HISTÒRIES DE COENTORS


Les falles tenen un paradoxal potencial filosòfic. Cada any s'estrenyen més i més el cervell per tal d'aportar o 'inventar' alguna cosa nova en el món de la festa i el foc. Cosa, és clar, no gens fàcil.

Enguany, José Manuel Prieto m'ha 'convidat' a participar en el llibret de la falla del 'Prado' de Gandia. I he caigut en el regat. No és la primera vegada. Ací va la criatureta primicial sobre un tema gairebé inèdit (que, ben cert, m'ha costat alguna gota de suor).



No pensava que la paraula ‘coentor’ estigués continguda en diccionaris dels valencians del nord. Però sí. Hi era al diccionari general de la Gran Enciclopèdia Catalana, un dels meus estimats.  A més de significar la sensació anàloga a una cremada, coentor vol dir cursileria, presumpció pròpia del que ‘bufa’. El nostre Ferrer Pastor, però, aporta un toc important: ‘ridícul per presumpció’, un matís absent del recent diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el qual l’assimila amb ‘vulgaritat’.

En tot cas, la percepció o la idea de fons que tenim de les ‘nostres’ paraules dona la sensació de ser intransferible. La pròpia paraula ‘coentor’, per exemple, no em sona cursi, mentre que ‘cursi’ sí em sembla coenta. Vaja quins matisos!

Encara caldria retornar a la significació que aporta l’arrel original, relacionada amb la cremor: allò coent, si més no, ‘crema’: fereix el trellat i la mesura.

Potser també associem sovint la coentor amb la lletjor. Una lletjor, això sí, potser no en primera instància, però sí produïda per l’ànsia de bufar en caldo gelat.

Exercir la coentor esdevé, així, el que han fet aquelles persones que han volgut semblar el que no són i han fracassat en l’intent.

En qualsevol dels caos, estem al davant d’una paraula certament sonora, potent, expressiva, encertada i descarnadament despulladora d’una realitat involuntària, maldestra, però certa: la que hi és al darrere d’un intent, al capdavall, d’engany.



Aqueix conat per ‘donar el pego’ és precisament el que magistralment retratava un dels clàssics de la coentor. Eduard Escalante, de fet, era un prolífic autor de sainets que va retratar a la perfecció aquell capteniment dels petits burgesos valencians, ‘cursis i snobs’, tan abundants a la ciutat ducal, que parlaven en castellà per tal d’assimilar-se a les classes altes. Escalante, però, tot i rebutjar els efectes, respectava les causes. Potser podríem ser comprensius amb el deler de les classes mitjanes i populars per prosperar; però una altra cosa, al meu entendre, és justificar-ho, ja que, conscientment o no, un deixa de ser el que és. O, si més no, ho amaga. Així anem els valencians: d’amagats, anònims i incolors. Al capdavall, inexistents i insignificants, malgrat les traques, que tan cares estan costant-nos.

Potser una altra expressió històrica i particular de la coentor gandiana fora allò de ‘Valencia la chica’. Ço és, Gandia no aspirava a ser la gran Gandia, sinó allò que no era realment; i encara en menut. A casa nostra, el reconegut saineter local Ligori Ferrer, ‘Ligoriet’, pel 1928, va compondre i editar Valensia la chica o Les apariensies engañen: revista valensiana-gandiense en un acte, dividit en sinc cuadros / orichinal de Ligorio Ferrer; música del mestre Josep Gea.


En aquesta obra tenim l’oportunitat de llegir algunes perles com ara les d’un personatge, Lluís el tartaner, que reprodueix les paraules d'una pescatera: 




No vullc anar en tartana
tartanero de mi vida,
vullc anar en automòbil
aunque me trenque la crisma

Un poc més avant, el mateix Lluis exposa la filosofia i els perills d’anar a la moda.

Si asò és estar locos tots;
si en tal d’anar a la moda,
y seguir el curs del món
son capàs de fer gasapos,
desvergoñes y alborots.
Y no vindrà un cataclisme
que acabe de punta en tot!

El capteniment que cal prendre, però, segons Nasio, que acaba convencent Lluís, és el següent:

Tu mira, si me vols creure,
deus de fer-te enredraor.
Res de tralles ni de bèsties;
lo que tens a vendreu tot,
y anar sempre en bones gomes
vestint com un gran señor
Que deus? Te rius i no pagues
Que parlen? Pues tot al llom!

Al capdavall, aquesta mena d’actituds ens duen també a certes coentors urbanes, algunes recents i familiars, que ho són ja no perquè ferisquen l’estètica, que de vegades també toquen el cor i l’anima dels més sensibles; sinó sobretot per la coentor moral, i ací tornem al sentit primigeni de ‘cremor’. Crema la moral, certament, que els poders públics gasten els diners que no tenen en qüestions supèrflues, propagandístiques i vistoses però buides d’ètica, de bons sentiments i sovint d’utilitat. Tot això quan el sentit comú i el trellat ens diuen que cal pagar allò que es deu, mantenir amb dignitat allò que es té i gestionar amb correcció i honradesa els recursos que són de tots. Tan senzill –i tant difícil?- com això.


Foto: vista del Prado de Gandia el 1930, moment en què estaven construint-se les cobertes metàliques. AHG.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI