Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2015

'CARINYO', LA LITERATURA I EL MAQUIS A LA SAFOR

Imatge
No pensava que un dia literatura i història casaren d’una forma tan exacta i literal! Però ha estat així. Víctor Gómez Labrado, professor suecà i obsedit cronista, ha fet ús del seu ofici literari; però ha fet poques concessions a la ficció, per no dir cap. Certament, un matrimoni feliç.


Sí, sí hi ha ficció, les elucubracions d’allò que podria haver passat; els pensaments que podrien haver rossegat el cap dels protagonistes o allò que podria ser hipotètic i imaginable. Però això sempre de manera explícita, sense cap engany ni recargolament.
Els testimonis que Víctor ha utilitzat, arxivístics, memorialístics o orals, han estat reflectits amb una exactitud mil·limètrica. Gairebé científica. Francament increïble.
Cal felicitar l'autor per la seua habilitat, per la seua fidelitat. Crec que els historiadors n'hauríem d'aprendre, d'ell, a contar històries.
Sembla que el títol de 'No mataràs' ve perquè el protagonista principal (que no únic), Pepe Carinyo, va saber defe…

BENIOPA, LA TROPA

Imatge
Ja fa 50 anys. Podríem dir que Beniopa va deixar de ser-ho, aleshores, el 1965. Però tots sabem ben bé que no és així. Com diu Frederic Aparisi, Beniopa és un poble que sobreviu en la traça dels carrers, en la força de la seua pròpia història i en les petjades silencioses dels arxius.
Una forma bella, clara i concisa de dir el que passa. El mateix recordatori del mig segle de la seua incorporació a Gandia és una bona mostra de la seua vitalitat i de la seua voluntat identitària.
Ben cert és que aquesta annexió fou traumàtica i poc elegant en les formes. Però també és cert que avui Beniopa és una part indestriable, urbanísticament i funcional, d'una ciutat de Gandia eixamplada i diferent d'aquella de fa mig segle.
El dia 18 de desembre tindrà lloc, a l'Església de santa Maria Magdalena, la presentació del llibre de Frederic Beniopa. Història d’un poble, el qual fou encomanat per l’Ajuntament de Gandia i la Junta de districte de Beniopa ja fa un parell d'anys. No deixa de s…

PEÑÍN, PEÑÍN. GANDIA, GANDIA!

Imatge
A propòsit de
Arquitectura i modernitat a Gandia
Alberto Peñín Ibáñez.
Gandia: Edicions Tívoli, 2015.





No és qualsevol cosa aquest llibret. Alberto Peñín atresora alhora un gavell important de sabers acadèmics, d’experiència professional i, si voleu, també, de “gandianitat”: un concepte inexistent que, en tot cas, s’hauria d’inventar per personatges com ell. Tot això, adobat amb un humanisme que no abunda i la perspectiva que donen els anys.

Ja en edat de jubilació, Alberto Peñín ens ha volgut fer un bon regal, als gandians i part de l’estranger, tot fent una cosa que li agrada: mirar, analitzar i redescobrir els plans urbanístics, els arquitectes i els edificis de la ciutat que, si no són emblemàtics, poder arribar a ser-ho a través d'esguards amatents, especials i sensibles.


El llibre comença amb un viatge històric per la ciutat que té vocació de ‘moderna’ i vol manifestar-ho en la seua arquitectura. En realitat, la modernitat (concepte eteri on els hi haja), per als historiadors polít…

UN BALL D'IDENTITATS: VALENCIANITAT, CATALANITAT, HISPANITAT

Imatge
No deixa de ser ‘curiosa’ la coincidència o continuïtat en el temps del 9 d’octubre i del 12 d’octubre, dies respectius del País Valencià i de la comunitat hispànica. Tot això, indefugiblement embolcallat per ‘lo procés’ d’independència de Catalunya.
Vaja, com diu Ximo Puig: ara que nosaltres volem establir una relació “normal” amb els catalans, va i resulta que se’n volen anar! Tenen la ment en un altre lloc, i no precisament en clau valenciana o de països amb comunitat de llengua. Allò primer, tampoc no els pertoca, certament. Tot just aquells que, fa més de mil anys, es van gestar i van nàixer sota el mot llatí de ‘Marca Hispanica’, a l’època de l’emperador Carlemany.
No resulta gens ni mica fàcil navegar al bell mig d’aquests conceptes, tan esvarosos i alhora tan a dins de tants cors, de tants pensadors, de tants projectes i de tantes malediccions.
Tot i això, i mira que no m’agradaria, caiguem tots, jo inclòs, en la inevitable temptació de la comparança: és que mentre que els catala…

PENSAR, INVESTIGAR. PER A QUÈ?

Imatge
A propòsit d’un article de Jesús Millan sobre el pretés fracàs del liberalisme a Espanya.

Francament, no sé si és gens prudent per part meua ficar-me ara en disquisicions teòriques i historiogràfiques.


Aquestes dues darreres paraules, trobe, tenen un enorme potencial per espantar una bona part del públic. A més a més, ja fa anys que vaig deixar les aules i departaments universitaris, allà on se suposa que han de dedicar-se a aquesta mena de debats erudits sense més consequències fora de l'àmbit acadèmic. A més a més, el meu quefer diari és indefugiblement ‘local’, arxivístic i electrònic.


Tot i això, el tema d’avui mereix un comentari. Perquè ja n’estic fart.

Estic fart de sentir repetir discursos, des què era un jove estudiant d’història, que venen a dir (la ignorància és molt atrevida): Espanya (i els valencians, al seu cor ‘llevantí’) és un país retardat històricament en el qual no hem acabat de superar les estructures feudals.
Potser aquest discurs podia ser intel·ligible o excus…

LA COLONITZACIÓ MARJALENCA

Imatge
És clar que, des de l'edat mitjana, hi ha antecedents importants de colonització de la marjal de Bairén; potser, fins i tot, des de temps dels romans. Alguna cosa comentàrem sobre les aportacions tan importants d'un investigador de primera com és Josep Torró. Tanmateix (cosa sabuda, però sovint oblidada), la marjal és rebel a l'afaiçonament humà: és inundable; el senill i el borró s'ensenyoreguen fàcilment del terreny i els esforços dels llauradors poden ser revertits si l'esforçat cultivador es cansa de lluitar contra els elements naturals: sobretot 'contra' l'aigua, que ha de ser drenada per 'sanejar' els terrenys.



Fet i fet, l'expulsió dels moriscos, de 1609, va suposar un recés important de la població i, en conseqüència, també de les terres cultivades a les marjals. El segle XVII voria avanços i retrocessos, negociacions i abandonaments, sobretot al territori de la Valldigna.


La marjal de Bairén hauria d'esperar a l'embranzida del…

LA MARJAL DE BAIRÉN I ELS DUCS DE GANDIA

Imatge
Darrerament proliferen molt els estudis i llocs on es parla de la marjal de Gandia-Xeresa-Xeraco. Un nom massa complicat i hipercomposat: no us sembla? Per al qui no ho recorde, cal dir que, en un principi (si més no, des de l’edat mitjana) Bairén presidia una unitat territorial que més endavant, amb el naixement de la ciutat de Gandia, seria coneguda com a terme general de Gandia o ducat de Gandia. Un terme que abastava des de la Valldigna fins els territoris del Rebollet i del castell de Palma (amb la mar, és clar, a llevant).
Avui anem a refrescar la memòria d’un document important, expedit pel papa Inocenci VIII, el 1486, pel qual es concedia a la casa ducal borgiana els delmes i les primícies de les terres incultes i llacunoses sota el Castell de Bairén.
Cal dir que això no era exactament la propietat sobre aquestes terres, però sí l’exercici d’un dret que permetia l’Església recollir una desena part de tots els fruits collits i encara de les primícies, ço és, els fruits més tendre…

"FRANCISCO DE BORJA, EX-DUQUE DE GANDÍA Y EX-SANTO"

Imatge
Santificar algú no deixa de ser una manera de fer-lo tan excels com intocable. Tanmateix, en el fons, la voluntat de blindar una persona, una imatge o uns valors ve a potenciar el seu anvers: el desig de transgredir, fins i tot de violar. Potser fora un poc el que va passar quan les cremes d’esglésies i sants en certs moments; com el no massa llunyà de l’estiu de 1936.

Francesc de Borja és un cas ben delicat i paradigmàtic. Santificat, en bona mida, per compensar els pecats dels seus progenitors, és en un altar ben potent i ben defensat: general dels jesuïtes, capdavanter de la contrareforma, amic de l’emperador Carles V, patró de la ‘seua’ ciutat Gandia i, per si això fora poc, seductor dels seus potencials detractors.
Fóra especialment difícil tornar a la condició humana i imperfecta un semidéu com el ‘nostre’ després de processos, complicitats i poders fàctics i intel·lectuals tan amplament i complexament combinats per completar la tasca mitificadora-santificadora.
L’altre dia, regira…

HISTÒRIES DEL RAVAL (III)

Imatge
L'ANTIGA MORERIA ES REMOU I S'EXPANDEIX



Certament, com no ens cansem de repetir-ho, hi ha encara molt per esbrinar sobre el Raval. Tant a nivell arqueològic com pròpiament documental i històric. No és fàcil trobar un fil argumental sòlid sense acurades coneixences prèvies sobre els seus habitants, les seues institucions, els seus negocis i la seua idiosincràsia particular.
Tot i això, podríem aventurar quatre grans etapes d'existència o d'expansió. En una primera, potser arran de la construcció del pont vell, pel 1310, el Raval havia de ser una part essencial i primigènia d'una Gandia 'primitiva' que prenia forma a la vora i en paral·lel al riu d'Alcoi. Aleshores hi convivien cristians i mudèjars.
En un segon moment, des de les darreries del segle XIV, el Raval seria ocupat majoritàriament pels habitants musulmans, sobretot arran de les disposicions preses pel famós i decissiu duc Alfons d'Aragó i Foix, 'el Vell'. Aleshores prendria un clar con…

HISTÒRIES DEL RAVAL (II)

Imatge
AVENTURES I DESVENTURES  DE L'ESGLÉSIA DE SANT JOSEP
Casa de la Marquesa, 12 de setembre de 2015
Per invitació de l’Associació de Veïns del Raval


El Raval de Gandia és un barri per explorar, per conéixer, per recordar. Potser la imatge més intensa d'aquest raval, com de molts, siga la d'haver estat un tros de la ciutat per als exclosos, per als musulmans apartats del poder i dels espais estratègics. Bandejats cap a les muntanyes o els barris perifèrics, mentre que la inicial minoria cristiana construïa, literalment, les ciutats-ciutats, les ciutats murades, les viles per als nobles i artesans que comptaven amb la protecció i la promoció del poder reial. Potser en dir 'raval' ja diguem moltes coses: sobretot aquella de trobar-se al defora dels murs grossos, desprotegits.


Però va haver un dia què els antics musulmans, aleshores cristians nous o moriscos, foren definitivament foragitats cap a l'Àfrica. I aleshores el Raval va començar a ser habitat per unes altres g…

FERRAN PELEGRÍ, EL MESTRE 'FERRAN': UN MAR DE MÚSIQUES, UN MAR DE PLORS

Imatge
Hi ha penes molt grans; però també solidaritats, sentiments compartits. El soterrar de Ferran ha estat antològic. Molta gent se l'estimava. I això no podia quedar així. El soterrar de Ferran ha estat gran, enorme, multitudinari, emocionat. Hi havia moltes persones agraïdes pels seus esforços, per la seua animositat, pel seu bon saber i el seu bon mestratge.
Molt sovint ens topàvem en anar a la feina. Jo cap a l'Arxiu Històric, ell cap a l'Escola Pia, on tenien la sort i el privilegi de tenir-lo de 'mestre'. Havia dirigit un munt de bandes, a la Safor. Havia comboiat moltes associacions i havia pres cura de l'ànima musical d'un munt de xiquets i no tant xiquets. Molt sovint em preguntava pel meu fill Ausiàs, a qui va tenir d'alumne feia anys, com també per la meua filla Núria. Encara se'n recordava.
Era amatent, preocupat, il·lusionat, generós i això ha tingut una relativa compensació en el seu acomiadament d'aquest món, acompanyat per més d'…

LA DIFICULTAT D'ENTENDRE EL MÓN: I MÉS DE PREDIR EL FUTUR

Imatge
Entendre el món amb onze pensadors contemporanis.

Zygmunt Bauman, John Grea, Ágnes Heller, Alain Touraine, Judith Butler, Saskia Sassen, Jeremy Rifkin, Seyla Benhabib, Richard Sennett, Tzvetan Todorov, George Steiner / Carles Capdevila [entrevistador].
Barcelona: Arcadia, 2015.


Potser una temptació humana siga simplificar la complexitat, resumir allò que és molt llarg i costós de contar, fer ‘pastilles’, també, d’uns pensaments treballats al llarg de tota una vida.
En tot cas, escoltar les veus de personatges com els que hi ha escrits a dalt no és poca cosa, per breus que siguen les converses i per inabastable que siga copsar els immensos recorreguts intel·lectuals de cadascun d’aquests pensadors, sociòlegs o humanistes. També hi ha, això sí, el perill afegit que acabem el llibre i siguem poc capaços de discriminar el que ha dit cadascun d’ells.
En tot cas, sí hi ha alguns denominadors comuns, si no a tots, sí a molts d’ells. Des de l’honradesa intel·lectual, en la seua majoria es senten…

PARTICIPACIÓ I POLÍTICA VERSUS PODER REAL

Imatge
Certament, això de la participació és molt bonic i la paraula es sofrida. Però la participació, si bé és condició necessària i ‘sine qua non’ per a una democràcia, no crec que siga suficient.

Ben és cert que d’uns anys ençà la indignació ha estat transformadora de l’escenari públic i les darreres eleccions han consagrat una renovació important dels governants (així ho remarcava la mateixa alcaldessa, Diana Morant, en la inauguració de la 32 Universitat d’Estiu de Gandia). Uns nous governants que s’han passejat, amb deler i gust (cosa d’agrair) pels prolegòmens de la UEG. És ben remarcable, no cap dubte, que Ximo Puig o el conseller Vicent Soler (vell militant de la UEG, des de la primera) hi foren. Tanmateix, ‘ojo al dato’; 'o matisem'.
Per un costat, els governants d’ara (si més no en els casos de Gandia i València) tenen el repte de navegar en la misèria econòmica. No solament al bell mig d’una societat més pobra que fa 10 anys sinó d’unes administracions amb grans dificulta…

ENTRE EL NEGUIT I L'ESPERANÇA

Imatge
No cap dubte que les darreres eleccions han estat senyal inequívoc de l’inici d’un nou temps. Aquell brogit i aquella força que va esclafir un 15 de maig ens ha dut a uns nous paràmetres electorals i, en certa mida, s’ha fet certa una premonició: que entre aquells xicons i xicones que dormien sota els arcs de la plaça Major de Gandia, esdevinguda plaça de la Indignació, hi havia un futur alcalde o, si més no, un grapat de futurs responsables públics.

Certament, al País Valencià i a Gandia, l’invent de Podemos no ha funcionat com a altres llocs, però és evident que Compromís i algunes plataformes ciutadanes, com és el cas de ‘Més Gandia’, han facilitat que noves generacions, amb nous aires (no sé si dir amb ideologies renovades) pugen als poders municipals. En tot cas, el que sí tendeix a fer Podemos (i la llei electoral) és substituir o deixar en la cuneta Esquerra Unida.
Una altra cosa serà pensar que els nous partits aporten un perfil subtancialment diferent en l’àmbit autonòmic. No …