HISTÒRIA I CEGUESA


No fa molt que Marc Vidal feia un dels seus escrits tan punyents, sobre això de què la crisis ja és història, en el qual es posava en evidència la poca visió, la improvisació i la manera tan irresponsable en què estem gestionant la crisis. Aqueixa idea s’ha travessat amb un altra que ja fa temps que em ronda el cap: com és que cada cert temps, des de fa més de cent anys, redescobrim la importància i conveniència del tren del litoral (València-Alacant) com si cada vegada albirarem un nou ocean? El tren no s’ha fet, ni està gens clar que es faça, malgrat repetits esforços i reivindicacions.



Potser la història, allò viscut, no serveix de res? Per a què tantes i tantes reivindicacions del tren? (1906, 1925, les darreres dècades, després del tancament de la línia Carcaixent-Dénia...). Fa la impressió que cada vegada estem partint de zero, del mateix punt mort. I tot això després de promeses i promeses, després d’estudis i més estudis que (en el millor dels casos) resten als calaixos d’algun despatx. Què passa, realment?

D’altra banda, a hores d’ara portem molt més d’un lustre de crisi i no hem estat capaços de traçar, practicar i molt menys consensuar un itinerari mínimament raonable que ens faça eixir del clot. Hem obeït els dictats dels creditors (aquests, sí, els amos veritables d’una societat hipotecada en el seu conjunt) però no hi ha un full de ruta que ens porte a una eixida equilibrada, immersos com estem al bell mig del càncer de la corrupció, la crisi política, les visions partidistes a curt terme i l’ambient del ‘campi qui pugui’!

Ben és cert que la història té moltes voltes i no és aquesta ni la primera ni la darrera sotragada que patim. Però, és raonable esperar, sense més, a que passe el temporal? Sóc dels que pensa que les coses no passen perquè sí. Hi ha fets atzarosos, cert. Però els camins, les tendències, les complicitats col·lectives s’elaboren, es treballen, s’imaginen i es plasmen en realitats simbòliques i palpables.

D’això en saben una miqueta prou els catalans i per això volen anar-se’n. Eixir del caos, de la desorientació, del ridícul institucional i nacional. Els pot eixir millor o pitjor, però fa la feta que tenen voluntat, i capacitat, per fer-ho, mentre que la resta d’Espanya, i els valencians al capdavant, ens quedem mirant-nos, perplexos, sense entendre el que fan i esmaperduts d'identitat i de futur.



Tot açò no són més que ‘quimeres’, manies. Però en tot cas, el tema passa per no enganyar més al respectable, per no continuar dient mentides públiques i esfereïdores; i, en contrapartida, perquè no ens creguem les paraules boniques o les notícies comprades i falaces com a badocs. Perquè discriminem la fe, necessària, en nous dirigents i ens constituïm també, cadascun de nosaltres, en responsables del nostre destí. Com diu ben bé el meu admirat Xavier Aliaga, cal un 'resset' social. En cas contrari, la història haurà passat debades.


La primera fotografia està treta del llibre Gandia en blanc i negre. Gandia: Tívoli, 2014.
Comité gandià pro construcció del ferrocarril València-Alacant per la costa.

Suso Monrabal ha identificat les persones que hi apareixen: Renau, Castelló, Beltran, Moreno, Lloret i Juan Andreu de peu, d'esquerre a dreta. Asseguts Brugada, Carpí, Cervelló i Rausell. No està datada però per l'edat avançada de Rausell podria tractar-se de la segona dècada del segle XX.

Foto de Marc Vidal:
www.elsingular.cat

Foto de Joan Baldoví reivindicant el tren Gandia-Dénia.
marinaalta.compromis.net

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

ARRÒS ESCUDELLAT