HISTÒRIES DEL RAVAL (II)

AVENTURES I DESVENTURES
 DE L'ESGLÉSIA DE SANT JOSEP

Casa de la Marquesa, 12 de setembre de 2015

Per invitació de l’Associació de Veïns del Raval



El Raval de Gandia és un barri per explorar, per conéixer, per recordar. Potser la imatge més intensa d'aquest raval, com de molts, siga la d'haver estat un tros de la ciutat per als exclosos, per als musulmans apartats del poder i dels espais estratègics. Bandejats cap a les muntanyes o els barris perifèrics, mentre que la inicial minoria cristiana construïa, literalment, les ciutats-ciutats, les ciutats murades, les viles per als nobles i artesans que comptaven amb la protecció i la promoció del poder reial. Potser en dir 'raval' ja diguem moltes coses: sobretot aquella de trobar-se al defora dels murs grossos, desprotegits.


Però va haver un dia què els antics musulmans, aleshores cristians nous o moriscos, foren definitivament foragitats cap a l'Àfrica. I aleshores el Raval va començar a ser habitat per unes altres gents. Segurament també, de forma predominant, pels humils.


Tanmateix, el Raval també comptava amb altres cares. El carrer Obradors, que conduïa des de la porta d'Oliva fins a la plaça del Quarter (a l'inici de l'actual passeig Germanies i a la vora del Palau Ducal) era un espai de trànsit ple d'activitat: els tallers artesanals s'arrengleraven al llarg del carrer, porticat, i de la desapareguda plaça del mateix nom; els petits manufacturers treien les seues mercaderies a la venda. No debades, l'entrada a la ciutat des de les Marines i bona part de l'Horta (tot el qui venia o anava al sud) s'havia de fer des del pont d'Oliva. En fer el pont nou de la carretera d'Alacant va ser, això sí, l'inici de la decadència.


Poc sabem dels primers pobladors cristians del barri, al segle XVII. Paradoxalment, molt menys que no dels musulmans del XVI, vigilats per la Inquisició i per Santiago La Parra.

Allò cert és que després d'un segle duríssim, en els inicis del XVIII, els veïns del Raval començaven a estar disposats a rascar-se la butxaca per a contribuir al sosteniment d'un vicari, escassament dotat des de la Seu Col·legiata de Gandia.

Tot seguit, els veïns demanaven ajut al Consell General (l'assemblea municipal), a causa del mal estat de la Capella y temple del patriarca Sent Juseph. No queda clar si era per adobar-la o fer-ne una de nova.

Des de 1709 s'hi feia un novenari i, finalment, el 1733, després de la visita del bisbe d’Albarrassí, s'erigia la parròquia amb una església menudeta. De fet, el document més antic que es conserva data de 1744, si bé des de 1693 n'hi havia un llibre de comptes propi de l’església del Raval.

Serà el 1760 quan, a la fi, es puga construir una nova església. No debades ni per casualitat, en uns temps de bonança econòmica. Aqueix mateix any s’enderrocaven cases del carrers de l'Algepseria i de sant Josep, les quals havien estat comprades 'ex professo'.

El mateix any, el degà de la Seu, Baltasar Moran, (el que ara en diríem 'abat') hi posava la primera pedra. El mestre d'obra va ser el frare jeroni Nofre Trotonda (aleshores, un 'factòtum' de l'arquitectura a la comarca). Tot això amb l’ajut de Florenci Tébar i Andreu Bohigues, de famílies de tradició 'obrera'. Una dècada més tard, el 1770, l'església, que seguia el model de la  de sant Antoni de Pàdua, a Xeresa, era inaugurada.
Les primeres traces del campanar, iniciat el 1774, també serien de Trotonda. Però l'obra s'interrompé a l'alçada del segon cos i no recomençarien els treballs fins les primeries del XIX, sota la direcció de Vicent Marzo, deixeble de Vicent Gascó, director d'arquitectura de l'Acadèmia de Sant Carles. Aquests ja eren, pròpiament, arquitectes d'acadèmia.

Pel 1908 caigué un llamp que va fer prou de mal i pel 1909 es plantejava una urgent reparació de l'església. A tal efecte es va fer una publicació específica i un munt de patricis (no, precisament, veïns del barri), començant pel mateix arquebisbe, posaren recursos perquè això fos possible.



El 1936 seria desmuntada, pedra a pedra, amb l'excusa de donar jornals i obrir un carrer que comunicara pel Prado i el pont vell. Eren temps de desfer camins fets i buscar noves vies, que no es van trobar. L'església nova o actual ja es faria tot deixant pas cap al pont d'Oliva i creant el carrer Benet XV o Mesquita del Raval.

D'açò i d'altres coses en parlarem el dia 12 a la Casa de la Marquesa. Tot això conscients, és clar, que la història del Raval està per fer, per discutir, per construir, per compactar i per digerir.


Les notícies sobre el temple provenen d'Andrés Martí Sanz: 'Apuntes históricos de la iglesia de San José del arrabal de Gandia'. Gandia: Imprenta y papeleria Vda. de Pio Lloret, [1932]. També de Vicent Pellicer: ‘Els orígens de l’església de sant Josep del Raval’. Falla Plaça Sant Josep Raval, 2010. La primera foto prové de la col·lecció de Paco Martí i, segons ens informa ell mateix, l'autor és Jean Laurent, per comanda de la Hispanic Society of America, i està datada entre 1874 i 1892. En realitat ens hi trobem a la plaça del mercat de Segovia però molt bé podria tractar-se de la plaça dels Obradors de Gandia. La segona (la dels gossos acròbates amb la cúpula de snat Josep al fons)  és de M. Pastor. La darrera és de Loty, de l'any 1931 (Arxiu Històric de Gandia). Hi ha notícies específiques sobre el campanar en http://campaners.com/php/campanar.php. Les dades de l'apèndix II provenen de la 'Memoria de la reparación de la Iglesia Filial de San Jose de la ciudad de Gandia: año 1909'. Gandia: Imprenta de José Rodrigo, 1909


Apèndix I

Algunes millores a l'Església de sant Josep del Raval de Gandia

(1841-1931)




1841: donació per l’ajuntament del retaule de sant Joan que hi era al castell de Bairén.
1849: orgue.
1866: capella de la comunió.
1875: construcció de cor nou.
1876: porten de Barcelona l’estàtua de sant Josep.
1878: llenç que cobreix el nínxol de sant Josep. Per Vicent Borràs, que el 1875 havia restaurat el retaule de la Seu.
Quadre del tabernacle pintat per Jaume Gozalbo, de Xàtiva.
1879: altar major.
1885: altar de sant Francesc de Paula.
1888: imatge de sant Josep de José Burgalat.
1889: altar de santa Teresa.
1891: altar de la Immaculada . Custòdia llaurada per Miguel Orrico.
1931: nou daurat de l’altar i de les seues escultures.




Apèndix II
Llistat d'alguns dels contribuents a la reparació de l'Església de sant Josep del Raval de Gandia
(1909)

Arquebisbe                                          2000 pessetes
José Sáenz de Juano Rignon               1000 
Marqués de González                           500
Família Trénor                                      500
Arxiprest, José Bono                             200
Vicente Castillo                                     200
Cristóbal Almela                                   250
Pasqual Alandete Chaveli, coadjutor    200
Canonge  de Terol, Juan Morell            125
Marqués de Montortal                           100
Comte de Ròtova                                   100
Contemssa vídua de Ròtova                  100
Antonio Lapeyre                                    100


Comentaris

Jorge Garcia Polop ha dit…
Alguna vegada he sentit encara en boca de gent major la paraula "ravaler" o "ravalera" com a termes despectius. Salutacions
Afortunadament, Jorge, sembla que va perdent aqueixa connotació negativa i va guanyant, fins i tot, 'prestigi'. El fet de reformar els carrers per a vianants, la urbanització de la vora del riu i el moviment associatiu van canviant la forma i el fons. Salut.

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI