L’AUIR (VIII): DEVESES I PASTURES

Semblen de vegades increïbles els canvis experimentats en la franja d’arena del nostre litoral, molt sovint nomenada ‘devesa’ (del Saler, Devesa d’Oliva, de Gandia...). Els nostres pares i avis recorden encara unes arenes salobres i gairebé improductives on les famílies més pobres tenien barraques i hortetes. De cop en quan, els entrava la mar i ho llançava tot a perdre. Però encara hi ha més; més arrere.


L’antiga exuberància agrícola del nostre país i particularment de l’Horta de Gandia ha colgat la memòria dels ramats, dels bous i moltons, de les cabres i les mules; de les redones i deveses o de l’herbatge. Unes paraules que ara ens sonen estranyes i que foren moneda comú no fa molt més d’un segle. Per això, en el nostre quefer d’avui, el mot Devesa (nom tradicional del paratge de l’Auir) resta gairebé fora del nostre mapa mental.

Potser calga recordar que devesa és un terreny, de vegades clos, cobert de vegetació natural i lliurat al pasturatge, la cacera i l’aprofitament de la llenya. I aquest és el nom de la restinga o llenca arenosa que va de la mar a la marjal de Bairén, inclosa la zona ara urbanitzada fins arribar, prop del Grau de Gandia, als paratges dels Marenys, Lluent i Pont de la Nora. En termes legals i tècnics, tot això és, també, el polígon 6 del cadastre de rústica de Gandia.

No és estrany per això que en una data no massa llunyana, 1854, en la recta final d’existència del ducat, el seu administrador a Gandia, Don Francisco Mazparrota, arrendés aquest territori per a pastura. Concretament a Blai Millet per 50 lliures valencianes, una quantitat no massa elevada.

Tot alhora, el marqués de Alcañices, des de Madrid, manifestava la seua preocupació pel fet que hi havia moltes intrusions al seu interior i intentava extraure dels arxius de la casa d’Osuna algun amollonament o fitament (que, finalment, o no trobaren, o no existia).[1] Un altre punt de preocupació i conflicte era que l’alcalde de Gandia (que havia deixat de ser controlat pel duc) feia poc cas de les denúncies presentades, ja que “los ganados... entran a pastar en posesiones de esta casa”.

Darrere d’aquests fets traspuaven costums de dret i altres fets que eren (i són) característics d’aquestes deveses: entre ells i no de forma menor, els drets comunals dels veïns per tal de traure'n profit i fer brossa o llenya, per exemple. O, avui, el dret d’accedir a la platja.

Aquesta situació d’indefinició i de conflictivitat legal va ser sens dubte un dels factors que va precipitar la venda, per part del duc, ‘de las dehesas que Vuestra Excelencia posee en este término y del lagunazo o pantanos que existen frente a las mismas en el término de los pueblos de Jeresa y Jaraco’. Aquests terrenys constituïen una llarga però estreta extensió d’unes 2.600 fanecades.

Sobre aquesta tradició d’usos per al comú de veïns no deixen de ser significatius alguns dels termes que s’empraven, molt més recentment, a l’hora de confegir el cadastre de 1942, com ara ‘erial’, ‘ejido’ (empriu; terra comunal), charca o arenal.


Ben il·lustratiu de l’existència d’aquestes tradicions d’usos comunals és un altre conflicte que es va donar a la devesa d’Oliva al segle XVIII, també part del patrimoni de la casa de Gandia. La qüestió a debat era el dret al tall de llenya. La duquesa al·ludia a ‘los detrimentos que ha padecido y padece esa Dehesa, por los abusos en la corta y saca de leña y maderas’, tant de terra com dels arbres. Sobretot per part dels criats dels dos convents d’Oliva que ‘se propasan a dar por el pie a los pinos y otros árboles, vajo el título de hacer leña para los combentos y abrigando con el mismo a sus paniaguados’. Això aniria en prejuí del ‘loable fin de criar y conservar las maderas, no solo para utilitzarlas en las obras de sus estados y regalías sinó es, principalmente, en auxilio de los vasallos para las suias, consolando a los pobres que cada día me las piden’... ‘de suerte que concurra todo para restablecer la Dehesa, conservarla y augmentarla a favor de mi Hacienda y del Común.’ [2]

--------------------------------------------------------------------------------------------

Foto 1: Riu Xeraco. Xavier Franco.

Foto 2: Vista de la Devesa al voltant del riu Xeraco. Autor: TRABAJOS FOTOGRÁFICOS AÉREOS S.A. (TFASA). Data: 04/12/1962. Arxiu Històric de Gandia.

Mapa (fragment): Cartografia Militar d'Espanya. 'Levesa' (Devesa). Data: 1948 Escala: 1:25.000; Nom del productor: SERVICIO GEOGRÁFICO DEL EJÉRCITO. Plànol director. Hoja 771-III. Publicat per Servicio Geográfico del Ejército en 1949. S'hi pot distingir la llacuna del Clot de la Mota, si bé aquesta reproducció no és molt bona.




[1] El desig d’amollonar les deveses és insistent per part dels administradors de la casa ducal. En un informe de 1784 i en referència a la devesa de la Vall de Cofrents hom diu que Su Excelencia, pues, debe cuidar de que las villas no extiendan las redondas más de lo que realmente comprenden, y de que estas se hallen siempre bien distinguidas, de modo que nunca pueda dudarse qual es el terreno concedido por la casa para aquel destino. AHN, llig. 1231-2104
[2] AHN, llig. 1231, 826. Escrit de la comtessa-duquessa a don Josep Gisbert. 1765.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI