EN EL DIA DE LA PAU ...


A propòsit del llibre Germans del sud, d’Héctor Bofill. 
Barcelona: Edicions 62, 2014.


El darrer llibre de Bofill, premi Joanot Martorell de narrativa, sembla dur un to eminentment provocador. No solament imagina una Catalunya imperial de la qual es vol independitzar una hipotètica mossarabia (l’actual Castella), sinó que duu paràgrafs especialment durs i esfereïdors en boca del seu protagonista, Marius Gal·lè.

Així, la guerra és definida com ... el tabú que domina els nostres temps pel qual cap disputa no es pot resoldre a Europa mitjançant les armes... o sense conflictes, a Occident fa massa anys que no hem produït res. Ens limitem a viure de les rendes del passat.


Per rematar-ho, a la contraportada ens podem trobar: Els pobles veïns sempre s’acaben fent la guerra. Alguna cosa ens corca per dins i ens demana que torni a emergir el conflicte, tornar a posar morts damunt la taula. La guerra, aquesta paraula que, de tan terrible, sembla màgica, la guerra sense quarter...

Aquestes afirmacions, em fa la feta, tenen alguna ressonància apropiada per a unes joventuts nacionalsocialistes o joseantonianes, però no deixa de reflectir una de les ‘temptacions’ humanes davant la insatisfacció o avorriment que pot portar una existència monòtona, desmotivada o exasperant.

Una vegada més, s’hi manifesta una èpica de la violència com a darrer impuls que brolla des del més pregon de l’ésser humà (això sí, en la seua faceta més irracional i 'inhumana').

Hi ha, no dic que no, una possible candidesa en el pacifisme i la no violència. Malauradament, no tot el món és bo ni de fiar. Però també hi ha una candidesa no menor (i, certament, molt més nefasta) en aquells que creuen que les coses es poden resoldre a galtades o amb la la pura mort física de l’adversari.

Hi ha un vell adagi, emprat per Karl von Clausewitz, que deia allò que la guerra és la política per altres mitjans. Però d’altres diuen, altrament, crec que amb més raó, que la guerra és el fracàs de la política.









Aquest és el mapa que apareix al llibre i que retrata l'hipotètic imperi català. Si més no, alguna cosa semblant (més cap a l'orient mediterrani, això sí) va existir.

- Foto d'Héctor, al passeig de Gandia? Crec que no: www.naciodigital.cat

- Nota final: només he vist, de moment, un opuscle previ, amb un sol capítol, que es va editar el dia del lliurament del premi. Allí es deia que el 23 de gener de 2014 es trobaria ja l'obra completa a les llibreries

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

ARRÒS ESCUDELLAT