ELS POLÍTICS I LA DESTRUCCIÓ DE DOCUMENTS (ara que venen eleccions)

Al llarg de la història hi ha hagut una tradició segons la qual els personatges públics, després del seu mandat, s’enduien a casa molts dels papers i documents que havien generat. Afortunadament, molts d’ells han tornar als arxius públics, com és el cas conegut dels arxius nacionals francesos i d'altres centres que han rebut fons familiars i personals; però en molts altres casos no ha estat així i els historiadors han de lluitar o fer exquisides maniobres per tal de poder accedir als papers de govern.

Avui, en els temps de les lleis de transparència i el bon govern (ben sovint, una cortina de fum), aquestes pràctiques no deurien continuar però tots sabem que, en realitat, hi ha molts casos en què els responsables públics s’enduen o, el que és pitjor, fan desaparéixer aquells documents que els resulten incòmodes tot fent un frau moral i de llei a la nostra història i el nostre dret a saber.
En realitat, finalitzat el seu mandat, els polítics han de transferir els seus documents a l’arxiu de la institució o bé als seus successors en el càrrec. O això, si més no, és el que diu l’article 43 de la Llei 3/2005, de 15 de juny, de la Generalitat, d'Arxius i l’article 54 de la Llei 16/1985 de Patrimoni Històric. A més a més, les lleis s'apliquen tant als càrrecs polítics com als assessors o personal eventual i de confiança.

En cas de no realitzar-se la transferència s’incompliria l’article 413 del Codi Penal, castigat amb penes de presó d’un a quatre anys, multa de set a vint-i-quatre mesos, i inhabilitació especial per ocupació o càrrec públic per temps de tres a sis anys.

Potser els arxivers hauríem de facilitar i canalitzar una transferència suau i àgil dels documents de govern. En realitat no caldria al·ludir a les lleis: és de trellat i sentit comú que el patrimoni públic és de tots i la documentació generada en l’exercici de funcions públiques és patrimoni col·lectiu.

Aquest fet té unes efectes i unes conseqüències importants des del punt de mira documental, patrimonial i de transparència en la gestió: però també, cal no oblidar-ho, pel que fa al bon funcionament d’una maquinària que mereix una cura impecable si volem fer efectiva una regeneració de la vida pública,. D'això se'n parla molt però, a l’hora de la veritat, es practica poc.

I si no, mireu un exemple entre tants. A Valdemoro, l'arxivera ha fet el que tocava.

Fotos: Miquel Serra i Pàmies. www.naciodigital.cat
http://www.ruapapel.com/c_destruccion.html

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

ARRÒS ESCUDELLAT