BENIOPA, LA TROPA


Ja fa 50 anys. Podríem dir que Beniopa va deixar de ser-ho, aleshores, el 1965. Però tots sabem ben bé que no és així. Com diu Frederic Aparisi, Beniopa és un poble que sobreviu en la traça dels carrers, en la força de la seua pròpia història i en les petjades silencioses dels arxius.

Una forma bella, clara i concisa de dir el que passa. El mateix recordatori del mig segle de la seua incorporació a Gandia és una bona mostra de la seua vitalitat i de la seua voluntat identitària.

Ben cert és que aquesta annexió fou traumàtica i poc elegant en les formes. Però també és cert que avui Beniopa és una part indestriable, urbanísticament i funcional, d'una ciutat de Gandia eixamplada i diferent d'aquella de fa mig segle.

El dia 18 de desembre tindrà lloc, a l'Església de santa Maria Magdalena, la presentació del llibre de Frederic Beniopa. Història d’un poble, el qual fou encomanat per l’Ajuntament de Gandia i la Junta de districte de Beniopa ja fa un parell d'anys. No deixa de ser un luxe que el mateix autor estiga entre els seus veïns i descendents. Però no és pas una casualitat trobar un historiador o un lletraferit a Beniopa. N’està ben plena i farcida. L’existència d’una ‘intelligentsia’ beniopera és un fet ben cert i palpable.

Beniopa, entre altres coses, pot permetre’s també allò de ser més ‘antiga’ que no la pròpia Gandia, tot podent-se fixar els seus orígens, cap al segle XI, com a l’alqueria andalusina més important de l’Horta de Gandia. Frederic ens fa una bona passejada per aquesta etapa primera i per la difícil convivència amb la vila de Gandia, creada al segle XIII de la mà del mític i decisiu monarca Jaume I.

De fet, no cap dubte que la conflictivitat entre Beniopa i Gandia ha estat una constant històrica, gairebé una qüestió cíclica i crònica. Evidentment pel veïnatge i la proximitat però també per moltes  i complexes raons que podrien sintetitzar-se en la seua subordinació social, econòmica, política i territorial. A tot això caldria afegir les petites guerres internes, locals i familiars. Durant molts segles, una disputa entre llinatges o, fins i tot, entre pobles veïns, era fàcil que esdevingués una lluita armada. Afortunadament, avui, el grau de civisme i de pacificació social és força diferent.

Frederic, confés medievalista, coneix bé i es recrea en el paisatge rural medieval, així com en els cicles dels cultius i les tasques quotidianes a les cases, els molins i els trapitjos.

En qualsevol dels casos, allò cert és que l’aljama o comunitat local musulmana pogué resistir al llarg de molts anys, entre altres coses perquè les terres no foren repartides entre els colons cristians i això permeté conservar bona part de l’estructura social anterior.

Una altra cosa seria la Beniopa cristiana. El 1502 el senyoriu que constituïen Beniopa, Benipeixcar i el Real de Gandia (una unitat política de llarga durada) seria adquirit pels Borja emergents, de la ma de la duquessa Maria Enríquez.

Al llarg d’aqueix segle se’ns descriu l’assot de la inquisició. Un assot en bona mida constituït per l’escarni com a arma: abundaven les penes de presó, sí, però sobretot moltes penitències públiques davant del veïnatge. No hem vist, en canvi, cap pena de mort.

El 1609, com és sabut, calia començar de bell nou; des de zero. Certament, per una qüestió més política i cultural que no econòmica. Els moriscos (els vells habitadors de Beniopa) eren expulsats, en un tres i no res, i és aleshores quan podem trobar els orígens del poble actual. Significament, amb una procedència majoritària de famílies de la vila de Gandia, adobada amb alguns famílies italianes, com ara els Donete, Brigasco, Braco o Borrelli i, més endavant, els Xaixo. Passàvem de les 136 famílies de 1609 a les 64 de 1614; o les 50 del 1713. No res i avant.

El llibre i la narració de fets, llunyans en el temps però propers en l’espai, ens provoca múltiples sensacions i sentiments. Si més no, a mi em corprén la descripció dels oliverars i finques que ara, a la falda de sant Joan, són en bona mida carreteres i magatzems.

També és indefugiblement present la violència, la qual ha deixat en els judiciaris més testimonis que no la festa, més fugissera i plaent. A mi em dol, si més no, la crueltat de la història i, particularment, d’algunes històries com les que ens rescata Frederic.

Com sol passar, el llibre ve a ser una combinació o mixtura entre una realitat, necessàriament incompleta, el joc de la imaginació i, sovint, la perplexitat i sorpresa que ens provoca saber de coses alhora tan llunyanes i tan pròpies.

Deixarem ací la narració: en el segle XVIII. Allà on l’autor veu el crepuscle de l’Antic Règim i jo veig, altrament, el naixement d’una nova societat. I no precisament en un període decadent, sinó possiblement en una de les etapes més brillants i equilibrades dels darrers temps: el segle de les llums. Al llarg de 150 anys, la població de Beniopa es multiplicava per huit. I això no és cap anècdota ni senyal de decadència.

Segons Frederic, ‘les conseqüències de la derrota d’Almansa anaren més enllà de la derogació dels furs i la prohibició de fer servir la llengua pròpia. Va comportar una sagnia econòmica que afeblí la ja de per si prou malmesa economia de les famílies de Beniopa’. Certament, és ben probable que el paper de Beniopa continués sent subordinat. Potser la precarietat siga una constant històrica de la gent de Beniopa; però resulta difícil sostenir genèricament el terme de ‘saqueig financer’ en un segle d’indubtable prosperitat econòmica, demogràfica i cultural.

Al capdavall, els relats, els discursos i, sobretot, la pròpia investigació, es troben en construcció i reelaboració permanent.

Fotos: presentació del llibre sobre la carta pobla de Beniopa: saforguia.org. Fotos de la riuada d'11 de setembre de 1996. i de la nevada de febrer de 1983 de Josep Lluís en http://www.panoramio.com/user/28183/tags/Beniopa


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

ARRÒS ESCUDELLAT