ARXIVERS VALENCIANS


   Molta gent sap, o deuria saber, el que costa portar avant una associació sense ànim de lucre: actes, comptes, escrits, memòries i un llarg etcètera de feines burocràtiques que cremen el més pintat i valent. Sense parlar de les diferències de criteri o personals que de vegades esdevenen batalles eixorques.
   La veritat és que les darreres reunions de la nostra associació valenciana d’arxivers (AAV) m’han deixat un molt sabor de boca. Trobar-se amb bons companys, bones persones i bons professionals és un plaer. Sempre aprenem els uns dels altres. Amb mitjans minsos però amb complicitats importants anem denunciant casos d’abandó i mala gestió, convocant cursos, trobades i pressionant unes institucions amb moltes competències i molt poca operativitat: molt propi d’una autonomia buida de contingut, fofa –sense entrar en temes de corruptel·les-.

   Molts arxivers tenen un cert complex d’invisibilitat. A més a més, està allò que ens confonen amb els bibliotecaris [No hauria de ser tan difícil de diferenciar: un arxiver, un arxiu (fet de documents originals creats per una organització), un bibliotecari, un gestor de recursos bibliogràfics...]. Però la veritat és que l’autoestima sol ser un poc baixa.

   En tot cas, allò que m’agradaria remarcar és l’esforç que els companys d’Alacant estan fent per evitar el clivell etern d’aquest País tan llarg. No saps ‘lo’ llarg que és aquest país fins que et planteges una reunió en Alacant perquè hi vagen els (les) de Castelló; o a l’inrevés. Crec que entre tots estem posant un granet d’arena perquè aquest país no siga, una vegada més, un país desllavassat i l’ Alicantón o el Sudeste esdevinguen realitats inevitables. Per cert: tampoc no està mal recordar que Alacant (amb la seua Diputació al front) és la primera potència arxivística d’aquest país de tres províncies. València n’hauria d’aprendre; i molt.

Comentaris

AlfredRussel ha dit…
El paper de les associacions --i de la gent que s'esforça per mantindre-les vives-- és, a hores d'ara, més important que mai, i cal donar-li tota la rellevància que mereix. "Voluntariat" no és solament repoblar o atendre a persones discapacitades, que també: de vegades, és treure temps a la família o al lleure per anar a una reunió i per fer que la "societat civil" siga alguna cosa més que un bonic concepte. Ànims i endavant!
Xè, són molt d'agrair els ànims. Ens fan falta a tots perquè si no fem aquestes coses, al final, tindrem la tirania pura i dura. Una abraçada!

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD