Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2014

PROU SAÓ PER A LA REPÚBLICA?

Imatge
Certament, la revista Saó continua sent un fanal encés al bell mig d’un país amb moltes llums apagades o foses.



Una bona mostra ha estat el monogràfic dedicat a Quina República?, molt ben il·lustrat en la imatge de la seua portada. El títol ja ho diu: si volem República, de quina mena de república estem parlant? Perquè no cap dubte que a Espanya parlar-ne és bastant més que referir-nos a una ‘no monarquia’; el que no està clar, evidentment, és què hi ha en el camí cap a una III República, o què s'hi pretén.
A hores d'ara, crec, es poden criticar els orígens i els errors de l’actual monarquia borbònica, però entre ells no hi és el pecat capital d’Isabel II o Alfons XIII, ço és, optar per la dreta política, la qual cosa els va portar al seu propi descavalcament i exili.

La redacció de Saó ha sabut confegir, amb brevetat i senzillesa, un debat múltiple que em sembla ben equilibrat. Una entrada forta, la d’Andrés Boix Palop, que aposta decididament per l’aprofundiment de la democrà…

HISTÒRIA I CEGUESA

Imatge
No fa molt que Marc Vidal feia un dels seus escrits tan punyents, sobre això de què la crisis ja és història, en el qual es posava en evidència la poca visió, la improvisació i la manera tan irresponsable en què estem gestionant la crisis. Aqueixa idea s’ha travessat amb un altra que ja fa temps que em ronda el cap: com és que cada cert temps, des de fa més de cent anys, redescobrim la importància i conveniència del tren del litoral (València-Alacant) com si cada vegada albirarem un nou ocean? El tren no s’ha fet, ni està gens clar que es faça, malgrat repetits esforços i reivindicacions.



Potser la història, allò viscut, no serveix de res? Per a què tantes i tantes reivindicacions del tren? (1906, 1925, les darreres dècades, després del tancament de la línia Carcaixent-Dénia...). Fa la impressió que cada vegada estem partint de zero, del mateix punt mort. I tot això després de promeses i promeses, després d’estudis i més estudis que (en el millor dels casos) resten als calaixos d’algun…

JOAN FUSTER I LA TRANSICIÓ

Imatge
Avui, en plena crisi econòmica, sembla que anem adonant-nos d'alguns dels defectes i problemes de deixar la política en mans dels polítics.

Tanmateix, aquest és un fet del que molts eren ben conscients, ja des dels primers compassos del trànsit del règim de Franco a la democràcia de la que fruïm. Ningú no se'n recorda, ara, del famós desencís o 'desencanto'?
Certament, com plantejava Xavier Aliaga no fa molt, sembla mentida que no hàgem volgut adonar-nos-en abans. Ha hagut d'esclatar la bomba fètida en incomptables ocasions perquè, finalment, sentim l'olor i s'albire una mínima reacció.
És revetllador rellegir algunes ments clarividents, si bé no sempre encertades, com és el cas del nostre Fuster que, si no era un cúmul de simpatia, sí era un hàbil autor de 'tebeos' per a intel·lectuals.
Cap als anys 1979 i 1980, Joan Fuster solia publicar alguns articles dels seus a Serra d’Or i Diario de Valencia, els quals van ser aplegats en un llibre, publicat per …

DE L’HORROR, AL MATÍS I LA DELICADESA

Imatge
A propòsit de Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle XX. Autor: Ignasi Mora; [Carcaixent], Edicions 96, 2014.



És immoral que la història només parle de la guerra en general com un procés quasi necessari dels pobles. No es fa una anàlisi objectiva dels personatges que provoquen i porten a la pràctica els conflictes bèl·lics. Tampoc no es fa honestament una fotografia de la gent anònima que els pateix


Ben és cert allò que diu Ignasi Mora en començar: la literatura dona molta més llibertat i matisos a l’hora de fer una biografia. A més a més, de segur que el mateix Joan Climent s’estimava més aqueixa escalfor colorista dels menejadors i inventors de paraules que no la fredor erudita que tendeix a amuntegar dades, sovint de manera buida i desesperant. El text que encapçala no deixa de ser un considerable ‘marmoló’, adreçat indefugiblement als historiadors.
Cal dir, en honor a la veritat, que Ignasi cau en algun error geogràfic o demogràfic. Potser és el preu que s’ha de pagar per l’avant…

JOSÉ ROMAN MARTÍ: UN ALCALDE ATÍPIC?

Imatge
Sempre m'havia cridat l'atenció un alcalde franquista, que va ser "el jefe" de mon pare durant molts anys, al port de Gandia. Home agosarat, certament versàtil, políticament parlant... i bona persona, segons alguns. El passat diumenge vaig publicar a Levante-EMV (la Safor) una petita biografia seua, dins de la secció 'Persones i personatges' de l'Arxiu HIstòric de Gandia. Cal dir que en la presentació periodística va desaparéixer l'interrogant que figura en el títol i va ser identificat com a alcalde republicà, cosa que no va arribar a ser (sí bé ho va ser en el període immediatament anterior).





“Pepito” Roman va ser un comerciant i polític d'ample recorregut en la història gandiana del segle XX. No per casualitat, pertanyia a una nissaga de negociants, d'origen francés, que havia recalat a la Gandia del segle XVIII. Però això no és suficient per comprendre el seu tarannà, al llarg del qual va saber navegar en les aigües més tempestuoses. Tampoc…