegar un brot?’ o ‘com podré reeixir o triomfar, caiga qui caiga, tot i que faça el “ridicle” més espantós i puga acabar a la presó'?
  A mena de tast, us deixe unes paraules del…