ARRAN D'UN OBITUARI


Un divertiment sobre velles cròniques




Monjos, frares i capellans han tingut un tradicional regust per fer obituaris. És curiós: s’han passat aquesta vida tot esperant entrar en l’altra, la definitiva, l’eterna. Però, ‘per si de cas’, ja es preocupaven ben bé de deixar un rastre per a la resta dels mortals. Si més no, una breu nota en un obituari de l’orde corresponent que deixés testimoni permanent de les virtuts, esforços i avatars d’una vida lliurada a la lloança i la contemplació. Què lluny, això, de la santíssima productivitat i competitivitat dels nostres dies!


Fa poc, el meu col·lega Aurelià Lairón Pla, arxiver d’Alzira, va traure a la llum l’obituari del monestir de santa Maria de la Murta d’Alzira. La veritat, allò que m’ha cridat l’atenció no és tant allò que volien destacar els cronistes jerònims com algunes coses que, als ulls d’avui, sembla com si se’ls escapara.

El pare Pere Prado, natural d’Areny, a la Ribagorça, per exemple, vivió 32 años con grande exemplo de humildad y paciencia, con las quales virtudes vencía la irascible que tenía muy fuerte de su natural, provocándola algunos... con palabras de reprehensión y sentidas por offenderles que errasse siempre que entonava alguna antíphona, prefacio y todo lo que cantava por tener como tenía la voz muy desentonada... y como muchas vezes se riessen los religiosos de estas desentonaçiones y se perturbase la attençión recebía grandíssima pena... Total, sembla que l’home no tenia massa virtuts per al cant i ho pagava a bastament. Morí el 1621.

Allò realment curiós és el detallisme i prolixitat que els cronistes tenien amb alguns dels seus biografiats. Al capdavall, moltes de les vides segurament es trobaven mancades de detalls heroics i així podem conéixer, gairebé entre línies, algunes de les quotidianitats i interioritats d’unes comunitats on les anècdotes, els amors i els desamors o els escarnis havien de ser tant corrents com en la major part de les vides.

Els frares de la Murta procedien sobretot de les comarques de l’Horta i de la Ribera del Xúquer. No hi hagué molts de Gandia o de la Safor, però sorprèn que els pocs que hi foren tingueren la desgràcia de morir joves.  El corista Jeroni Gensor només hi fou cinc anys de frare fins morir el 1642. La comunitat sentia haver perdut un fill de quien se esperava avia de ser sujeto de importancia en letras y virtud.

El Pare Josep Cebrià morí als 37 anys després d’haver estudiat a Sigüenza i haver fet de vicari a la casa de Nostra Senyora de l’Esperança, avui desapareguda, però reconvertida en un paratge natural municipal, a Sogorb.

La mort del gandià fra Crisòstom Pérez, el 1661, també fou primerenca, als 45 anys, si bé ja havia vestit l’hàbit 32 anys. No tenia estudis, però tenía muy buen talento.

Com si una estranya maledicció s’estengués entre els frares jerònims saforencs, els pares Pere Faus, de Ròtova, i Josep Miñana, de Palma, tingueren també una vida curta. Si el primer era de muy agudo ingenio y mañoso, el segon moria el 1705, amb uns 32 anys, després d’una llarga malaltia, al seu poble natalici.

Potser per compensar, dues de les darreres entrades de l’obituari tracten de vides longeves i veus afinades. El primer, Fra Francesc Thomàs, acomplí un llarga vida cenobítica de 47 anys. Morí als 63. Però no solament això. Thomàs es va criar des de xiquet, musicalment parlant, a la Col·legiata de Gandia, i a la fi le quedó una voz de baxo muy sonora y entonada. Va entrar a la Murta de músic i allí va restar tota la seua vida, tocant i cantant. Del seu costat, el prevere Salvador Thomàs va ser un músic destre i con rasonable voz. Moria amb 82 anys d’edat i 63 de professió.


Fotos: primera: restes del monestir de la Murta (amigosdelanaugran.blogspot.com) Darrera: font de l’Esperança a Sogorb, al paratge on hi era l‘antic monestir jerònim. www.castellon-costaazahar.com

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD