PENSAR, INVESTIGAR. PER A QUÈ?

A propòsit d’un article de Jesús Millan sobre el pretés fracàs del liberalisme a Espanya.

Francament, no sé si és gens prudent per part meua ficar-me ara en disquisicions teòriques i historiogràfiques.


Aquestes dues darreres paraules, trobe, tenen un enorme potencial per espantar una bona part del públic. A més a més, ja fa anys que vaig deixar les aules i departaments universitaris, allà on se suposa que han de dedicar-se a aquesta mena de debats erudits sense més consequències fora de l'àmbit acadèmic. A més a més, el meu quefer diari és indefugiblement ‘local’, arxivístic i electrònic.



Tot i això, el tema d’avui mereix un comentari. Perquè ja n’estic fart.


Estic fart de sentir repetir discursos, des què era un jove estudiant d’història, que venen a dir (la ignorància és molt atrevida): Espanya (i els valencians, al seu cor ‘llevantí’) és un país retardat històricament en el qual no hem acabat de superar les estructures feudals.

Potser aquest discurs podia ser intel·ligible o excusable en boca dels regeneracionistes de 1898; o en els discursos dels polítics que encetaven la segona república pel 1931. Encara encara en els primers esbossos de superació del període franquista, allà pels anys 1960 i 1970. Però també avui? 

També ara després de 50 anys de tesis, tesines, revistes d’investigació i milers i milers de planes escrites i publicades sobre la nostra revolució liberal? Com és possible que repetim, còmodament, els discursos més simples sobre la nostra història contemporània? Com és posible que això ho facen (amb matisos), fins i tot, reconeguts catedràtics i publicistes, mestres de la meua joventut, com el mateix Josep Fontana? Com és possible que no s’hagen traslladat al gran públic, si més no, alguns discursos sintètics o renovadors arran d’allò que, ‘teòricament’, hom sap?

Tot és possible. Hom pot viure d'esquena al saber. I també és possible retrocedir i anar marxa enrere. 



Breu Apèndix 

Algunes preguntes arran de l’article de Jesús Millan: ‘La formación de la España Contemporànea: el agotamiento explicativo del fracaso liberal’. Ayer, núm. 98 (2015) (2), pp. 243-256.

- Podem aprendre ‘la lliçó’ de l’investigat sobre la revolució liberal?

- Hem de contrastar sempre la trajectòria del nostre país amb una suposada trajectòria ‘normal’ d’un altre que ens serveix de model superior?

- Podem criticar els avanços del liberalisme del XIX perquè aleshores no s’havia arribat, encara, a un concepte de democràcia com el que tenim avui? El sufragi censatari, és evident, era insuficient (des de la nostra perspectiva actual). Però no era aleshores un avanç? No hi havia, d’altra banda, ‘demòcrates’ i ‘republicans’ que espitjaven cap a un sistema polític més ‘avançat’?

- Realment va haver-hi un procés de despossessió del camperolat? Realment els antics nobles van consolidar les seues propietats? Mireu, si no, el cas dels ducs de Gandia i les “grans propietats” que conserven avui; o dels convents desamortitzats.

Tot plegat i sense arribar a l’extrem contrari (que Espanya haja estat i siga un país avançadíssim), cal matisar i fins i tot contradir el discurs pessimista i simple de què no hi ha hagut revolució liberal a Espanya o aquesta a ha estat molt deficient.

En paraules de Jesús Millan: ‘sembla, senzillament, depriment vore com quaranta anys de recerca passen olímpicament, mentre que es mantenen les còmodes "explicacions" que permeten "encaixar-ho tot". Però el rebuig a la "incòmoda mania de pensar" davant problemes no previstos (fa 40 anys) desemboca en una veritable manipulació del públic, amb la complicitat del món acadèmic’.



Quadre de Delacroix, La llibertat guiant el poble, txec.cat.
La guerra d'Independència i la revolució liberal: geohisgdc.wix.com500 × 330Cerca per imatge

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

ARRÒS ESCUDELLAT