Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2014

PROU SAÓ PER A LA REPÚBLICA?

Imatge
Certament, la revista Saó continua sent un fanal encés al bell mig d’un país amb moltes llums apagades o foses.



Una bona mostra ha estat el monogràfic dedicat a Quina República?, molt ben il·lustrat en la imatge de la seua portada. El títol ja ho diu: si volem República, de quina mena de república estem parlant? Perquè no cap dubte que a Espanya parlar-ne és bastant més que referir-nos a una ‘no monarquia’; el que no està clar, evidentment, és què hi ha en el camí cap a una III República, o què s'hi pretén.
A hores d'ara, crec, es poden criticar els orígens i els errors de l’actual monarquia borbònica, però entre ells no hi és el pecat capital d’Isabel II o Alfons XIII, ço és, optar per la dreta política, la qual cosa els va portar al seu propi descavalcament i exili.

La redacció de Saó ha sabut confegir, amb brevetat i senzillesa, un debat múltiple que em sembla ben equilibrat. Una entrada forta, la d’Andrés Boix Palop, que aposta decididament per l’aprofundiment de la democrà…

HISTÒRIA I CEGUESA

Imatge
No fa molt que Marc Vidal feia un dels seus escrits tan punyents, sobre això de què la crisis ja és història, en el qual es posava en evidència la poca visió, la improvisació i la manera tan irresponsable en què estem gestionant la crisis. Aqueixa idea s’ha travessat amb un altra que ja fa temps que em ronda el cap: com és que cada cert temps, des de fa més de cent anys, redescobrim la importància i conveniència del tren del litoral (València-Alacant) com si cada vegada albirarem un nou ocean? El tren no s’ha fet, ni està gens clar que es faça, malgrat repetits esforços i reivindicacions.



Potser la història, allò viscut, no serveix de res? Per a què tantes i tantes reivindicacions del tren? (1906, 1925, les darreres dècades, després del tancament de la línia Carcaixent-Dénia...). Fa la impressió que cada vegada estem partint de zero, del mateix punt mort. I tot això després de promeses i promeses, després d’estudis i més estudis que (en el millor dels casos) resten als calaixos d’algun…

JOAN FUSTER I LA TRANSICIÓ

Imatge
Avui, en plena crisi econòmica, sembla que anem adonant-nos d'alguns dels defectes i problemes de deixar la política en mans dels polítics.

Tanmateix, aquest és un fet del que molts eren ben conscients, ja des dels primers compassos del trànsit del règim de Franco a la democràcia de la que fruïm. Ningú no se'n recorda, ara, del famós desencís o 'desencanto'?
Certament, com plantejava Xavier Aliaga no fa molt, sembla mentida que no hàgem volgut adonar-nos-en abans. Ha hagut d'esclatar la bomba fètida en incomptables ocasions perquè, finalment, sentim l'olor i s'albire una mínima reacció.
És revetllador rellegir algunes ments clarividents, si bé no sempre encertades, com és el cas del nostre Fuster que, si no era un cúmul de simpatia, sí era un hàbil autor de 'tebeos' per a intel·lectuals.
Cap als anys 1979 i 1980, Joan Fuster solia publicar alguns articles dels seus a Serra d’Or i Diario de Valencia, els quals van ser aplegats en un llibre, publicat per …

DE L’HORROR, AL MATÍS I LA DELICADESA

Imatge
A propòsit de Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX. Autor: Ignasi Mora; [Carcaixent], Edicions 96, 2014.



És immoral que la història només parle de la guerra en general com un procés quasi necessari dels pobles. No es fa una anàlisi objectiva dels personatges que provoquen i porten a la pràctica els conflictes bèl·lics. Tampoc no es fa honestament una fotografia de la gent anònima que els pateix


Ben és cert allò que diu Ignasi Mora en començar: la literatura dona molta més llibertat i matisos a l’hora de fer una biografia. A més a més, de segur que el mateix Joan Climent s’estimava més aqueixa escalfor colorista dels menejadors i inventors de paraules que no la fredor erudita que tendeix a amuntegar dades, sovint de manera buida i desesperant. El text que encapçala no deixa de ser un considerable ‘marmoló’, adreçat indefugiblement als historiadors.
Cal dir, en honor a la veritat, que Ignasi cau en algun error geogràfic o demogràfic. Potser és el preu que s’ha de pagar per l’avant…

JOSÉ ROMAN MARTÍ: UN ALCALDE ATÍPIC?

Imatge
Sempre m'havia cridat l'atenció un alcalde franquista, que va ser "el jefe" de mon pare durant molts anys, al port de Gandia. Home agosarat, certament versàtil, políticament parlant... i bona persona, segons alguns. El passat diumenge vaig publicar a Levante-EMV (la Safor) una petita biografia seua, dins de la secció 'Persones i personatges' de l'Arxiu HIstòric de Gandia. Cal dir que en la presentació periodística va desaparéixer l'interrogant que figura en el títol i va ser identificat com a alcalde republicà, cosa que no va arribar a ser (sí bé ho va ser en el període immediatament anterior).





“Pepito” Roman va ser un comerciant i polític d'ample recorregut en la història gandiana del segle XX. No per casualitat, pertanyia a una nissaga de negociants, d'origen francés, que havia recalat a la Gandia del segle XVIII. Però això no és suficient per comprendre el seu tarannà, al llarg del qual va saber navegar en les aigües més tempestuoses. Tampoc…

BRINS D'ESPERANÇA FUNDADA

Imatge
POSTCOMENTARI A UNA CONFERÈNCIA DEL PARE ENRIC FERRER SOLIVARES: LA GRAN GUERRA: CRISI DE LA CONSCIÈNCIA EUROPEA I LITERATURA

No era un miratge. Era cert. El pare Enric aconseguia arrodonir una conferència certament èpica. Si no per les formes, sí pel contingut que amagava.

Al darrere, una comunitat intel·lectual i literària que compartia la casa comuna europea. I unes històries de desencontres, de ruptures, de suïcidis prematurs, de frustracions personals i històriques que acabaren amb l’optimisme en el progrés que havia presidit bona part del trànsit dels segles XIX al XX. En el rerafons hi havia la carrera colonial, naval, armamentística i d’exaltació nacional que tancaria els imperis centrals, alemany i austríac, en un búnquer explosiu. I tant.

El repàs de la personalitat de Romain Rolland, autor d’un llibre tan emblemàtic com Au-dessus de la melée (també titulat ‘més enllà de l’odi’), va ser certament alliçonador per l’animositat francesa que va generar contra el seu pensament. El vi…

LA TRANSICIÓ, A VILALLONGA, EL PROPER 5 DE DESEMBRE

Imatge
Potser el moment que vivim és certament complex: de calma però de revolució muda; d’herències i de ruptures. De vicis congènits (una mostra n’és el dolorós desencontre municipal entre les forces progressistes que es viu a Vilallonga i molts altres llocs); però també d’esperances eternes.

Tres dècades llargues són ja molt per a un règim i és evident que en bona mida està podrit. Potser, un tant com passava als anys 1970: un moment de crisi política però també d'oportunitats, que poden ser aprofitades, o no. És la famosa ‘transició’ que sovint rememorem i, més sovint encara, blasmem. Aleshores es va produir un canvi molt més pregon del que ara es vol reconéixer; si més no a escala municipal i autonòmica. Francament, em sembla injust que ara mateix molts menystinguen l’esforç de molta gent que va fer possible un canvi de règim i una forta renovació de les elits polítiques. Com diu Manolo Alcaraz, en la primera part de La Transició Democràtica: mirades i testimonis: no va ser la ruptur…

L'AUIR, MÉS PROP DE LA UTOPIA (VII)

Imatge
Al bell mig de tant misèria moral i inoperància com la que estem vivint no va mal una injecció d'optimisme.
Fa uns dies, la plataforma per la defensa per l'Auir va organitzar una jornada de formació, en la qual es pretenia conéixer la història i viatjar des d'ella al present; i el futur.




L'exposició d'Emili Selfa va tenir un to essencialment optimista, ja que, en la seua valoració, va destacar que, progressivament, el grau de protecció i les traves per construir a la devesa de Gandia han anant augmentant fins a límits que fan ben difícil o condicionen enormement qualsevol actuació urbanística en aquest paratge.
Tot això amb actuacions realitzades a les darreres dècades des de l'antic ministeri de Medi Ambient (quan hi era Cristina Narbona), la Conselleria i el mateix Ajuntament de Gandia. Si a això afegim (per davant i per darrere) les campanyes que s'han fet des de col·lectius ciutadans com el GEMAS i les que ara es porten a terme des de la plataforma SALVEM …

EL TURISME QUE HA CANVIAT LES NOSTRES VIDES

Imatge
Ningú no pot negar que la nostra comarca i bona part del litoral valencià han experimentat una transformació, física i urbanística, radical. Gandia, Daimús o qualsevol poble costaner són exemples palesos d'eixa transformació, que apareix clarament reflectida en l'estructura urbana i fins i tot demogràfica.
Tanmateix, si bé hom parla molt de turisme, de turisme residencial i de construcció no podem dir que aquest fenòmen haja merescut l’atenció o l’análisi de molts estudiosos. Sí, és clar, d’alguns meritoris avantguardistes, sobretot en el món de la geografia.




Grup d'amigues de Ròtova a la platja de Gandia pel 1937. Semblen desvanides. Fons d'Elisa Ibàñez.
Per als geògrafs, que estudien bàsicament l’espai físic i humà en el que vivim, no podia passar de cap manera desapercebut un fenòmen de tal envergadura. Tal és el cas dels catedràtics Antonio López Gómez (1978) (”El veraneo tradicional en las costas valencianas. Barraques y casetes de la mar en la Huerta de Gandía”. Cu…

SAMUEL GARRIDO I LA GUERRA GRAN AL PAÍS VALENCIÀ

Imatge
El proper dia 11 tindrem el privilegi de rebre a Gandia una de les persones més desconegudes i alhora brillant de les que ha participat en la construcció de la Història de la Safor.
Ja fa temps, en la seua joventut, l’any 1987 va publicar un llibre sobre el sindicalisme catòlic a la Safor. Sí, ho heu sentit bé. Un tema que, a primera vista, no interessa ningú o ben pocs. Tanmateix, aquesta obra té, entre molts altres mèrits, el de fer una història dels jesuïtes de Gandia que no està feta per jesuïtes. Cap broma. No és solament difícil sinó molt sovint impossible trobar una història de la policia, de l’exèrcit o de qualsevol dels molts cantons de l’Església sense que l’autor tinga una implicació molt directa amb la policia, l’exèrcit o bé amb algun orde monàstic o col·lectiu eclesiàstic. Així són les coses.
En qüestió d’història, els jesuïtes no són pas ignorants: ben al contrari. Hi ha el famós pare Miquel Batllori, tan lligat a Gandia, o el Manuel Revuelta González, un dels meus mestre…

UN MILITAROT LIBERAL-REVOLUCIONARI

Imatge
Aquesta és una breu biografia d'un general nascut a Vilallonga. Va tenir una vida novel·lesca, com moltes del XIX, i va estar implicat en el procés revolucionari liberal. Ho remarque perquè molts liberals d'avui tenen mala memòria en relació als seus orígens.


EL GENERAL DOMINGO RIPOLL  (Vilallonga, 1809-València, 1886): EN EL REMOLÍ DE LES LLUITES CIVILS

Al ple de l’estiu de 1809, en els mateixos inicis d’un segle i de la invasió francesa que assetjava el nostre territori, va nàixer a Vilallonga  el nostre protagonista. Fill de Vicent Ripoll, d’aquest poble, i de Rosa Gimeno, nascuda a Atzeneta d’Albaida. L’alcalde major de Gandia, José marco, i la seua esposa, Josefa Nieuland, feien de padrins.
         L’Archivo General Militar de Segovia conserva el seu ample i detallat expedient, el qual dona compte dels empleaments i graus obtinguts, dels cossos dels que va formar part, així com dels seus serveis i accions de guerra. Al llibre de les festes de la Mare de Déu de la Font, de 198…

TENIM REMEI ELS VALENCIANS?

Imatge
Després d’un Nou d’Octubre tan gris i desangelat, després d’un desencontre més entre les diverses maneres d’entendre la realitat valenciana; després de la suma i multiplicació de desastres (final del poder financer; descontrol de la gestió pública, tancament de RTVV...) cap preguntar-nos: realment ens mereixem la classe dirigent que tenim, incapaç de posar-se d’acord en uns mínims compartits per tots els valencians? Hem d’assumir, finalment, la nostra condició marginal, tant en el context espanyol com en els hipotètics i dimonitzats –avant la lettre- Països Catalans? Hem d’assumir un país desvertebrat, provincià, dicotòmic, contradictori i sense identitat? Serà capaç l’oposició d'esquerres d’endreçar, per si sola, l’arbre caigut?
He de reconéixer que m’assalten els dubtes i se’m fa difícil l’esperança. Durant molts segles, i ara més que mai, els valencians hem estat allò que se’n diu ‘muelles’ o, en llengua pròpia, meninfots. Però també és cert que hi ha hagut i hi ha un país lluit…

REBROT EN EL NOU D'OCTUBRE

Imatge
Hi ha nacions i nacions; i els valencians, majoritàriament, pertanyem de cor, de pensament (i de votació) a la nació espanyola.
Tot i aixó, malgrat la situació confusa i contradictòria de la nostra identitat, hi ha en marxa discursos alternatius, preguntes inquietants, projectes i valors diferents als d'una Espanya que es dona per ja feta, còmodament implícita i que ara juga a la defensiva davant l'alteritat catalana. Una alteritat en la que ens integrem, en tot cas (també), marginalment, regionalment, subsidiàriament.
L'audiovisual que ens ofereix el col·lectiu El Rebrot és un bon mitjà per reconéixer-nos des de la mirada d'una estudiant alemanya, Alina, que recorre el País Valencià de dalt a baix, si bé no visita la capital alacantina o Villena, indrets que podríem considerar valencianament absents o inexistents.
El reportatge està molt ben construït i combina els testimonis de gent del carrer amb les opinions qualificades d'un grapat de sabuts i lletraferits. Té de…

EL TEATRE DEL RAVAL, BEN VIU

Imatge
Certament, el reinici i la posada en marxa del nou Teatre del Raval ha estat un plaer i un èxit. Tres cantants van oferir el millor d’ells: Andreu Valor, Óscar Briz (en la foto) i Carles Pastor. I, a la sessió de nit, un remake sobre un clàssic de l'escena valenciana: El verí del teatre, de Rodolf Sirera.
No es pot demanar més en un dia. La sala, més aviat menuda, era ideal per al tipus de cançó, molt intimista, especialment en el cas de Valor.
Si alguna cosa es pot criticar és, en tot cas, que el preu de les entrades era massa barat. Molta oferta per a tan baix preu (8 euros, tot plegat, en dues sessions). Ens podem malacostumar: podríem arribar a pensar que aquestes coses no costen de muntar i de produir.
En tot cas, allò principal, com ben bé explicava Briz, en ben poques paraules, és fruir, ‘desfrutar’.  I aqueixa és la clau: anar al teatre perquè hi ha persones que t’enamoren, que diuen coses, que canten, que et peguen un sacsó al cap i al cor. I t’entren ganes de tornar.
Certam…

UNA DE CLÀSSICS

Imatge
Front a la simplificació, el dualisme, la improvisació i allò de ‘todo el monte es orégano’,  m’apunte als clàssics. Una font inexhaurible de saber, de plaer, de seny i coneixement, de matisos i de veritats polièdriques.
Tot i amb el perill d'eixir-nos del context, un exemple de raonament de qui sap què és la política (de dreta): les paraules del ‘príncep’ Fabrizio, protagonista de El Gatopardo,de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, quan rebutjava un escó al senat del nou i flamant estat italià, creat en la dècada dels 1860.
Què faria el senat de mi, d’un legislador inexpert que manca de la facultat d’enganyar-se a si mateix, requisit essencial en qui vol guiar els altres? Els de la nostra generació hem de retirar-nos a un racó i observar els volantins dels joves a l’entorn d’aqueix ornamentat cadafal. Vostés tenen ara necessitat de joves, de joves esbellussats amb el cap obert al com més que no al perquè; que siguen destres en emmascarar, vull dir en acomodar els seus concrets interessos…