LA TRANSICIÓ, L’OBLIT I LA MEMÒRIA

Unes notes de Paul Preston i una presentació,
a la Font d’En Carròs, a càrrec de Jesús Puig Noguera 

El pacte de l’oblit va ser indefugible en el context dels anys setanta, quan hi havia un búnquer ben armat. Tanmateix, el pacte de l’oblit no va deixar de comportar una immensa injustícia: les víctimes que van haver de silenciar les seues penes durant 40 anys van continuar callades.

Franco sempre va voler mantenir la supurant divisió entre vencedors i vençuts. Tanmateix, la transició a la democràcia es va fonamentar en una transacció entre diverses Espanyes: la part més progressista i moderada de l’Espanya franquista, l’Espanya de les víctimes de la dictadura que va renunciar a les venjances i ajustaments de comptes, i la immensa tercera Espanya que volia una normalització dins d’una Europa democràtica. Un dels costos d’aqueixa transacció era que els familiars de les víctimes de la dictadura, els afligits i els seus descendents, no tingueren reconeixement dels seus patiments... tot això hagué d’oblidar-se durant la transició per la necessitat primordial d’evitar obstaculitzar amb amargors i picabaralles un procés força delicat.

Fa unes dècades, la dreta franquista es va adonar que calia moure’s. Ara, la dreta espanyola també haurà de moure’s si no vol provocar la definitiva radicalització independentista a Catalunya. En el fons, el problema és que Catalunya té capacitat per liderar Espanya i no la deixen. Per això es replega en si mateixa al temps que mira Europa.

Les cites, preses de PRESTON, Paul. El triunfo de la democracia en España. Barcelona, Grijalbo, 1986-2001



Dijous dia 15, a les 20 hores, a la casa de cultura de la Font d’En Carròs tindrem ocasió, potser per primera vegada, de tractar de recuperar la memòria de la transició en aquest poble de la Safor amb una personalitat tan marcada. Organitza l'acte l'associació cultural Ramoneta de Vilaragut. També hi col·labora el centre excursionista. Serà Jesús Puig Noguera qui presentarà el llibre La Transició Democràtica: mirades i testimonis. Certament, és una de les persones més qualificades per fer-ho. Tant pel coneixement de la Font com per ser un protagonista en primera línia de la política valenciana. Entre moltes altres coses, va ser el primer alcalde democràtic del seu poble, el 1979, i també va ser diputat a les Corts Valencianes. Avui ha esdevingut un articulista i cronista punyent de la política valenciana a través dels seus articles a la premsa.

Les fotos provenen de Wikipèdia (Preston) i Levante-EMV (Puig)

Comentaris

Anònim ha dit…
Bon dia Jesús,

No tinc gens clar que el pacte d'oblit fora indefugible… Si es va lluitar durant tantes dècades contra el franquisme, quan ja estaven quasi al final del cicle, en un moment que hi havien empresaris i forces progressistes mirant cap a Europa, no està gens clar que el bunker haguera pogut continuar fent les seues malifetes.

Els historiadors no podem fer ciència ficció. Fins l'any 1976 i principis del 1977 hauria pogut guanyar la ruptura, però al PSOE i al PCE es va resultar més còmode pujar al tren de la monarquia, abandonar la república i els seus valors, els valors del laïcisme, de la memòria històrica, de la modernitat i acceptar la continuació del franquisme abans que alliberar al poble i fer un país més lliure, democràtic i europeu.

La prova nefasta de tot això: la situació actual a la qual hem arribat.

I si parlem del País Valencià, ja sabem la destrossa que ens va fer el tàndem Abril Martorell i Alfonso Guerra

Pot ser un punt de discussió per demà.

Salut.
Vincens

El teu comentari, Vincens, em sembla que reflecteix prou bé un sentir cada vegada més escampat i compartit per molts, inclòs Vicent Cremades. Crec que això es deu en bona mida a la situació actual que estem vivint de deteriorament de la monarquia i de la democràcia. També és cert que en aquells moments, pel 1976 i 1977, molta gent es va sentir decebuda per les claudicacions de l'esquerre i va arribar el famós 'desencanto' o desencís. Tanmateix, em sembla, els historiadors hem d'intentar comprendre i explicar el que passava sense erigir-nos en jutges i amb els mínims pre-judicis possibles. Situant-nos en aquell moment i circumstància. Eduard Bononad, del PCE, i Paqui Llopis, del PTPV, ho expliquen molt breu i molt bé al llibre que presentem. La força real de l'esquerra era la que era... Jo, personalment, crec que és injust tirar culpes als lluitadors i pactadors d'aquell moment. Ja m'agradaria que avui hi hagués un impuls renovador com el que es va produir aleshores...

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD