Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2013

WONDERWALL MUSIC O LA INVASIÓ SONORA

Imatge
És clar que cadascú de tot el dret per divertir-se i a la seua manera. També és cert que hem de tenir una certa corretja: quan els veïns fan festa o armen una mica d’escàndol potser ens hauríem d’alegrar: si són feliços així, que ho siguen. D’altra banda, també és evident que el negoci de la diversió és important a ciutats com Gandia.
Tanmateix, és clar que de vegades es plantegen conflictes entre diferents maneres de passar-s’ho bé i, al capdavall, entre diferents formes de veure el món i de viure la vida.
A mi no em sembla mal que els joves o no tan joves facen disbauxa i música, de la classe que siga, en locals ‘ad hoc’ ho sense locals. ‘Lo problema’ està quan envaixen el meu o el nostre espai de vida.
Que els ànecs o granotes de la marjal puguen dormir millor o pitjor, la veritat, no és un problema que em lleve la son excessivament, si bé és possible que es tornen una mica bojos. O acaben emigrant. Hi ha d’altres coses que me la lleven més. Però sí em preocupa que en un radi de més d…

QUÈ ÉS AIXÒ DE LA PEDRA EN SEC?

Imatge
Quan un fenomen, una cosa o una persona no la coneixes, et pot semblar ‘curiosa’. Segurament, als turistes i forasters ens semblen sorprenents coses que a un indígena o autòcton li pareixen d’allò més normals.
El mateix que passa amb la geografia pot passar amb el temps: ens pot semblar ‘curiosa’ una vestimenta o un capteniment (per exemple, l’esperit vassallàtic d’un Beethoven o Bach) que en el seu temps eren del tot habituals.
Alguna cosa d’això ens va passar amb la ruta de la ‘pedra en sec’ de Vilafranca del Maestrat i l'Esglesiola del Cid (la primera valenciana, la segona aragonesa). Allò és tot un univers de camins assagadors, ‘chozos’ o casetes de pedra, tancats ‘paredats’, ‘cascalls’... i tot un món de dules i altres costums estranys als urbanites i intel·lectualoides.
Set quilòmetres de camí acompanyats de murs de pedra sense obrar ens apareixen així com tot un monument i una proesa, de la qual els pobladors del Maestrat segurament s’han adonat fa no massa anys. Al capdav…

LA VALL DEL VERNISSA, POÈTICA

Imatge
Cal reconéixer que els lletraferits són força agosarats. 
Han omplit de poesia un gavell de pobles, tot penjant paraules i rimes als seus balcons. Estellés s'ho mereix. 
Sobretot, la humanitat que canta i que ens fa d'espill.


Potser el més bonic haja estat ‘la balconada’, com s’ha deixat impregnar molta gent, pels versos, i com han sorgit recitadors inesperats, apassionats, anònims i veraços. Entre ells un grapat de xiquetes.
Us deixe amb un poema d’Estellés que ni és d’amor, ni de mort, ni religiós, ni de pa o frumentari. Segons em va informar Maria Josep Escrivà, es va publicar a l’any 1978, dins del llibre ‘Taula Parada’, si bé podia haver-se escrit molts anys abans. 
Cançó de l’home parat al cantó
Parat en aquell cantó,
un cantó de la ciutat,
parat al cap del carrer,
ell era un home parat.
No sabia d’on venia
i no tenia on anar,
i en arribar al cantó
en el cantó es va quedar.
Passaven -i ell les mirava-
parelles d’enamorats,
agafats de la cintura,
agafats en un abraç.
Passaven infants i don…

COMPARTIR EL TREBALL

Imatge
Malauradament, els qui estan al càrrec de la cosa pública (el terme ‘polític’ està certament desvalorat) no solen anar sobrats de virtuts com la sinceritat. Diuen que ens volen fer tornar a la ‘senda’ del creixement, però no saben molt bé com fer-ho, menys encara de forma solidària, a les ordres com estan de poders internacionals i financers.
La bona qüestió és que si bé hi ha algun símptoma de creixement, molt moderat, a França i Alemanya, no hi ha cap senyal que l’atur puga ni tan sols apaivagar-se. A més a més, creixement econòmic no és sinònim de més treball per a més gent sinó potser al contrari, donats els avenços tecnològics.

De manera que ens trobem davant la paradoxa que alguns, ja entrats en edat, hem de suportar més càrrega de treball i sous menors mentre que els nostre fills i joves se les veuen i se les desitgen per trobar una feina (que ja no goses qualificar com a digna).

No estic al corrent dels darrers dictats o debats entre economistes però és evident que l’atur dessa…

UN CENTENARI ESPERAT (PER POCS)

Imatge
La guerra del Francés (1808-1814) va donar i encara dona molt de si. Com totes les guerres. S’hi tracta de situacions límit sobre les quals es recreen personatges, històries, ‘pel·lícules’ i mites com el Dos de Maig o el Palleter. De les guerres naixen i moren règims i cultures. Sobretot, mor molta gent. I amb la sang, potser, arriba la revolució.
Ja hem fet alguna entrada en la que esmentàvem un personatge clau d’aquest període: l’arquebisbe de València Joaquim Company i Soler.
Descregut de mi, tanmateix, després de dècades de recrear històries, em pregunte, una vegada més, quin interés té açò, dos-cents anys després.
Podríem tirar ma de l’argumentari tradicional: el passat, les arrels, la identitat, el patrimoni immaterial... però no em satisfà. Francament.
Podríem fer una lectura a la contra: ‘ens agrada la història’, per això fem centenaris: una excusa per parlar-ne. Seria un poc com allò de l’art per l’art. Però tampoc no em satisfà.
Potser cap, tanmateix, la lectura cívica: este…

FLAMENCS I VALENCIANS

Imatge
Sovint sentim la cançoneta que els valencians som un poble incorregible, descastat, provincià i contradictori. No és un mal inici per a millorar el nostre tarannà col·lectiu. Alguns, fins i tot, ho extremen des del propi nacionalisme i arriben a afirmar que som la vora desgastada d’una taula (s’entén que la taula serien els Països Catalans i la part més sana Catalunya).
  La veritat és que quan xafes altres territoris i països te n’adones, tot seguit, que la complexitat del fet nacional i de les identitats col·lectives és viu a tot arreu: el gran imperi austríac, germànic, es va esmicolar en petites nacions com Txèquia o Hongria. En canvi, al XIX es va reinventar i refer la nació alemanya a partir d'un munt de ducats capitanejats per Prússia. Arreu del món hi ha exemples diferents de pobles opressors i oprimits, nacions en conflicte o en bona convivència.
  Tan especial com puguen ser altres casos és el de Flandes, ço és, la meitat nord de la Bèlgica actual, que parla una variant…