Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2014

UNA 'SANTANA' PARTICULAR

Imatge
Sortosament, la primavera fa reviscolar, reviure i recrear els nostres paratges particulars. O ens descobreix de nous.
Tanmateix, la Pàsqua té sempre aqueix caire alegre, compartidor, lúdic i sensual. I, indefugiblement, tornem als 'nostres' llocs i records, a la recerca de sensacions i sentiments.
Hi ha moltes 'santanes' i molts racons de cada terme que ens diuen coses. El 'meu Santana' hi és prop de ma casa, a la vora de Natzaret, travessant el barranc de Beniopa. Cosa que ara es fa, còmodament, des de la redona del 25 d'abril o des de les múltiples pasarel·les de vianants.
No podem amagar que aquest breu muntanyeta ha anat unida al dolor. El patir dels malalts que eren acollits, o bandejats, al seu llatzaret (segurament d'ací ve allò de 'Natzaret'). El dolor lligat a les creus, les misses i els recordatoris continus i acompassats d'una passió torturadora. Fins i tot, el record importat de les creus de l'antiga ermita de les Ànimes.


Malgra…

LA FRONTERA SUD EN UN 25 D'ABRIL

Imatge
Llengua i identitat a Oriola en l'època foral / Antoni Mas i Miralles; Jesús Millán; Brauli Montoya Abat. Oriola: Ajuntament d'Oriola i altres, 2014.

Davant l'el·lipsisme i localisme que caracteritza bona part del País Valencià no està gens malament treballar els marges, les fronteres. Els oblidats entre els oblidats.
Tampoc es tracta que ignorem que les fronteres són mòbils i no eternes. Però sí està bé combatre la pura ignorància, de vegades malintencionada, la qual ve a afirmar que els oriolans són una mena de murcians encastats al sud valencià, els quals tenen, si més no, una identitat dubtosa.
Contrastar els arxius i les fonts originals sempre té un efecte terapèutic. No sempre balsàmic, ja que sovint no trobem allò que desitgem, però sí ens posa al davant de realitats revetlladores, com és aquest el cas.
Els documents que els autors analitzen i posen damunt les nostres taules demostren a bastament l'esforç 'catalanitzador' dels primers pobladors cristians del…

LA PRIMERA REPÚBLICA A GANDIA

Imatge
És natural que el record de la II República estiga més viu per més proper en el temps. Però tampoc hauria de provocar un  oblit  de la Primera o  el desconeixement de la tradició secular de republicanisme, el qual arrela en els moviments democràtics, associats a l’ala més esquerrana dels liberals del XIX.

Això no vol dir, tampoc, que ens posem a sobrevalorar la potència d’una Primera República que va nàixer ja tocada i que no va poder consolidar-se per un gavell molt divers de raons. Entre elles, un conflicte armat a tres bandes entre el govern de la República, els carlins, per la dreta, i els propis republicans federals per la seua esquerra.

Les actes municipals gandianes, del seu costat, semblen reflectir una certa tebiesa de la corporació municipal que, en qualsevol cas, tracta d’adaptar-se a la ‘situació’ (política) de cada moment. Un capteniment bastant diferent al d’altres indrets, com ara Alcoi, on la I Internacional feia bullir els carrers i l’obrerisme.
El 20 de febrer de 1873 …

MESTRES DE LA REPÚBLICA

Imatge
Precisament quan s’acosta el 14 d’abril, un munt d’activitats de l'Associació Republicana de la Safor ens recorda les bondats republicanes. No està això gens malament perquè durant dècades hem estat sotmesos a un bombardeig de desprestigi de les nostres repúbliques (la segona i la primera, de la qual ningú no se’n recorda), en bona part per justificar el seu final 'manu militari'.
Una de les virtuts de la República instaurada el 1931, sens dubte, va ser l’evident preocupació i ocupació per l’educació. Sota els ministeris de Marcelino Domingo es van crear moltes escoles i places de mestres, així com de bibliotecaris (no tantes d’arxivers, reaccionaris davant aquell règim). 
Potser no és gens conegut el fet que, fins i tot durant la guerra de 1936-1939 es van construir moltes escoles arreu de la Safor. A Gandia estava edificant-se l’Institut Ausiàs Marc, el qual va deixar de funcionar, precisament, des d’abril de 1939 fins el 1950. 

Està ben bé, així, que Batiste Malonda, Carme…