JOAN FUSTER I LA TRANSICIÓ


Avui, en plena crisi econòmica, sembla que anem adonant-nos d'alguns dels defectes i problemes de deixar la política en mans dels polítics.

Tanmateix, aquest és un fet del que molts eren ben conscients, ja des dels primers compassos del trànsit del règim de Franco a la democràcia de la que fruïm. Ningú no se'n recorda, ara, del famós desencís o 'desencanto'?

Certament, com plantejava Xavier Aliaga no fa molt, sembla mentida que no hàgem volgut adonar-nos-en abans. Ha hagut d'esclatar la bomba fètida en incomptables ocasions perquè, finalment, sentim l'olor i s'albire una mínima reacció.

És revetllador rellegir algunes ments clarividents, si bé no sempre encertades, com és el cas del nostre Fuster que, si no era un cúmul de simpatia, sí era un hàbil autor de 'tebeos' per a intel·lectuals.

Cap als anys 1979 i 1980, Joan Fuster solia publicar alguns articles dels seus a Serra d’Or i Diario de Valencia, els quals van ser aplegats en un llibre, publicat per l'editorial 3 i 4 el 1985: Punts de meditació.

Us reprodueisc algunes perles:

(p. 13. Febrer de 1979. Sobre els Països Catalans). Potser ací, s'enganyava o, si més no, a Barcelona (també) continuen ignorant-nos.

o ... Si algú, a Barcelona, creu que hi pot haver una Catalunya autònoma sense un País Valencià autònom i unes Illes autònomes, i tots sumats sentint-se ‘uns’ nacionalitàriament, s’equivocarà de mig a mig.

(p. 16. Sobre el pactisme català i la 'conllevancia' plantejada per Ortega y Gasset)

o No sé a qui se li va acudir aquesta curiosa idea que els catalans són una gent tendencialment pactista... quan l’any 31 o 32 es discutia l’Estatut a les Corts espanyoles, don José Ortega y Gasset ja feia observar que els catalans havien estat un poble ‘díscol’: en permanent guerra civil. I és de veres.

(p. 20. La dificultat de ser polític). Al voltant del clima entre polítics: insults precedits o continuats per un café.

§ Deu ser una qüestió de ‘temperament’: de cromosomes, potser... No és que facen comèdia; és que ells són així. I sort que ho són. L’alternativa fóra la guerra civil...

§ No havia afirmat algú que la democràcia venia a ser com una ‘aristocràcia de tenors? Ja no cal ser tenor... El micròfon ho fa innecessari. La fascinació prové del ‘mitjà’. McLuhan ho apuntava.

(resposta a Josep Pla)

§ Pla: “Vosté menja poc i és antipàtic; no podrà ser un bon polític”. Menge poc i sóc antipàtic: d’acord. Però quan els polítics mengen molt i són simpàtics, algú paga el compte.

(p. 44. Sobre el desencís i el pesimisme en l’inici de la democràcia)

o El saldo és bastant avorrit. Cal reconéixer-ho. Fins i tot els tres o quatre enfants terribles que van animar els darrers temps de la Dictadura han fet panxeta, calvície i diners, i han ingressat en l’escalafó de les ‘patums’.

(p. 56. Sobre la ‘classe política’ -repetint l’argument de la dificultat de ser polític-)

o Quan tohom fa tertúlia als pasillos del parlament, o sopen junts per pactar o per discrepar, o es tutegen afectuosament cinc minuts abans d’insultar-se oficialment o davant d’uns periodistes, la població subalterna es desanima. ‘Tots són uns’, remuga. Per descomptat, no són ‘uns’, però tampoc ‘distints’

o Ja ho sé, és el parlamentarisme. L’alternativa fóra la guerra civil. Però, ben mirat, s’uneixen en aquelles ‘regles del joc’ que, volent-ho ells o sense voler-ho, els donen la imatge unificada de ‘casta’ o, si es vol, ‘classe’. L’home del carrer arronsa els muscles i se’n desentén.

o La classe política és un subproducte del duro, per més socialista o comunista que es diga.

(p. 61. Canvis de temps)

o El parlamentarisme és senil. Avui ja s’és senil a trenta anys. Dels trenta cap avall, el protagonista és el porro. El món dels passotes...

(p. 70. Sobre el vocabulari de polítics: ingovernabilitat). 

o Davant la perspectiva que la ciutadania no es comporte d’una manera tan cortesa i suau com els agradaria.

o Davant la perspetiva que els veïns, emparant-se en els drets que els han atorgat, puguen fer perillar amb protestes o reivindicacions la ‘tranquil·litat’ del comandament.

o Dretes i esquerres han heretat la rutina que ‘governar’ és ‘manar’.

§ La noció mateixa d’ingovernabilitat té un tuf reaccionari evident

Ben prompte, si no ja, sentirem la parauleta.



Foto: Joan Fuster a Formentor (Mallorca) el març de 1959. portfoli22t.blogspot.com

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI