LA TRANSICIÓ, A VILALLONGA, EL PROPER 5 DE DESEMBRE


Potser el moment que vivim és certament complex: de calma però de revolució muda; d’herències i de ruptures. De vicis congènits (una mostra n’és el dolorós desencontre municipal entre les forces progressistes que es viu a Vilallonga i molts altres llocs); però també d’esperances eternes.


Tres dècades llargues són ja molt per a un règim i és evident que en bona mida està podrit. Potser, un tant com passava als anys 1970: un moment de crisi política però també d'oportunitats, que poden ser aprofitades, o no. És la famosa ‘transició’ que sovint rememorem i, més sovint encara, blasmem. Aleshores es va produir un canvi molt més pregon del que ara es vol reconéixer; si més no a escala municipal i autonòmica. Francament, em sembla injust que ara mateix molts menystinguen l’esforç de molta gent que va fer possible un canvi de règim i una forta renovació de les elits polítiques. Com diu Manolo Alcaraz, en la primera part de La Transició Democràtica: mirades i testimonis: no va ser la ruptura que molts sommiàven però sí va anar molt més enllà del que els reformistes del règim pretenien.

En aquest sentit, estic convençut, la introducció d’Alcaraz és una molt bona manera no sols per conéixer el que va passar, sinó també per calibrar el moment, sospesar-lo, valorar-lo amb una forta dosi de mesura i d’equilibri, alhora que carregada de coneixement acadèmic i vital.


De la situació del País Valencià (amb una assignatura, la identitària, no aprovada) parla amb molta propietat un dels millors estudiosos amb que comptem per a aquest període: Ferran Archilés.


Entre moltes altres coses, Ferran fa incidència en una qüestió important: les propostes “pancatalanistes” mai no foren ni remotament majoritàries (i l’interés des del Principat prou menys destacat i decidit del que podria semblar) (p. 42), de forma què el que ha estat agitants-se des del front anticatalanista és poc menys que un veritable fantasma. La visió de Ferran és, així mateix, matisada i no dogmàtica: reconeixent la feblesa política del nacionalisme, alhora que les seues fortaleses i potencialitats.

No ens vindrà malament recordar i valorar aqueixos moments quan, ara mateix, estem necessitats d'un impuls i d'una renovació radicals; d'una gran generositat per part d'uns i altres per no acabar d'esfondrar-nos en el pou de la corrupció, la ignomínia i la malfiança. O en el de la divisió fratricida, sovint incomprensible per a la majoria, de les forces progressistes. Hem d'eixir de la degradació social, nacional i moral que patim. Necessitem tornar a creure en nosaltres mateixos. I el llibre que motiva l'acte no és més que una humil aportació per convéncer-nos de què, junts, podem fer molt.


L'acte sobre la transició a Vilallonga i a la Safor està convocat pel col·lectiu Baladre. Es farà a la casa de Cultura de Vilallonga, divendres dia 5, a les 8 de la vesprada, i comptarà amb la presència de Joan Electe Honrubia, qui va ser un dels principals actors en els anys de la Transició Democràtica a Vilallonga. 

Foto 1: Vista des del cim de la Safor. Foto 2: Josep Tarrassó i Vicent Ferrer, del col·lectiu Baladre. Foto 3: Casa de la Cultura de Vilallonga.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

ARRÒS ESCUDELLAT