Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2013

AMOS OZ I EL COMUNISME

Imatge
Potser alguns ja sabeu que no sóc especialment lletraferit. Si més no, en temes literaris. Tot i això, he d'admetre que la literatura modula, matisa i, al capdavall, s’aproxima més a l’ànima humana que no una història generalista, detallista o erudita (evidentment, també hi ha d'altres menes d'història).
Em ve això al pensament arran d’un dels paràgrafs d’Una història d’amor i de foscor, escrita originalment, en hebreu, per Amos Oz. És clar que correm el perill de traure-ho de context. Avui vivim de traços, de flashos, de tweets, més que no d’històries llargues, calmoses o intenses però plenes de giragonses com la vida mateixa.


Tot i el perill, no em resisteisc a subratllar-lo, reproduir-lo i emmarcar-lo pel que té de matís i de superació d’una noció del comunisme molt sovint lligada a la consigna, al dogma i a la simplicitat vital i interpretativa. Un comunisme, simple, que de vegades continue veient reproduït després de tants anys. Fins i tot, o sobretot, per joves. Com no…

JOAN COGOLLOS I ISABEL CALABUIG, VI PREMI CIRC DE LA SAFOR

Imatge
Joan Cogollos és sobretot, un lluitador permanent i impenitent. És la classe de persona que cal i és imprescindible per portar avant una causa. Perquè per a dur endavant una causa altruista no és prou fer discursos més o menys bonics i ben travats; no és prou fer articles a la premsa o anar a les manifestacions; o pagar una quota. Tot això és necessari. Però no és suficient. Cal algú que pose en contacte els membres d’un col·lectiu; cal algú que demane el permís per a una manifestació i done la cara per tots; cal algú capaç d’anar a un jutjat i posar una denúncia per un delicte ecológic; cal algú que acompanye els desnonats dels pisos hipotecats per parlar amb el director de la sucursal bancària; cal algú que no solament crega que cal fer coses, sinó que les faça. I eixe és Joan.
Si parlem d’Isabel Calabuig, podríem caure en el tòpic que és ‘la patidora’, la companya del guerrer, la gran dona que hi ha, potser sorpresa, darrera d’un gran home. Però no, Isabel és Isabel i d’ella també c…

EL GOVERN VALENCIÀ ENS LLENÇA A MANS DELS CATALANS

Imatge
La reciprocitat impossible



Potser resulta simple el títol. També paradoxal. Però té visos de ser cert. I si no, discutim-ho.
Els valencians ja fa temps que tenim problemes per trobar el nostre propi camí. Quan la transició a la democràcia actual no vam saber tancar bé la guerra dels símbols, la qual va ser certament destructiva i va fer nàixer una ‘Comunitat’ artificial i no gens sentida pels qui havíem lluitat per un País Valencià modern i europeu; com tampoc pels conservadors i evocadors de l’antic i gloriós Regne.
Tot i això, si bé al bell mig d’una certa grisor, en els temps de govern de Joan Lerma (1982-1995) es va crear un entramat institucional valencià com no havia existit des de segles, inclosa una radiotelevisió autonòmica.
Els temps de govern del Partit Popular han suposat una utilització de les estructures existents (fins a la seua extinció, com és el cas de la RTVV) més que no una consolidació o reforçament.
L’ambició desmesurada de poder, d’enriquiment i de creació de xarxes …

ARRAN D'UN OBITUARI

Imatge
Un divertiment sobre velles cròniques



Monjos, frares i capellans han tingut un tradicional regust per fer obituaris. És curiós: s’han passat aquesta vida tot esperant entrar en l’altra, la definitiva, l’eterna. Però, ‘per si de cas’, ja es preocupaven ben bé de deixar un rastre per a la resta dels mortals. Si més no, una breu nota en un obituari de l’orde corresponent que deixés testimoni permanent de les virtuts, esforços i avatars d’una vida lliurada a la lloança i la contemplació. Què lluny, això, de la santíssima productivitat i competitivitat dels nostres dies!


Fa poc, el meu col·lega Aurelià Lairón Pla, arxiver d’Alzira, va traure a la llum l’obituari del monestir de santa Maria de la Murta d’Alzira. La veritat, allò que m’ha cridat l’atenció no és tant allò que volien destacar els cronistes jerònims com algunes coses que, als ulls d’avui, sembla com si se’ls escapara.
El pare Pere Prado, natural d’Areny, a la Ribagorça, per exemple, vivió 32 años con grande exemplo de humildad y p…

ENTRE LA LLUITA I EL GOIG

Imatge
No cap dubte que tenim molts motius per a la decepció i la desesperança. No solament acabem de perdre l'única televisió que teníem els valencians. Ja havíem perdut la TV3 i, a casa, Gandia TV. Pel camí estem perdent moltes peces d'un país que ja anava bastant coix com per a arrencar-li un tros més: i no qualsevol.
Tanmateix, és una vella i antiga llei que res no es regala; i que una ciutat, un país i una societat no funcionen perquè sí o a colp d'improvisacions nefastes. Cal posar-hi molts esforços. I cal tenir molt més que paciència per perseverar en un marc tan desmoralitzador i tan decebedor com el que vivim. Més moral que l'Alcoià.
I, tanmateix, no hi ha una altra solució que no rendir-nos. Això voldríen alguns. Que abandonàrem aquest país buscant una terra millor, un 'nord enllà' on diuen que la gent és lliure, neta i feliç. Així, 'els amos' senyorejarien les gents i el territori en ple domini.
I, tanmateix, aquest país no és, solament, un paradí…